Els perdedors de Perejil expliquen la seva guerra

Les guerres les escriuen els vencedors i al Marroc, a més a més, no hi ha tradició de memòries polítiques. Un arabista i hispanista de Casablanca ha recopilat ara els testimoniatges de diversos alts càrrecs del seu país amb la primera versió marroquina de la presa de Perejil, el petit illot nord-africà que va estar a punt de reeditar a l'estiu del 2002 una guerra entre Espanya i el Marroc. Els dirigents marroquins conclouen que aquell episodi, en què neguen per part seva el detonant de la invasió de la roca pels seus soldats sinó només una actuació normal dels seus gendarmes, va ser “una venjança personal d'Aznar” contra el rei Mohamed VI, al qual ja havia menyspreat en altres ocasions.

L'autor del llibre Marroc-Espanya, veïnatge cautelós (editat aquests dies per Sailki, només en àrab), el periodista marroquí Nibal Driouch, defensa la necessitat de narrar aquell relat des d'una altra òptica a la ja intentada per diversos experts espanyols o fins i tot la més patriòtica i detallada en les seves memòries per diversos polítics protagonistes com el mateix José María Aznar o el seu llavors ministre de Defensa, Federico Trillo.

L'arabista ha pogut entrevistar per trencar aquest tabú de la falta de memòria dels polítics marroquins, entre d'altres, els dos ministres d'Exteriors que han dissenyat sota el mandat reial la diplomàcia del seu país aquests 15 anys que abasta l'estudi, des de la mort de Hassan II el 1999 fins a l'abdicació del seu germà espanyol, el rei Joan Carles I, a l'estiu passat. El que més detalls li va proporcionar sobre el desembarcament de Perejil va ser el llavors ministre Mohamed Benaissa, que ara, amb 78 anys, és el que focalitza l'origen del problema en la pèssima relació que van travar des de la seva primera trobada Aznar i el monarca alauita.

Als funerals de Hassan II, el diumenge 25 de juliol del 1999, el rei Joan Carles I es va apropar encara totalment compungit al ministre Benaissa per demanar-li “el favor” de concertar com més aviat millor una cita entre Aznar i el nou monarca marroquí. La trobada es va tancar tot just tres setmanes després (18 d'agost) i va sortir fatal. El ministre recorda l'actitud “superba i el discurs i tracte arrogant” del president espanyol a Mohamed VI. Aznar el va pressionar obertament perquè signés un acord de pesca pendent (una cosa que forma part de l'agenda habitual dels dos països) i va arribar a esmentar que Espanya ja havia donat a canvi un xec de 50 milions de dòlars per a una carretera entre Tànger i Alhucemas. La carretera existeix.

Aquesta desagradable primera presa de contacte va definir tot el mandat posterior i va impregnar recels, desacords i fins i tot la retirada diverses vegades de l'ambaixador del Marroc a Madrid, per diferents incidents. En aquest mal clima va arribar, primer, l'11 de juliol del 2002, la invasió de Perejil per un grup de sis "gendarmes" marroquins i la contrareacció set dies més tard amb la presa del penyal per boines verdes espanyols. El ministre marroquí sosté que és important que se sàpiga que aquells uniformats del seu país no eren soldats i, per tant, la seva acció “no era un acte de guerra”. El Marroc estava molest per unes recents maniobres militars espanyoles a Alhucemas i les seves autoritats van intentar justificar que hi hagués els seus policies a l'illa per controlar millor possibles “grups terroristes, la lluita contra la droga i la immigració il·legal” en el seu pas per l'estret de Gibraltar.

Oficialment, 13 anys després al Marroc encara no se sap qui va donar l'ordre de l'entrada a Perejil. Ningú dubta, no obstant això, d'on va venir la primera indicació. El rei Mohamed VI estava preparant les seves noces però tenia ganes de revenja amb Aznar, que va gestionar la seva resposta deixant en molt mal lloc qui llavors era la nova ministra d'Exteriors, Ana de Palacio. Avançada la matinada del dia de la reconquesta d'aquesta illa de 500 metres de llargada i 300 d'amplada, De Palacio va mantenir una altra conversa amb el seu homòleg marroquí per intentar salvar in extremis la situació amb una sortida diplomàtica i no armada. Però Aznar i Trillo ja havien donat a aquesta hora l'ordre d'engegar els efectius de tots els exèrcits implicats.

L'operació Romeo Sierra va acabar de seguida. A les 7.29 hores la bandera espanyola va tornar a onejar a Perejil. Derrotats els gendarmes, el seu general Hossni Bensliman va trucar al monarca i aquest va convocar d'urgència un consell de ministres. Mohamed VI va revelar més tard que es va sentir “colpejat i humiliat”, però va descartar immediatament una resposta armada. No volia una guerra. Va engegar una campanya internacional, va rebre adhesions de diversos països llatinoamericans on Aznar tenia molt mala acollida i tots dos països van pugnar per convèncer amb els seus arguments, sobretot l'amic americà.

Aznar constantment es feia fotos en reunions amb George W. Bush però per als Estats Units el Marroc sempre ha estat un aliat essencial. Tots dos bàndols van buscar l'arbitri del llavors secretari d'Estat, Colin Powell, a qui De Palacio va trucar aquells dies 40 vegades. El general nord-americà gairebé no entenia res. Estava a Washington al telèfon, enviant faxos i ensenyant a nedar els néts a la seva piscina mentre justificava la seva tardança: “Hi ha dos països a punt de començar una guerra mundial per una roca de la mida d'un camp de futbol”.