Pragmatisme a Atenes

Cal celebrar la celeritat amb què Grècia ha aconseguit un acord de govern després de la victòria de Syriza. Alexis Tsipras es va acostar a la majoria absoluta; una demora en la formació de l'Executiu a Atenes hauria afegit més incertesa a la que ja genera per si mateixa l'arribada de l'esquerra radical al Govern hel·lè.

Tsipras ha començat amb pragmatisme. Encara que l'aliança postelectoral amb la dreta nacionalista de Grecs Independents ha pogut agafar per sorpresa –dins i fora de Grècia– a molts, les dues formacions comparteixen el mateix discurs d'oposició a les polítiques d'austeritat i defensen una renegociació de les condicions econòmiques en les quals el país continuï en el si de la UE.

Més enllà dels discursos victoriosos i amb les urnes ja tancades, el nou Govern ha d'actuar amb realisme en la recerca d'acords; una posició de respecte cap als compromisos contrets pot facilitar respostes flexibles a Brussel·les, Frankfurt i Washington. A ningú d'Europa li convé que l'etapa que comença acabi malament. El que ara necessita Grècia és fer que la seva economia creixi, i que això ajudi que la gent deixi de patir les penalitats dels últims anys. Hi ha fórmules que poden explorar-se sense necessitat de crear precedents que desequilibrin altres països europeus.

En tot cas, el problema que queda al descobert després de les eleccions i l'acord de govern a Grècia té més perfil polític que econòmic: és el repte de l'avenç dels nacionalismes a Europa com a resposta a una forta crisi econòmica i social a la qual no s'han donat les solucions adequades. L'agressiu discurs contra la UE i les seves institucions per part de Syriza –i del seu aliat conjuntural– no es diferencia gaire del que desenvolupa el Front Nacional a França o Podem a Espanya. I l'efecte no se circumscriu als radicals, com evidencia el missatge de David Cameron després de conèixer-se la victòria de Tsipras sobre la inestabilitat que es produirà a Europa i la necessitat que el Regne Unit s'atingui a “polítiques segures”.

Europa té un desafiament crucial representat per l'ascens dels populismes i els nacionalismes contraris al procés integrador. Per trobar respostes als problemes, el pessimisme i a la limitació d'horitzons de milions de persones, la classe política i les forces encara majoritàries en el tauler europeu han de reflexionar seriosament sobre l'ocorregut.