Full d’Unió sense ruta

La divisió a Unió Democràtica és tan contaminant que la previsible descomposició de Convergència pot deixar-la també a la UCI dels partits polítics que compleixen amb un cicle, van perdent els seus vincles amb la societat real i dilapiden el seu capital polític de manera gairebé fulminant. L'acceleració del tempo polític obstaculitza que Unió pugui liderar la tercera via, una fórmula la imprecisió de la qual era l'única garantia per anar cap a alguna banda quan el secessionisme topés amb la realitat, com està passant. Els símptomes són d'una Unió sense marge de maniobra, propensa a la inacció, massa acostumada a governar amb Convergència sense saber mai quants escons tindria si es presentés sola a les eleccions. Encara que l'onatge sobiranista estigui minvant, sectors d'Unió han traspassat la línia vermella que va ser l'independentisme i, tant sigui per passió nacionalista com per no perdre les quotes de poder que els dóna el contracte federatiu amb Convergència, la seva oposició explícita o tàcita a la posició del seu líder és cada cop més clara.

Els temptejos per a una plataforma de tercera via en suport d'Unió no han donat fruit, tant per falta d'ímpetu i de convicció com per un plantejament d'origen que mai va ser clar, possiblement perquè els democristians no s'atrevien a enfrontar-se obertament a Convergència i perquè el seu partit no deixa de formar part d'aquesta Catalunya de poder i penombra en el finançament dels partits que la ciutadania ha començat a desqualificar sense saber, d'altra banda, a qui votar.

Qui sap quines possibilitats hauria tingut Unió si s'hagués proposat ser el partit aglutinador dels vots del catalanisme poc inclinat a l'aventura secessionista i partidari de participar activament en la política d'Espanya amb la intuïció que el pacte és més efectiu que el maximalisme rupturista. La veritat és que els seus missatges són contradictoris i que les epístoles de Duran i Lleida contrasten amb l'actitud de membres destacats del seu partit, alguns dels quals obertament partidaris d'entrar en la fal·làcia semàntica d'unes eleccions plebiscitàries i integrar-se en una llista única amb ERC.

La veu de Duran i Lleida encara se sent, però potser ja no se l'escolta com abans. Acaba de dir que, si la marca és secessionista, no es presentarà a una elecció. Les seves crítiques a ERC contrasten amb la propensió dels que a Unió flirtegen amb la idea d'estar en una llista unitària amb ERC. Al cap i a la fi, Maurici Serrahima, un dels fundadors d'Unió Democràtica, va descriure el separatisme com desitjar una Catalunya tancada en un gineceu, que només pogués ser vista i tocada pels catalans, “una monstruosa quinta essència del localisme”. És un contrast espectacular amb els que a Unió propugnen pactar amb una ERC que està en mans dels ideòlegs més situats a les antípodes dels valors i estabilitats que el revellit partit democristià de Catalunya pretenia representar fins ara.

Aquesta debilitat pro ERC és una altra conseqüència, directa o indirecta, de la proposta d'Artur Mas d'una llista electoral amb independents per avalar el trànsit cap a la independència. En no veure's en la llista d'Artur Mas, algun democristià buscarà el seu escó en la llista d'ERC. També pot passar amb membres destacats de Convergència. Serà en el cas que hi hagi eleccions al setembre perquè en vista de la quantitat de coses que ha anunciat Artur Mas i no s'han complert, qualsevol calendari és un acte de funambulisme.

Per a Duran Lleida la circumstància és més que incòmoda. L'enrocament secessionista d'Artur Mas ha afeblit notòriament el seu pes a Madrid, com a home pont i vaticinador de mediacions solvents. El prestigi parlamentari de Duran i Lleida i el pedigrí tan merescut del grup parlamentari de CiU està decaient. Vivim tan al marge de l'activitat al Congrés de Diputats que tendim a no apreciar gaire la tasca d'un grup parlamentari fins ara ben valorat en sectors econòmics i socials d'importància. Vegeu les aportacions dels diputats de CiU als secrets pressupostaris. Ara, la insensatesa d'Artur Mas i la indecisió d'Unió engegaran a rodar aquest patrimoni polític.

Actualment, tres dirigents d'Unió ocupen destacades posicions de poder. D'una banda, Ramon Espadaler i Joana Ortega, i de l'altra, Núria de Gispert. Hi ha una coordinació entre el que diuen i el que fan que permeti pensar que respon a una estratègia conjunta d'Unió? En què queden els pujolistes d'Unió ara que el pujolisme entra i surt dels jutjats? Es podria dir que Unió és un full sense ruta, sense lideratge hegemònic, sense projecte obert ni idees equilibrades. Sembla que tot continuï igual, quan hauria pogut optar per l'articulació d'un espai polític de catalanisme autonomista, centrisme, esperit de pacte i moderació, de democràcia cristiana àmplia i aggiornata. Això, ara, resulta improbable. En lloc de ressituar-se en un nou panorama polític i social, Unió Democràtica s'encamina cap a la desintegració i el buit.

Valentí Puig és escriptor.