Pujol en estat pur

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, la seva esposa i tres dels seus fills han comparegut aquest dimarts davant de la justícia imputats pels respectius delictes de frau fiscal i blanqueig de capitals. La jutge busca elucidar si la recent regularització del capital evadit a paradisos fiscals i mantingut allí 34 anys es va fer correctament, cosa que esborraria el delicte fiscal. I si l'origen dels diners procedia, com al·lega el patriarca, d'un llegat del seu pare provinent del contraban de divises, o de la corrupció política.

L'imputat no ha aconseguit en l'interrogatori acreditar documentalment la seva versió, que ha fiat a una correspondència del seu pare amb la seva esposa, i que no ha aportat. D'aquesta manera ha tornat a fer una demostració de la seva peculiar màgia: insinuar sense afirmar, indicar sense concretar, afirmar sense certificar.

L'altra novetat ha estat la revelació del nom del presumpte testaferro que teòricament cuidava dels diners fiscalment bruts. Eren, ha dit, dos: el seu exempleat a Banca Catalana Delfí Mateu i el seu cosí i exempleat com a alt funcionari del seu Govern Joaquim Pujol. Casualment, tots dos morts, per refermar la versió més pura de l'evanescent estil pujolià de centrifugar responsabilitats.

Serà difícil que aquest recurs dialèctic convenci a ningú de la seva virginitat fiscal, ja que l'expolític ja es va autoafirmar per escrit, en la seva vergonyosa confessió del 25 de juliol, com a únic padrí de tota l'operació, en assegurar: “Vaig decidir encarregar la seva gestió” [del patrimoni evadit] a un intermediari. Ja se sap que la capacitat de disposar de la gestió acostuma a anar associada a la propietat, o almenys, a l'efectiva possessió d'un bé.

Aquests mediocres escapismes no invaliden, malgrat tot, la presumpció d'innocència a la qual Pujol és creditor, en l'àmbit judicial, com a ciutadà espanyol que és. Si per ventura, acabessin de laminar, en l'àmbit polític, el que pogués quedar de la seva malmesa autoritat moral.

El seu cas segueix perjudicant prestigis polítics. Després de negar-s'hi en quatre ocasions, Esquerra ha obligat el seu successor, Artur Mas, a comparèixer davant de la comissió d'investigació parlamentària del cas familiar. Era d'una lògica aclaparadora, perquè Mas va ser copilot i hereu polític de Pujol. Per què s'hi va negar? Per què Esquerra el va secundar tantes vegades? Lluirà la República catalana independent que pretenen aquesta transparència i portarà la marca de la misèria moral associada al cognom Pujol?