Al teatre li han abaixat els fums

El febrer del 2011 la lluita contra el tabac estava en un dels seus moments àlgids. S'acabava de revisar la "Llei 28/2005, de 26 de desembre, de mesures sanitàries contra el tabaquisme i reguladora de la venda, el subministrament, el consum i la publicitat dels productes del tabac". La seva aplicació al peu de la lletra impedia fumar en espais públics tancats (com els teatres) i als centres de treball (el que són els teatres per als actors). Algú va denunciar a l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) que al musical Hair, al Teatre Apolo, es fumava. En efecte, els personatges (un comuna hippie als Estats Units dels anys seixanta...) no paraven de fumar! La cosa va generar molt de rebombori però els productors van demostrar que el que fumaven en veritat els actors eren unes herbes no nocives ni tòxiques (ni tabac ni marihuana). En els quatre anys transcorreguts des d’aquella polèmica, no hem deixat de veure fumar als escenaris.

En plena polèmica per Hair, l’actor Carles Canut, director de la Fundació Romea, es fumava sense cap mena de problema un cigar al Teatre Goya a l’obra Truca un inspector. “M’encenia un havà preciós i el que em sobrava, me’l fumava després de l’obra”, recorda ara l’actor. “L’únic risc que veig de fumar és que em pot provocar tos... Molestar algú? De debò des de l’escenari del Goya o del Romea el fum arriba a la platea? La veritat és que qui més qui menys ho hem ignorat. Les autoritats haurien de tenir més mà esquerra, home!, perquè si l’obra ho exigeix, no es pot deixar de fumar”.

Carles Canut: "Qui més qui menys ens hem passat tot això del tabac pel forro. Les autoritats haurien de tenir una mica de mà esquerra, home!"

Però la llei, diuen a l’ASPB, és igual per a tothom: “No es poden deixar al marge de la regulació determinats sectors professionals, industrials o artístics. Malgrat tot això, quan es tracta d’espectacles teatrals, l’agència suggereix als promotors que si el guió fa imprescindible que es fumi, es faci amb mètodes simulats”, expliquen fonts de l’ASPB.

Encara que l’amenaça de multa a Hair (el 2011) podria haver arribat als 10.000 euros, les sancions per a la sala solen ser d’entre 600 i 800 euros. Per això, Andrés Herrera, protagonista amb Josep Maria Pou de Prendre partit, en cartell al Goya fins a finals de mes, ho té molt clar: “Hem de negar-ho fins a la mort, perquè no ens toquin els diners”.

“Fa tot l’any que em fumo un paquet i mig cada setmana en escena”, diu Herrera. “Trec una capseta de tabac americà idèntica a les dels anys quaranta, època en què està ambientada l'obra, però amb cigarrets que embolica el regidor amb no sé quines herbes. I fan un fàstic...! És una qüestió legal de salut, diuen, però qui s’empassa aquesta merda, que segur que és encara pitjor que el tabac, sóc jo...!".

L’opinió d’Herrera és compartida per la immensa majoria d’actors. Anna Güell representa L’alè de la vida a la Muntaner (fins al març) i també fuma en escena. I també inhala herbetes. “No ho entenc”, diu, submisa. “És una bestiesa no deixar fumar perquè realment no molestes ningú. A Anglaterra està permès, però aquí la llei no permet excepcions i, per tant, ens toca fumar sàlvia”.

L’Agència de Salut Pública actua sempre que hi hagi una denúncia. La mitjana ronda les 35 anuals. “És obligació de l’agència donar curs a aquestes notificacions que li fan arribar ciutadans i entitats que consideren que s’estan produint irregularitats en el compliment de la llei”, expliquen fonts de l’ASPB. "Enviem escrits d’advertiment als establiments que poden estar contravenint la normativa. Al mateix temps, els informem que la llei és molt clara en el text i que preveu sancions en cas d’incompliment. Només després de verificar els fets i si no se segueixen els requeriments de l’Administració, els titulars d’aquests establiments rebran escrits de sanció que podran recórrer si ho creuen oportú".

A la Sala Beckett, a Vells temps, que ha estat en programa fins al gener, s'advertia en un cartell que els actors fumen, però no tabac. "També quan han fumat de veritat ho hem advertit a l'entrada", especifica Toni Casares, director d'aquest espai. Ni ell ni Carles Canut al Romea recorden cap denúncia per part del públic, però altres teatres han tingut problemes.

A Anglaterra està permès, però aquí la llei no permet excepcions i, doncs, ens toca fumar sàlvia”, diu Anna Güell

L’anècdota que explica Ever Blanchet, productor del Versus Teatre i del Teatre Gaudí Barcelona és, gairebé, surrealista. Durant Dos punkis y un vespino, a finals del 2011, un espectador es va aixecar i va començar a cridar perquè estaven fumant a escena. “L’actor va treure un paquet de Lucky Strike i va encendre un cigarret, però era fals, d’herbolari”, aclareix Blanchet. “El drama va ser que els actors, que no van interrompre l’obra, es van posar nerviosos i a Javier Beltrán, que havia de llançar l’aigua d’un got a la cara de Muguet Franc, se li va escapar el got sencer i la noia va acabar amb un bony al front”.

"El 'follonero' era mosso!"

La cosa no va acabar aquí. L’home del públic, indignat, reclamava els diners de la seva localitat i de l’entrada de la seva dona (que, en canvi, es va quedar a la sala per veure acabar l’obra) i va sortir enfurismat, després de trencar el pany de la porta. “En arribar els mossos, el tipus es va posar a xerrar amb ells, que em van demanar explicacions de tot. El follonero era mosso!”, recorda el director. Quan va quedar demostrat que el teatre no incomplia la llei, Blanchet va passar al contraatac i va denunciar l’espectador per danys (havia trencat el pany!).

La correcció política sobrepassa el sentit comú", es queixa Andrés Herrera

Una cosa semblant va viure Andrés Herrera a Madrid: "Era el 2007 i el tabac ja estava prohibit però ningú en feia cas. A l’obra Mujeres soñaron caballos, al Centro Dramático Nacional, Blanca Portillo es fumava un cigarret rere l’altre en els primers deu minuts de funció. Un home es va aixecar, ens va cridar, ens va insultar i va marxar amb la seva dona, que estic convençut que s'hauria quedat, encantada", explica.

De fonamentalistes n’hi ha molts. “Sempre hi ha gent amb ganes de tocar el crostó”, diu Casares. “Gent militant contra del tabac i, per extensió, del fum en general, perquè nosaltres hem rebut queixes pels fums de simular boira, que són aire pur...” Carles Canut té la teoria que són exfumadors “que fan una croada contra el tabac” i Andrés Herrera parla, fins i tot, de “les ganes d'exhibicionisme que tenen alguns”, i accepta, capcot, la realitat: “Forma part de viure en una societat que ho controla tot amb càmeres!”.

Andrés Herrera assegura que s’ha arribat a una situació exagerada. “La correcció política sobrepassa el sentit comú. Quan encenc el primer cigarret a Prendre partit sento un murmuri al pati de butaques, gairebé inapreciable, però el sento tots els dies. És una resposta immediata i inconscient del públic. En canvi, hi ha un moment en què trec una petaca i bec. No és whisky, però ho podria ser. No tindria cap importància, ningú no es queixaria...”.

Xavier Graset és una eminència en el tema perquè fa anys que interpreta una versió d’un monòleg de Txékhov Sobre els danys del tabac (i de les ostres). Es posa a la pell d’un científic que es disposa a llegir una conferència que, per una cosa o per una altra, no començarà mai. “En els primers temps, acabava encenent un cigarret i tot”, explica. “Però des que es van posar tan seriosos amb la llei, ni això: vam deixar el tabac i fins i tot vam escriure l'afegitó al títol, incorporant "les ostres" com un element també nociu” sobre el qual discernir. Graset no és fumador però no considera greu que en un moment determinat, per exigències del guió, un actor es pugui fumar un cigarret: “Crec que s'ho agafen massa amb paper de fumar”, sentencia.