Casals, el glamur del PSUC

De petita, somiava a regentar un d’aquells salons elegants on les dames franceses rebien intel·lectuals, poetes i polítics per arreglar el món, com ara Madame Roland, la musa dels girondins amb els quals va compartir el seu trist final. De fet, Muriel Casals va néixer a Avinyó, a la Provença, on vivien exiliats els seus pares; un republicà catòlic i una mestre francesa, que pocs mesos després de tenir la filla van tornar a Catalunya per instal·lar-se a Sabadell. “Vaig ser educada com a separatista, tot i considerar-ho un impossible”. Ara, com a presidenta d’un renovat Òmnium Cultural considera superada aquesta impossibilitat :“la independència és l'única forma de salvar el país”.

Visca València i la seva germana gran! Així brindava per Catalunya la família Casals a les celebracions assenyalades, evitant pronunciar el nom perseguit en aquells temps, quan ser català i catalanista era perillós. “El meu pare era un derrotat però no un vençut i així ens ho va inculcar als fills; vàrem rebre una formació de vocació independentista, però hi havia coses de les quals no es parlava obertament, i menys encara fora de casa”. Només es permetien discretes demostracions de reafirmació cultural: les estampetes de la seva primera comunió les varen fer en català. “Encara no m’explico com és possible que tot un poble hagi tardat tant a racionalitzar políticament l’independentisme psicològic, el sobiranisme latent i el sentiment patriòtic en què una certa majoria ha viscut des de sempre. Durant molts anys hem estat un país anormal; és cert que hem patit molta pressió i repressió, però tot i així, vist en perspectiva, gairebé sembla un miracle haver suportat tants anys d’anormalitat”.

Tants anys de resignació potser varen permetre a alguns pensar que aquesta era una actitud innata en els catalans, una característica de la seva personalitat, aquest error explicaria al seu parer, la sorpresa provocada per l’efervescència sobiranista “alguns ens consideren un poble extravagant per voler abandonar justament aquesta anormalitat i ser normals. Som normals perquè ens comuniquem amb naturalitat en català i en castellà; perquè volem institucions estatals pròpies, però inserides dins instàncies molt més àmplies, com ara la Unió Europea; perquè volem una democràcia més propera, transparent i participativa i perquè aspirem a una nova oportunitat per reinventar-nos com a col·lectivitat”. La normalitat sembla que és el seu leitmotiv preferit, la seva pàgina de Facebook està presidida per la frase: "És normal voler ser un país normal".

La vida no l’ha portat a obrir un saló per rebre els intel·lectuals de moda, ni tampoc a convertir-se en diplomàtica, com va pensar de més gran; tot i que sí que va presidir durant uns quants anys una associació de debat formada per periodistes i opinadors de l’àmbit catalanista, anomenada Opinió Catalana. Si s'hagués de definir com una sola cosa de les que ha estat a la vida, triaria professora, etapa de la qual conserva el parlar pausat i suau, com si parlés i escoltés alhora, pendent d’una pregunta a respondre al bell mig de la seva exposició. Abans de professora, va ser militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el partit que acollia els camarades obrers del Partit Comunista d’Espanya (PCE) acabats d’arribar a Catalunya i els lliurava la revista Treball, editada en català, perquè es fessin a la idea ben aviat que eren en un altre país i en una altra organització.

Al PSUC va viure les disputes entre Josep Termes i Jordi Solé Tura

Al PSUC va viure les disputes entre Josep Termes i Jordi Solé Tura al voltant de la disjuntiva sobre si els comunistes catalans havien de fer compatible el seu paper d’avantguarda en la lluita de classe amb la responsabilitat d’actuar com a base popular del catalanisme polític per defensar la realitat nacional o si aquesta era una missió històrica implícita i exclusiva de la burgesia. “Jo estava amb Termes, com hauria estat amb Comorera si haguéssim coincidit; de totes maneres, a mi no m’haurien pas expulsat perquè sempre he estat molt discreta, no he tingut mai l’ambició de la primera fila”.

Ella parla del PSU, sense la “C” final, com ho fan els camarades, un privilegi corporatiu respecte a la denominació reservada per a la resta de la humanitat. L’etapa de disciplina comunista i eurocomunista la va superar amb alguna infidelitat de pensament i obra. Quan el seu sentiment sobiranista entrava en conflicte flagrant amb la línia oficial “m’enrabiava i pensava a fer-me del PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional)”; tot i això, va allargar la militància fins després de la fundació d’Iniciativa per Catalunya, con si es tractés d’una afiliació sentimental. El 1982, anys abans de fer efectiva la ruptura, confessa que va satisfer les seves inquietuds interiors deixant de votar el Guti, candidat a senador pel PSUC, en benefici de Tísner, candidat de Nacionalistes d’Esquerra.

La seva descoberta del país va arribar a la universitat, primer fent la tesi doctoral dirigida per l'historiador Jordi Nadal, i més endavant, amb els que considera els seus guies intel·lectuals, els economistes Fabià Estapé, Ernest Lluch i Antoni Montserrat. D’aquella etapa ha retingut el record de les trobades amb els col·legues madrilenys, les discussions sobre dèficit fiscal i el coeficient imposat a les caixes catalanes, objecte habitual d’una pregunta avui totalment ingènua: quan hi hagi democràcia, ens tornaran els diners dipositats per aquest coeficient? “Aleshores, fins i tot a les discussions amb la gent d’esquerres, semblava que els economistes catalans només podíem parlar de la crisi del tèxtil, però no de cap altra qüestió; ells sí que podien parlar de tot”.

Mentre ella feia el seu camí com a economista i professora universitària, cinc patricis de la societat catalana, també dits oligarques pels marxistes de l’època –Lluís Carulla, Joan Baptista Cendrós, Fèlix Millet, Pau Riera i Joan Vallvé- varen fundar una entitat batejada com a Òmnium Cultural. El propòsit era el de salvar la identitat catalana en perill de mort, tot aprofitant les minúscules escletxes obertes pel règim franquista al conreu artesanal de la llengua i la cultura del país; per regla general, perseguides a consciència. En una entrevista a Elcritic.cat, de fa pocs mesos, es referia a l’origen i als fundadors de l’entitat amb aquestes paraules: “En algun moment de la història d’Òmnium aquesta percepció classista va existir. Un vell amic del PSU, que s’ha fet soci darrerament, em feia aquesta reflexió: 'Mai no m’hauria imaginat apuntar-me a Òmnium Cultural, però mira, me’n faig soci'. Però no sé si es pot dir d’Òmnium que hagi estat mai una entitat de la burgesia. Penso més aviat que és un punt de trobada de classes mitjanes”.

Es va saltar el seu precepte vital de no estar mai a primera fila i va acceptar la presidència d’Òmnium

Casals, que en alguna ocasió s’ha definit com un belluguet, va deixar enrere la seva etapa de militància política, la condició de membre del consell d’administració de la CCRTV, la seva llarga carrera universitària, primer com a professora d’Anàlisi Econòmica i després com a vicerectora de la Universitat Autònoma de Barcelona, la presidència d’Opinió Catalana i la junta de l’Ateneu; es va saltar el seu precepte vital de no estar mai a primera fila i va acceptar la presidència d’Òmnium. Va succeir Jordi Porta, just quan l’entitat estava compromesa en l’organització de la manifestació del juliol del 2010, convocada per protestar contra la sentència dictada pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, referendat pels ciutadans quatre anys abans.

L’entitat s’havia ofert com a punt de trobada neutral, en un territori comú, un espai amable per a les reunions, havia posat a disposició una marca reconeguda i de consens per a la convocatòria, preparada i negociada pels partits. Les diferències entre les forces catalanistes eren en aquells moments ben palpables, singularment entre CiU, a l’oposició, i el PSC, al govern gràcies al segon tripartit. La tensió entre aquests dos partits era tan alta que va estar a punt de provocar un greu incident institucional, quan hi hagué un conat de ruptura per part dels socialistes per un intent dels convergents, dominants en el grup organitzador, de no convidar el president de la Generalitat. Finalment, la unitat es va poder salvar, com a mínim fins que la multitud es va posar a caminar i a cridar les consignes independentistes. Les circumstàncies de la sortida del president Montilla de la marxa, es poden considerar el resultat final d’aquelles disputes i l’auguri d’algunes coses que van passar més endavant. Casals recorda perfectament la cuina d’aquella operació, origen dels canvis experimentats en l’equilibri intern de l’univers catalanista i potser fins i tot, de la modificació substancial del mateix concepte central d’aquesta doctrina, però s’enfronta a la temptació d’explicar-ne els detalls amb un somriure còmplice.

Enmig d'aquell estira-i-arronsa va debutar com a presidenta. En el precís instant que “el país va fer el clic mental per començar a ser normal”. Aquella manifestació havia estat pensada per alguns com una protesta i es va convertir per a la majoria dels participants en una proposta. “A vegades, la gent corre més que la història”, afirmà uns quants mesos més tard, en la commemoració del 50è aniversari d’Òmnium. Justament en aquell acte es va fer el primer pas del canvi profund d’objectius, del possibilisme cultural cap a les posicions sobiranistes, defensats per la nova junta de l’entitat, nascuda per salvaguardar els mots de la cultura catalana. “Les relacions amb Espanya no funcionen, la crisi estreny, la llengua ha d’afrontar agressions que crèiem superades. Els partits i les institucions reclamen ajuda, fins i tot lideratge de la societat civil”, va argumentar en el seu discurs. Tot seguit, va precisar la seva idea d’aquesta societat civil “que marca l’agenda pública, allisa camins de progrés i benestar, es compromet a fons en la construcció d’una identitat complexa però cohesionada”. Per acabar la seva intervenció, concretà el calendari per al país del nou Òmnium: “ l’autonomisme ha mort, en quatre anys hem de poder tenir una independència fiscal, cultural i exercir el dret a decidir”.

El 2011, Òmnium encara parlava d’independència cultural, en un intent d’amorosir amb l’objectiu la contundència del nom de la cosa; alguns membres de la junta recomanaven a la seva presidenta no parlar-ne tan sovint, de la seva condició d’independentista, i ella no s’estava de fer notar, com en una entrevista a Mirada al Món, la inexistència al país d’un líder “per portar-nos a la terra promesa, per parlar com la Bíblia”. En aquestes declaracions, propugnava la idea del divorci civilitzat per resoldre el contenciós amb Espanya. “S’ha demostrat bastant clar que si volem organitzar-nos nosaltres a la nostra manera, mantenir la nostra cultura i la nostra llengua, haurem de trobar una manera amistosa, com el divorci... Si ens separem, serem amics, però si continuem junts no anem bé”.

A vegades, la gent corre més que la història

“Sí, penso que Espanya no és plural”, responia decidida en un esmorzar informatiu a Madrid, uns dies després del 9-N, davant la sorpresa dels amfitrions i dels assistents que no acabaven de donar crèdit a tal afirmació ni a la persistència a l'hora de demanar la secessió de Catalunya per part de gent intel·ligent com ara ella, segons li feien notar educadament. “No els faci pena, alegrin-se'n per nosaltres i per vostès, tindran uns bons veïns”. Casals trenca poques vegades el seu to conciliador, però de tant en tant ho fa. En una trobada periodística, també a la capital de l’estat, quan la polèmica dels pares que volien escolaritzar els seus fills en castellà estava al punt àlgid, va dir sobre aquest tema: “Aquests pares estant maltractant els seus fills; els utilitzen per una disputa política.”

“El nostre enemic sempre ha estat la por”. Ho ha repetit moltes vegades en aquests darrers anys per explicar allò que ara sembla inexplicable i durant tants anys va ser norma de conducta general a la societat catalana. “Allò que és anormal és ser partidari de la dependència d’un estat que sempre ens ha anat en contra”. La seva anàlisi de la Transició i de la Constitució és contundent: “La Transició ens ha demostrat que en democràcia tampoc hi tenim lloc; a Espanya, la diferència amb altres circumstàncies és que ara ens permeten dir-ho. La corda que ens donava la Constitució ha resultat molt més curta del que ens pensàvem, per això hem decidit tallar-la”. La tàctica d’aprofitar les escletxes, així com la seva homònima pujolista del peix al cove, va quedar enterrada a l’acte fundacional del nou Òmnium, celebrat a Sant Coloma de Gramenet, a la tardor del 2012.

La corda que ens donava la Constitució ha resultat molt més curta del que ens pensàvem

“El que avui tenim a Catalunya és molt més del que podien somiar els promotors de l’entitat, el 1961”, reconeixia en unes declaracions a Público, un any més tard d’aquella trobada on Òmnium va decidir saltar el mur de les prevencions gramaticals, deixant enrere adjectius contemporitzadors i divorcis amistosos. Dos anys després, argumentava aquest salt endavant manllevant els versos d’Espriu. “Havíem viscut per salvar el mots i ara volem accedir al ple domini de la terra; vàrem arribar a la conclusió que per salvar la llengua calia salvar el país i que la plena realització cultural del projecte dels fundadors no és possible de fer dins d’Espanya”.

Unes setmanes després de la reunió de Santa Coloma, es va celebrar el funeral de la darrera proposta preindependentista: el pacte fiscal d’Artur Mas; negat de bell antuvi pel president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, fou retirat de la taula pel mateix impulsor, sense haver donat cap oportunitat a la negociació. A la seu de l’entitat del carrer Diputació s’havia començat a estudiar una proposta d’objecció fiscal, pel cas d’un eventual fracàs de la proposta del president. Tanmateix, aquest suggeriment es va quedar al calaix per l’eufòria nascuda del primer dels Onze de Setembre de manifestacions independentistes multitudinàries i la posterior convocatòria d’eleccions autonòmiques avançades. Inaugurada sobtadament l’era del sobiranisme, el ritme del procés es va convertir de seguida en la qüestió central. La seva recomanació va ser aquesta: “no hauria de ser ni massa ràpid ni massa lent, un ritme a la catalana.”

L’entitat dels patricis catalans no s’ha convertit formalment en una organització independentista, però la seva presidenta creu que quan arribi el moment del referèndum podran demanar el sí, com ho van fer davant el procés de participació del 9-N; una festa de la democràcia que té la sinceritat de no confondre amb cap consulta. “Tenim pendent i és urgent comprovar la solidesa del moviment a les urnes. Aquí s’ha desencadenat un desig col·lectiu que no és una quimera, potser és difícil d’aconseguir, sí, però ho volem tot; nosaltres hem assumit un compromís davant els nostres socis i de tota la societat de fer-ho possible”.

En la seva intervenció al Concert per la Llibertat del Camp Nou va parlar del somni, com Martin Luther King, però en un sentit més socialitzador: “ Som aquí per donar a conèixer la nostra causa, que és la causa de Catalunya i també, sobretot, la causa de la democràcia. Som aquí per afirmar que volem exercir la democràcia sense barreres, pacíficament. Apel·lem a tots els demòcrates de dins i de fora de Catalunya: al segle XXI, ningú no pot prohibir un referèndum democràtic... Som aquí per construir un país més lliure, més just i més digne, on tothom hi tingui cabuda. No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força”.

Òmnium ha guanyat molt socis des del canvi de rumb. Gairebé ha doblat els que tenia a la celebració dels cinquanta anys; avui en té més de 46.000, segons el marcador incorporat a la web de l’entitat; i això que en començar tot plegat alguns associats se’n va anar a l’Assemblea Nacional Catalana, perquè consideraven excessivament moderada i prudent la posició de l’entitat davant l’onada d’eufòria sobiranista. “La nostra evolució ha estat paral·lela a la que ha viscut la classe mitjana del país; que ha passat del sentiment latent a la reivindicació de l’emancipació nacional i ho hem fet sense cap tensió interna. Quan ho estàs fent, moltes vegades ni t’adones de la gran transcendència històrica...”

El lideratge de la societat civil i el protagonisme ciutadà, dues referències constants en el procés, les entén com a fets habituals en circumstàncies de trasbals polític com les presents; comparant l’actual fenomen amb la participació destacada de les associacions de veïns en el període de la Transició. De la doctrina apresa dels teòrics marxistes de la seva joventut li sembla recordar alguns preceptes que donen carta d’ortodòxia a la situació. “La gent s’agruparà per interessos concrets; les fidelitats no seran tan tancades amb els partits sinó que es mouran per lluites concretes, això dèiem, no?, doncs ara, el combat concret és el del dret a decidir, però el dret, no tant, més la independència”.

Tenim pendent i és urgent comprovar la solidesa del moviment a les urnes

En el seu discurs del Camp Nou va fer una apel·lació directa als partits parlamentaris per fer-los veure l’alta responsabilitat assumida davant els sectors mobilitzats de la societat civil: “gestionen un capital d’il·lusió molt important; han de ser conscients de les expectatives generades i de la necessitat de ser concretades en un calendari”. Malgrat aquest tipus de crida, repetida pel que fa a la conveniència de les eleccions o a la unitat dels partits sobiranistes, expressa una clara prevenció a ocupar l’espai dels polítics. “Compte amb la parapolítica! No m’agrada donar lliçons als polítics i crec que les entitats de la societat civil no han de suplantar els partits. Nosaltres no podem resoldre els problemes polítics del país; les veus que ens ho demanen, em produeixen vertigen”.

No oblida el caràcter cultural de l’entitat, malgrat que està treballant, transitòriament, al servei de la independència. “Ara per ara, estic convençuda que és la millor manera de defensar la llengua i la cultura del perill que corren, però sóc molt conscient que aquesta és una etapa conjuntural per a l’entitat”. Posa d’exemple el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes concedit l’any passat a Raimon com la prova que Òmnium no ha oblidat el seu objectiu primigeni, ni ha pervertit la seva vocació plural. Es remet a les paraules de l'homenatjat per consolidar la seva argumentació. Així va parlar Raimon: “Jo no sóc dels meus, quan els meus volen que siga com ells voldrien i no com saben que sóc”.

El caràcter provisional de l’actual parèntesi de prioritats assumits per Òmnium, com a resultat de la urgència nacional sobrevinguda, l’explica per la seguretat en què l’endemà de la constitució del nou estat hi continuarà havent catalans necessitats de rebre ajuda per accedir plenament a la llengua, igual que passa avui. La presidenta de l’entitat creu, també, en la persistència de la imprescindible lluita contra un dels grans vicis dels catalanoparlants: “La submissió de parlar en castellà amb qui sabem que entén el català continuarà durant molt de temps; és el resultat de la llarga etapa d’anormalitat viscuda, la demostració de fins a quin punt la nostra societat ha assumit l’anormalitat lingüística com una rutina”.

Com a exemple dels constants perills existents per a la llengua catalana, en destaca un de nou, o més aviat, un de no reconegut encara com a fenomen rellevant, a tenir molt present els propers anys, en la seva opinió. “Resulta que ara, molts dels nostres avis han d’aprendre a parlar castellà per fer-se entendre per les persones que els assisteixen, que són d’altres cultures i acabades d’arribar. És molt greu com a país permetre que les velles generacions hagin d’explicar els seus records en una llengua que no és la seva”. Molt probablement, Òmnium engegarà una nova campanya de sensibilització o un programa específic destinat a promoure el català entre els milers de cuidadors de gent gran d’origen sud-americà presents a Catalunya; de moment està identificat com un contrasentit més dels que viu el país, ara enderiat en altres prioritats.

Hem tingut molta paciència

“Fins fa relativament poc els independentistes érem minoria en aquest país. Hem tingut molta paciència. El dia que tinguem un estat, nosaltres no farem patir els no-partidaris de la independència. La gent ha d’estar tranquil·la en aquest sentit. És inimaginable que un país que ha patit tant per la defensa de la seva singularitat pugui fer patir els altres per voler mantenir la seva personalitat”. Muriel Casals ha insistit en aquesta idea en diferents ocasions, gairebé com un antídot a hipotètiques desviacions revengistes de gent menys conciliadora; tampoc li fan el pes les formulacions provocadores com “l’Espanya ens roba” –“poc felices, malgrat que responen a la realitat”-; en tot cas impròpies de qui, si bé no ha tingut el plaer d’obrir un saló a l’estil de les dames distingides dels segles XVIII o XIX, ha acabat presidint una entitat de classes mitjanes, aportant-t’hi el glamur del vell PSUC dels compromisos històrics.

Aquest text forma part del llibre 'El tigre sobiranista' que editarà Proa al març.