Desnonament en cadira de rodes

María Goretti Guisande és la protagonista d'una nova però atípica història de desnonament. Aquest matí estava previst que fos desnonada, tot i la seva complicada malaltia crònica. Tot i això, el moment del desnonament s'ha aturat gràcies a la presència de nombrosos veïns i activistes de 500x20 i la PAH. Gallega, de 37 anys i resident a Barcelona des dels 18, la María ha estat diagnosticada amb la síndrome de sensibilitat química múltiple, un estrany trastorn que altera progressivament el sistema nerviós fins que paralitza totalment el cos. El 2009 va ser incapaç de continuar amb la seva vida laboral. La falta d'ingressos ha condicionat que, l'octubre del 2013, deixés de pagar el lloguer del pis, situat al carrer Sant Antoni Maria Claret, al barri del Guinardó.

El maig de l'any passat, se li va enviar la primera de les tres ordres de desnonament que va rebre el 2014. Totes les instàncies van ser ajornades pel seu historial mèdic. Fins avui, quan es pretén fer efectiu el desallotjament. “No es tracta només de perdre el pis. Tinc una malaltia complexa i tot el que m'envolta em fa mal. El trasllat a un hospital o a una pensió significa estar exposada a un dolor continu. Jo tinc una lluita molt dura per sobreviure cada dia, i no puc aguantar un dany afegit”, explica la dona des de la seva cadira de rodes i amb una màscara respiratòria. La respiració se li talla a cada frase.

El que va començar amb una fatiga crònica fa més de deu anys va derivar després en una fibromiàlgia severa. Qualsevol estímul auditiu, de tacte, olfacte o de visió que rep, desencadena una crisi corporal intolerable. Des del so del trànsit fins a la respiració d'una persona, l'olor d'una colònia o el perfum de la roba. Els tèxtils que frega i fins i tot un centelleig de llum li provoquen un fort dolor intern que li paralitza el cos per complet.

El trasllat a una pensió o a un hospital significa un dolor continu

La María no ha rebut mai cap paga per la seva malaltia. La seva advocada ha avançat que ha iniciat un procés judicial contra l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques (ICAM) i la Seguretat Social perquè li declarin la invalidesa definitiva. Segons la lletrada, les institucions esmentades van denegar anteriorment la petició d'invalidesa per considerar el trastorn com una “malaltia invisible”, cosa que vol dir que no es pot reconèixer amb les proves mèdiques tradicionals. No obstant això, els metges de l'Hospital Clínic han valorat la incapacitat laboral que té la María arran de la seva malaltia. Amb aquests antecedents, l'advocada ha iniciat un nou procés judicial per al qual no hi ha data definida.

La María espera que la traslladin a un pis de protecció oficial, una tèrbola possibilitat davant d'un escenari sense temps. Segons l'Associació 500x20, plataforma que porta el cas de l'afectada, l'Administració ha comunicat que la dona no va lliurar la documentació necessària per a la gestió del pis. La María al·lega que està incomunicada a casa seva, sense línia de telèfon ni Internet, d'on, a més, no pot sortir. Reclama que l'Administració no ha procedit degudament per fer-li saber quins papers havia de presentar.

“Per què s'esperen fins a uns dies abans del desnonament per dir-me que no hi ha temps? Demano ajuda des del 2013. És molt dur estar 24 hores, cada setmana de cada mes, durant un any i mig sense poder parlar amb ningú. Faig senyals de fum perquè em vegin?”, retreu la dona.

“He sentit dir al tercer tinent d'alcalde, Antoni Vives, que tothom té el sostre garantit a Barcelona. M'agradaria que em vingui a veure a casa, si és possible sense colònia, perquè li recordi les seves paraules”, ironitza la gallega des del menjador fosc i poc ventilat de la seva llar.