Els millors moments d’Amparo Baró al cinema, el teatre i la televisió

L'actriu Amparo Baró (Barcelona, 1937) ha mort aquest dijous als 77 anys. La dama del teatre, amb més de 50 anys de trajectòria dalt de l'escenari, va ressorgir en l'imaginari de les noves generacions gràcies a la televisió, on va repartir clatellots amb la seva Sole de Siete vidas i va posar ordre a El internado, però el seu llegat va molt més allà. 

L'actriu va protagonitzar fins a una dotzena d'Estudio 1, el mític programa de TVE on el teatre es convertia en televisió. Només uns mesos després de la seva estrena, Baró, coneguda per la seva mida i la seva veu, va aparèixer en 50 años de felicidad, el 1966. Una passió que va mantenir fins al 1984, quan va protagonitzar El sombrero de copa, de Vital Aza. Tres sombreros de copa, de Miguel Mihura, i Cuatro corazones con freno y marcha atrás, d'Enrique Jardiel Poncela, van ser altres dels seus papers destacats.

La comèdia Siete vidas la va recuperar per als joves nascuts als vuitanta i noranta. Soledad Huete es va fer coneguda també pels clatellots que repartia a tort i a dret a Javier Cámara, Florentino Fernández (el seu fill, de qui fins llavors no s'havia parlat mai), Toni Cantó, Blanca Portillo, Carmen Machi, Guillermo Toledo i Paz Vega. Sota els seus cops es va forjar una generació d'actors, de manera que rebre els seus calbots es va convertir en tot un honor.

Baró va ser una cara present a la televisió durant tota la seva vida. De la sèrie d'antologies Confesiones, de Jaime de Armiñán, que va protagonitzar del 1964 al 1965, a la seva aparició especial a l'efímera Los Quién, que la va reunir amb Javier Cámara, el seu fill a Siete vidas. Fins i tot Farmacia de guardia, la cuina d'In fraganti i Un, dos, tres van recórrer al seu fort caràcter interpretatiu i la seva passió en algun moment. Va ser de nou Armiñán qui va escriure el seu monòleg per al programa de Chico Ibáñez Serrador. Amb l'escriptor i director va col·laborar en quatre pel·lícules més.

Tot i que el seu costat còmic es va destapar en la seva última època, la televisió va saber treure'n profit. Baró va ser una de les presentadores que va triar Tele 5 per a la seva versió de Saturday Night Live i va interpretar fins i tot monòlegs còmics en les diverses encarnacions d'El Club de la Comedia.

Si Siete vidas devia molt a la sèrie nord-americana Friends, Juntas pero no revueltas (1996) es basava directament en Las Chicas de Oro. La versió de la sitcom sobre un grup d'amigues sexagenàries va ser un dels fracassos més sonats de la televisió dels noranta. Una prova per a Baró que no va prosperar. Pocs podien anticipar llavors que aquest gènere li tornaria a donar la fama.

El premi Pulitzer Agosto (Condado de Osage), de Tracy Letts, va donar a Baró les seves últimes alegries teatrals. Un premi Max i una nominació als Valle Inclán per un paper que la va reunir amb Carmen Machi sobre els escenaris i que mesos més tard interpretaria al cinema Meryl Streep. Els premis no eren la tònica habitual d'una carrera plena de papers secundaris, encara que el 2013 la seva curta interpretació en 7 mesas de billar francés, de Gracia Querejeta, li va fer guanyar un Goya el 2007. Cinc anys més tard, va obtenir la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

A més del teatre i la televisió, Baró va fer les seves incursions en la pantalla gran, gairebé sempre en papers secundaris, de la mà de Jaime Chávarri, a Las cosas del querer (1988); José Luis Cuerda, a El bosque animado (1987) i Manuel Gómez Pereira, a Boca a Boca. L'argentina Maktub (2011), de Paco Arango, la va col·locar al capdavant d'una família nombrosa amb Diego Peretti, Aitana Sánchez Gijón, Goya Toledo, Enrique Villén i Mariví Bilbao. 

El seu últim paper, de fet, va ser en el multipremiat curtmetratge Eutanas, SA, de Víctor Nores, el 2013.

El seu director l'ha recordat a Twitter hores després de la mort de l'actriu. "Vas ser un somni, realitat i ara record inesborrable".