“Ehem, ehem...!”

Tot comença quan hauria d’acabar: just abans de l’inici de la funció. Un espectador no es conté i tus. “Ehem!”. Automàticament (no falla), un altre, potser cinc o set files al darrere, estossega. “Ehem-ehem-ehem” i, se suposa, s’escura el coll. El de la primera fila, aprofita l’avinentesa i gargamelleja. “Mmmhem...” Els “ehem!”, “ehem-ehem”, “atxim!” (ja, posats a fer...) inunden la sala. No passa res. No ha començat la funció. Ningú no se n’adona. Però... la cosa passa tan desapercebuda que en ple fervor interpretatiu els accessos de tos continuen. Què està passant? És una manca de respecte? És la grip A? És una epidèmia? El gran problema és que molesta els altres espectadors i, sobretot, els actors.

Moltes víctimes dels accessos de tos (no parlem dels que els fan sinó dels que els pateixen, és a dir, els actors) n’estan farts. D’anècdotes n’hi ha un munt...!

Un espectador no es conté i tus. “Ehem!”. Automàticament un altre estossega. I un tercer s’escura la gola. El caos sonor està servit.

Obra Incendis. El teatre Romea està ple. No se sent ni la respiració del públic. En escena, Clara Segura i Julio Manrique es miren, provoquen un silenci intensíssim. El públic conté l’alè. Bé, tothom no. Una senyora decideix escurar-se la gola en aquell moment precís i, com sempre, un altre espectador aprofita per fer el mateix. I un altre. I el dòmino sonor esdevé incontrolabe. Resultat: “Per favor!” Ho ha dit la Clara. Algú no sap si entra al guió. Però no. Wadji Moauad no ho ha escrit. Tampoc ha escrit mai el dramaturg libanès el comentari que, poc després, davant la insistència viral, deixa anar, gairebé inconscientment, Julio Manrique. “Recordo que vaig dir alguna cosa, em fa vergonya dir-ho, però de vegades es insuportable!”, diu, un any després, l’actor.

Més. Actualment en cartell al mateix teatre hi ha L’última trobada, en què Rosa Novell torna als escenaris després de la malaltia que l’ha deixada cega. L’actriu s’encarrega de demanar als espectadors que apaguin els mòbils... i, atenció, els suplica que es continguin la tos. “Ens distreu”, subratlla. “Ara és el moment de prendre’s un caramel per suavitzar la gola”. Ni cas. La funció transcorre entre sons constants i desagradables, alguns aparentment imperceptibles (però no...). Fins i tot sona un mòbil (però aquesta és una altra guerra).

Una altra. Al teatre de La Perla29, la Biblioteca de Catalunya, també són previsors, com la Novell, i de vegades hem trobat una nota penjada a la porta: “Hem de pensar que si algú té tos, doncs ha de poder tossir. Si en té molta ja l’ajudarem; pararem la funció o farem el que calgui”, es llegeix. Respecte per sobre de tot. Però... ja sabem que parlem d’una altra cosa, no pas d'una malaltia. I seguim llegint: “Hi ha, però, un altre tipus de tos, que no té a veure amb l’ofec, i que és de tarannà nerviós, o bé obeeix a un impuls de reacció. Aquesta és per a nosaltres la tos problemàtica. La que realment molesta els altres, perquè és del tot evitable”.

"Hi ha un tipus de tos que és de tarannà nerviós. Aquesta és la tos problemàtica, perquè és evitable", diu la companyia La Perla 29

Encara més. Hem de parlar del pianista Carles Santos. “Jo vaig aturar una obra al TNC perquè la tos de certs espectadors no permetien ni escoltar...!”, reconeix. El músic s’ha arribat a plantejar si el públic de Barcelona és el més afectat a la gola... Però el problema no és només d’aquí. En cap cas. En el programa de mà d’un concert a l’Auditori de Madrid, s’ho prenen amb un lleuger toc d’humor: “S'ha comprovat que una simple tos, mesurada instrumentalment, equival a la intensitat d'una nota mezzoforte emesa per una trompa. Aquest mateix so, pal·liat amb un mocador, és equiparable a un lleuger pianissimo”.

És cert que algú acaba paranoic. Però tampoc no cal dramatitzar. L’última aportació documental sobre el tema equilibra (mínimament) la balança. Al teatre Almeria, a Gràcia, fins i tot es permet menjar a la sala! (Sempre que la companyia en cartell ho permeti, esclar.) Llavors, una innocent tos, un estossec o un esternut (posats a fer...) no deu ser res, no? “Com a actriu no em molesta”, diu Savina Figueras, intèrpret de la companyia Gataro i gestora d’aquesta sala. “És pitjor algú que parla o un mòbil que sona i... l’espectador que contesta!!!” Això, com hem dit, és una altra guerra.