El disc segur ha passat a la història

Ja no respecten a ningú: Madonna està sent la gran damnificada per la naturalesa porosa d'Internet. Al desembre es van colar diversos temes seus inacabats i es va detenir Adi Lederman, un hacker israelià que presumptament va accedir a l'ordinador personal de Madonna. Però el cop d'ahir va ser més brutal: van aparèixer les 25 cançons que constituiran l'edició ampliada de Rebel Heart, el seu nou àlbum.

No heu de pensar en un muntatge publicitari. Posar ara en circulació un disc previst per al 10 de març suposa dinamitar un pla de màrqueting complex, que dosifica l'estrena de determinades peces, les aparicions a TV, les entrevistes i portades, a part dels acords amb botigues físiques o d'Internet. Un desplegament d'estratègia i logística que se'n va en orris, ja que, segurament, es veuran obligats a escurçar terminis. Aquesta va ser la decisió presa per Björk al gener, quan es va filtrar el que havia de ser la seva nova obra, Vulnicura, prevista per al març, quan havia de coincidir amb la seva retrospectiva al MoMA novaiorquès i la sortida del llibre Björk: Archives.

Aquests ensurts són el pa de cada dia en la indústria musical (i, en menor escala, en la cinematogràfica). Pàgines com Has it leaked? o Leaked early informen regularment de la cascada de novetats que, zas!, emergeixen de manera il·legal. Ens n'assabentem quan les víctimes són superestrelles però els altres artistes també noten l'impacte d'aquests torpedes. En el cas de Madonna, pot ser que hi hagi un element de venjança: ella ha combatut vigorosament la pirateria, fins i tot pujant com a cançons seves uns arxius que contenien insults per a qui els descarregava; va apujar el llistó quan va acusar de “terrorisme” el responsable de les filtracions del desembre.

Habitualment s'acostumava a culpar periodistes i radiotelefonistes, que tenen accés previ a discos importants, mitjançant serveis de reproducció en temps real o en còpies físiques. No obstant això, aquests avançaments porten marques d'aigua que, suposadament, identifiquen el responsable de qualsevol ús indegut. En realitat, les novetats s'escapen abans d'arribar als mitjans.

El procés d'elaboració del pop actual és més multitudinari del que creiem, lluny del mite del creador solitari. Una cançó d'èxit pot requerir els esforços de nombrosos autors i productors. Aquests, més els seus tècnics d'enregistrament i els responsables de masterització o remescles, disposen de temes acabats o discos sencers abans fins i tot que es lliurin a la independent o multinacional que els posarà al mercat.

S'han tapat escàndols compromesos: es va saber que el fill d'un directiu de Warner Music era el forat pel qual es difonien nombrosos discos inèdits. Un cas més freqüent són els treballadors anònims: el becari que vol compensar-se de veure's obligat a tasques humiliants o el melòman que s vanta de proximitat als grans noms.

Una vegada la cinta mestra va a fàbrica o a les plataformes digitals, oblideu-vos-en: es multipliquen les possibilitats de fugida. Els sistemes actuals de distribució prioritzen uns punts de venda sobre els altres, amb temes exclusius i avançaments en dates. Hi ha una finestra en què aquests llançaments són molt desitjats. I les motivacions varien: des del fonamentalista de la-música-ha de-ser-gratis a l'aprofitat que exigeix diners a serveis d'enllaços que volen augmentar el seu trànsit. S'han detectat igualment pensades patològiques: rapers que pretenien sabotejar els esforços d'un col·lega o artistes de segona divisió que anhelaven provocar xivarri mediàtic. Una altra qüestió és si el mal és tan greu. Als Estats Units, pràcticament tota novetat suculenta arriba clandestinament a la xarxa dies o setmanes abans de la data de sortida oficial; hi ha empreses com Track It Down o Audiolock que monitoritzen el ciberespai i, mitjançant amenaces legals, intenten que desaparegui el material candent. Enfrontada al fet consumat, Björk va posar a la venda Vulnicura a l'iTunes Store i va avançar temes a Spotify; com que el disc tractava una qüestió sensible —la seva separació amb el pare de la seva filla— va decidir que el millor era revelar els seus sentiments com més aviat millor.

Pocs artistes controlen tant el seu entorn com per mantenir en secret el fet mateix que estan treballant en música fresca. Ho va aconseguir David Bowie amb The next day, gràcies a la fidelitat dels seus músics i tècnics (reforçada per contractes de confidencialitat). Uns mesos després, va imitar la jugada Beyoncé, amb el seu cinquè àlbum en solitari.

Per a la resta, només queda establir protocols de seguretat derivats del modus operandi dels serveis d'intel·ligència. El 2011, el marit de Beyoncé, Jay-Z, va gravar amb Kanye West: se citaven amb els seus equips creatius en hotels i estudis de diferents països; els enregistraments quedaven a càrrec de dos o tres enginyers de la seva confiança. El disc resultant, Watch the throne, va anar directament a iTunes abans d'arribar a les fàbriques de CD i vinils. Els va funcionar, però asseguren que no volen repetir una experiència tan paranoica.