Jaime Gil de Biedma, cançó d’aniversari

25 anys, ja? Sí, aquesta és la xifra: 8 de gener del 1990. Vaig més enrere, perquè per a mi la història comença abans. El 1975 em cau a les mans la primera edició de Las personas del verbo, de Jaime Gil de Biedma. La portada en dominant granat, el tacte gairebé vellutat en el meu record, la lleugeresa. Un llibre breu, i no obstant això aquí estava tot el que la meva adolescència necessitava. Pujo a un autobús amb la mirada enfonsada a les seves pàgines. Començo a llegir i es difumina tot el que hi ha al voltant, la pluja esborrallant el paisatge gris, fosqueja. Rellueix aquella alegria de viure, aquella especial disposició de l'esperit per ensumar la vida en una olor de cuina i cuir de sabates; aquell do per atrapar al vol la visió d'una cria sota la tempesta, alçant unes sabates vermelles, “flamantes como un pájaro exótico” en una cantonada de l'any dolent; aquella fabulosa resolució de ser feliç “por encima de todo / contra todo / y contra mí de nuevo”, malgrat el dolor del cor. Alço la vista, l'autobús és buit; absorbit en la lectura m'he passat la meva parada i totes i sóc, literalment, als afores, però ara tinc un guia. Feia temps que no em passava amb un llibre el que acabava de passar-me amb Las personas del verbo. Feia molt temps que no em trobava amb una veu semblant. Com va escriure el seu confrare Gabriel Ferrater parlant de Josep Carner: “Paraules que duren mentre varien els dies i se'ns muden els sentits, ofertes perquè les entenguem de nou: com una pàtria”.

La seva manera de sentir i de viure va significar molt per als de la meva generació. ‘Las personas del verbo’ va descobrir un autor amb una veu única

Segona trobada: 1980. Visito el poeta al seu luxós apartament del carrer Pérez Cabrero, entre el Turó Park i l'església circular de San Gregorio Taumaturgo. Hauria preferit que em rebés al soterrani negre, “més negre que la seva reputació”, en el 518-520 del carrer Muntaner, però aquesta illa està coberta pel mar dels seixanta. Vaig a fer-li una entrevista per a la revista Diagonal. El poeta acaba de publicar El pie de la letra, una recopilació dels seus assajos: brillantíssims, assenyats, essencialment divertits, cortesos. Al mig hi ha hagut un altre llibre, del 1974 i que vaig llegir més tard, Diario del artista seriamente enfermo, a Palabra Menor (Lumen), que em va deixar mut d'enveja. Jaime Gil tenia vint-i-sis anys quan el va escriure, i em semblava increïble que algú tan jove pogués ser tan intel·ligent i tan culte. Em vaig desesperar, perquè em faltaven pocs anys per tenir la seva edat de llavors. Molt poc temps, vaig calcular, per arribar a pensar i escriure coses semblants.

El fonamental d'aquella tarda és que vaig entrar a les quatre i vaig sortir a les vuit. La generositat d'aquelles hores. I, vaig creure percebre una sensació de solitud, de no voler estar sol, de témer l'arribada de la nit, de voler seguir parlant, amb mi o amb qualsevol altre. Li vaig preguntar molt i em va explicar molt, amb precisió, com si dictés, amb una gràcia expressiva fascinant. No recordo els assumptes de la conversa però sí el seu vol i el seu to. I, sobretot, que va ser una conversa, no una entrevista. Li va regalar una conversa a aquell jovenet emmudit, el va tractar com si fos un amic, algú de la seva edat. Conversava “artísticament”, cert, amb “intencions estètiques, creant efectes, per divertir-me i divertir els altres”. Això és el que queda, això és el que va importar i continua important.

No li vaig dir tot el que havia suposat per a nosaltres, per a mi i per als de la meva generació, la seva poesia i la seva manera de sentir i de viure. Avui l'hi diria; llavors m'era molt difícil. Si no recordo malament, aquella conversa mai es va arribar a publicar. Jo no la recordo publicada. Probablement seria llarguíssima. No he tornat a rellegir-la perquè la vaig perdre.

Vaig recordar la imatge del noble arruïnat entre les ruïnes de la seva intel·ligència. Volia ser feliç “por encima de todo / contra todo / y contra mí de nuevo”

1990: la nit de la seva mort. Estàvem jugant a pòquer quan va sonar el telèfon amb la notícia. Recordo molta gent a casa. Havíem anat a veure una funció i després van venir tots a escoltar discos, a jugar i a prendre unes copes. Recordo que hi havia Sagarra, Ollé, Anguera. Sagarra em va dir en arribar: està molt malament. No sé si va ser ell o Marsé qui em va explicar després els últims dies, potser un any, a la casa dels Marsé, a Calafell. Jaime Gil ja caminava amb el cap perdut per la medicació, però de vegades hi havia sobtades ràfegues de record. Com aquell dia de primavera. La Joaquina, la dona de Marsé, estava preparant el menjar, amb la ràdio posada. Va començar a sonar una cançó de la Piquer. Ojos verdes, diria. I Jaime Gil, al jardí, va alçar el cap, va alçar el dit, va atrapar o va creure atrapar el llampec, el seu dit, imagino, com un parallamps. Així em ve a la memòria. La Joaquina plorant, i a mi em venien les llàgrimes als ulls imaginant l'escena, la cançó com l'herald d'una vida anterior, la imatge del noble arruïnat entre les ruïnes de la seva intel·ligència. Quina profecia tan atroç.

Jo estava a l'ABC en aquella època. Diria que van trucar cap a mitjanit. Vaig abandonar la partida (el pòquer mai ha estat el meu fort) i em vaig plantar al diari per escriure sobre Jaime Gil.

Estava trist i al mateix temps m'agradava l'encàrrec, creuar la ciutat per parlar del poeta recentment mort. I em feia il·lusió que m'ho haguessin encarregat a mi. Al taxi pensava en la primera vegada que el vaig veure, amb abric i barret, un fosquejar d'hivern, sortint de la Compañía de Tabacos de Filipinas. Estava parat a les Rambles, mirant cap al rei mag que semblava que tremolava a la fornícula dels magatzems Sepu. Crec que al Retrato de l'artista hi ha una entrada en la qual es pregunta a què es devia dedicar aquell home petit i gelat la resta de l'any. Una altra trobada a les Rambles. Trobada des de la més respectuosa distància: llavors no el coneixia, no m'hauria atrevit a abordar-lo. Parat també davant d'un quiosc, desplegant Le Monde Diplomatique. Semblava radiant aquell dia i jo vaig pensar en Frederic de Lloberola, el protagonista de Vida privada, aquell home “d'edat indefinida, amb l'estómac ple de whisky i el cor ple de roses vermelles”. Més imatges: la foto amb els gossos, els cadellets que grimpen pel seu cos, estès en una hamaca al jardí, a La Nava de la Asunción. Un rostre d'absoluta felicitat. Això va ser, va haver de ser, l'últim estiu de la seva joventut, com va escriure. I el record d'aquella periodista que va cometre la indelicadesa de preguntar-li, quan ja estava molt malalt, sobre la mort. La resposta sàvia, educada, ja gairebé des de l'altre costat: “No faci preguntes ocioses. Consulti's a si mateixa i tindrà les respostes”. Tot això tornava en aquell taxi.

Vaig escriure l'article d'una tirada, sense aixecar el cap del teclat, com quan vaig llegir per primera vegada Las personas del verbo: un intent de devolució maldestre. Vaig sentir una veu que deia: “Va, que cal anar tancant”. Després vaig tornar a casa. Seguia la partida. Portava a la mà la doble pàgina, recentment muntada, encara calenta, una prova impresa per a mi. I per a ells. Vaig tornar a sentir-me trist i content. Com ara.