L’Espanyol surt il·lès del Nervión

El Sevilla no va tenir mai opcions de guanyar, cec de futbol, excessivament hormonat. Va jugar de mentida, sense recursos, atabalat i tens. Mai no va donar la sensació que podia remuntar. L'Espanyol va tenir aplom i va defensar amb un ordre exquisit, basat en l'extraordinari treball dels seus centrals i migcampistes, com Cañas i Víctor Sánchez. O l'aplom de Duarte i la qualitat de Lucas. El conjunt català es va guanyar a pols el seu pas a les semifinals. A la Copa l'Espanyol és dels equips que s'ho passa millor, i ha trobat en aquesta preciosa competició un magnífic botí. Només va patir en el tram final, quan Diogo, al minut 88, va marcar un golàs per l'esquadra. Poca cosa per a un bon Espanyol, que sempre va saber què fer i va ser millor en el còmput global de l'eliminatòria.

No tenia una altra opció Emery, castigat per la seva insolència a l'anada, on va menysprear la competició i va subestimar un bon equip com l'Espanyol. El 3-1 l'obligava a prendre decisions i a donar un cop sobre la taula. Per això va sortir amb tot, aferrant-se a les possibilitats d'una bona plantilla. Va formar amb dos davanters, Gameiro i Bacca, i el seu potencial atacant es va desplegar amb la inclusió de Denis Suárez i Deulofeu. Joventut, velocitat i gol per intentar aclaparar un Espanyol que no va variar el seu plantejament, immers en una ratxa magnífica.

Tot va ser emotiu en la nit sevillana. Des de l'arriscada aposta d'Emery fins a l'ambient bestial en què es va jugar el partit. El Nervión ple i una afició que es va bolcar des de diverses hores abans de l'inici de la trobada amb el seu equip. La Copa en estat pur, apel·lant al seu esperit. De vegades, la mística que neix al Sánchez Pizjuán és el germen de grans remuntades, com les que van portar el Sevilla a guanyar la Copa de la UEFA la temporada passada.

Un cop superat l'impressionant ambient inicial, amb el Nervión ple de gom a gom, el que millor va encarar la trobada va ser l'Espanyol. Amb un xut a l'esquadra d'Arbilla en una falta als dos minuts i amb una actitud exemplar per portar el partit al seu terreny. El Sevilla, tot passió, va ser un disbarat. Volia marcar el segon gol sense fer el primer, i ho intentava passant pilotes llargues i impossibles als davanters. Un exercici d'impotència, amb una escassetat d'idees que no es mereix un aspirant a la Lliga de Campions. Iborra i Carriço van ser dos futbolistes sense futbol.

L'Espanyol es va moure fins i tot amb suficiència. Només va passar dificultats en una internada de Gameiro que Bacca va rematar fora. Mentre l'Espanyol respirava, el Sevilla no se'n sortia. Amb nens, com Deulofeu i Denis, en un partit per a homes. El zero a zero no es movia i exigia una revolució dels andalusos, orfes d'idees, que trobaven a faltar Reyes. Va sortir Banega, que ho va intentar. Va haver-hi 10 minuts de pressió i un darrer gol. Massa tard malgrat que va ser molt bonic. L'Espanyol va poder ser feliç perquè va arribar al final de la mateixa manera amb què va encarar tot el partit. Sense immutar-se, content per afrontar ara unes esplèndides semifinals contra l'Athletic. El Sevilla va viure una nit de frustració perquè es va deixar molta eliminatòria a l'anada, en què va cometre el pecat de la supèrbia. No va tenir arguments i en tot moment va triar malament.