La nova pornografia

De tant en tant salta la notícia: hi ha novetat al món del porno. Si fos veritat aniria a primera pàgina, perquè encara ningú no ha pogut aconseguir mai res nou que no s'assembli massa al de sempre. Una mica més de tecnologia, una mica més extrem, una mica més atlètic o net, però vaja, novetat, el que es diu novetat, no. Pot ser que la decepció es degui a la publicitat i a les expectatives que crea. Prometre una cosa nova en un camp que tots coneixem massa provoca que passem de l'oh de la il·lusió a l'oh del desencantament. I mira que les productores ho intenten: porno en 3D, porno sensible, càstings, realisme, porno de dones per a dones, porno mai vist, el més salvatge, el més… Nihil novum sub camera. Uns crítics diuen que el porno no sap evolucionar i uns altres que simplement no pot.

Ni idea sobre aquesta qüestió; el que sí que queda clar és que més que evolucionar, la pornografia s'ha escampat, que el seu consum ja no es restringeix a Internet. El primer que ens va portar la crisi no va ser la pobresa, sinó la seva exhibició impúdica. Els primers anys de la crisi van ser un autèntic festival de càmeres corrent per les cases de futurs desnonats. Els reporters recorrien urbanitzacions fantasma, zones amb percentatges escandalosos i molts barris marginals. Si el Sálvame i els seus succedanis regurgitaven una vegada i una altra les mateixes escenes de banyes, decadència i perdició, podia el periodisme compromès trobar els seus propis gèneres, el mateix però diferent? Sí, el porno social.

La pornopobresa i la seva parenta, la pornomisèria, han triomfat en els formats més diversos, des dels realities de passar 21 dies amb captaires fins a les càmeres ocultes en barriades de barraques. La riquesa obscena havia triomfat abans del 2008, i mira que hi havia misèria el 2005, però les cadenes havien apostat per les cases de famosos i decoradors i les audiències funcionaven: només calia canviar el subjecte, ni el mitjà ni el missatge. És més: si érem capaços d'empassar-nos la vivisecció dels Pantoja o del clan d'Alba, podíem canviar els noms i assistir al mateix espectacle amb clans polítics? L'única cosa que necessitàvem eren voluntaris, ja que perquè el porno existeixi primer cal que tinguem a l'abast actors que vulguin protagonitzar-lo. Per sort per a l'espectacle i per a desgràcia de l'espectador, són legió.

En les tertúlies de migdia, autèntiques lluites de fang per no dir d'una altra cosa, hi ha periodistes bregats, expresidents, expresidiaris, directors de diaris i candidats necessitats dels seus cinc minuts de glòria. D'una baralla de fang mai no se'n surt net. Pornografia dura, arguments de deu segons, connexions en directe, respostes a crits i, el millor, o el pitjor de tot, la voluntat de servei públic. El nou porno de compromís és el porno social. La cosa no passaria d'aquí si no fos perquè sabem que són les mateixes formes de pobresa moral les que ens han portat fins aquí. El xipolleig en la desgràcia de la cua de l'atur barrejat amb Urdangarín i Marichalar o les filtracions, com fotos robades de les actrius, de les declaracions de Pujol és només això, xipolleig. Porno de migdia amanit amb monges, que en la varietat hi ha el gust.

Els nous formats i canals televisius juguen amb la novetat política amb una ambigüitat calculada

Els vells actors i actrius ja no són el que eren. Els mitjans se'n van començar a adonar quan Albert Rivera s'hi va posar bé, carn ja no tan jove que competeix amb la política de l'últim crit. D'aquí el triomf prematur de Podem, els nous actors polítics, els actors de moda. Els nous formats i canals televisius juguen amb la novetat política amb una ambigüitat calculada. Canvien els votants pel públic, la societat per les tendències i les ideologies pel share. Sempre havia estat més o menys així, però mai com avui el periodisme no havia proclamat tanta responsabilitat i mai no l'havia exercit d'una manera tan miserable.

Avui, l'oferta de la novetat comporta una ambigüitat total i l'expectació és la mateixa que quan algú diu que ha vist un porno que no té res a veure amb l'anterior. La nova política es basa en la promesa dels qui no prometen res. Ni esquerres ni dretes, ni referèndum ni no referèndum, ni amb Europa ni sense Europa, ni amb la casta ni sense el Santander... Es vantaven de transparència, però no hi veiem res, i no és perquè el programa sigui opac, sinó perquè no n'hi ha. És possible sostenir el buit? Sí, si els programes en els quals apareixen mantenen la mateixa feblesa argumental i prometen que ara sí, que ara veurem el que mai no hem vist, la revolució neutra. Assaltar el cel és el nom ideal per un xou de nit de Berlusconi, el programa de la tele ha substituït el programa polític que encara està en fase guió.

És cert. La vella política s'acaba gairebé com als vuitanta es va acabar el porno de cinema. Va arribar el vídeo per fer exactament el mateix. Trenta anys després, torna el porno als matins, roent. Torna Jorge Vestrynge, que ja apareixia en aquelles Interviú de perruqueria dels vuitanta. La nova pornografia, la vella política!

Francesc Serés és escriptor.