El xantatge dels rics

La meitat de la política actual consisteix en el xantatge que els rics fan a la gent comuna”. No és la frase d'un populista radical. La pronuncia el pare Brown, un sacerdot baixet i conservador que G.K. Chesterton va inventar com a detectiu d'èxit en desenes d'aventures enginyoses. Aquesta descarnada concepció sobre “la meitat de la política” formulada pel novel·lesc clergue anglès encaixa amb el que passa avui en la política europea. Ho revela el debat suscitat per les eleccions gregues del 25 de gener. Com si volguessin confirmar el comentari del pare Brown, són els rics —els mercats i els seus portaveus polítics— els que intenten atemorir l'electorat d'un país empobrit per exigir-li que continuï retribuint els seus prestadors.

La campanya electoral grega és en realitat una campanya europea. Arrenca ara el que es repetirà quan es vagin convocant eleccions en altres països de la UE, entre les quals les diverses convocatòries a les urnes que el 2015 oferirà als ciutadans espanyols. En aquesta campanya continental, els electors són més conscients que a la UE es prenen decisions amb impacte sobre la seva vida quotidiana. Han obert els ulls a dades incontrovertibles que se'ls van voler escamotejar. Per exemple, que el volum del deute contret per l'Estat, les empreses i les famílies d'un creixent nombre de països és impagable. Que —amb l'argument de corregir dèficits pressupostaris— s'estan vulnerant principis de la Constitució vigent per part dels qui s'esgargamellen al·ludint-hi quan els convé. Que tot això comporta un progressiu desballestament de l'Estat de benestar i la conversió dels drets humans en mercaderia que uns quants venen en règim, gairebé, de monopoli. Que les condicions de treball es deterioren greument. Que augmenten la pobresa i la desigualtat segons organismes internacionals que no fa gaire consideraven aquesta desigualtat com un incentiu per a la competitivitat.

Ressonarà en aquesta campanya per etapes una persistent amenaça adreçada als eventuals votants de formacions polítiques menys dòcils al xantatge dels qui afirmen que no hi ha alternativa al dictat dels mercats. S'amenaçarà els ciutadans disposats a donar una oportunitat als qui temptegen propostes alternatives a una recepta fracassada. S'amenaça, a més, amb la qualificació de populista, que vol tenir el mateix efecte deslegitimador que en altres moments va tenir la de terrorista. Es basen en l'amenaça per continuar promovent la mateixa medecina de reformes que ha portat el malalt a un estat catatònic. Com si aquesta medecina elitista —per contraposar-la a la populista— hagués aconseguit el miracle d'una recuperació vigorosa.

Aquells a qui el pare Brown titllaria de xantatgistes es van mobilitzar en comprovar que la seva hegemonia ideològica s'afeblia. Ja no era creïble la utopia irrealitzable del mercat davant l'aclaparadora presència de les grans corporacions que la desmenteixen. Ja no era admissible la reducció del ciutadà al paper passiu de consumidor captiu de presumptes solucions úniques. Ha estat impugnada la mercantilització dels drets fonamentals produïda per la privatització directa o indirecta de tants serveis públics.

Però la bateria d'amenaces s'ha intensificat quan el que era un combat d'idees s'ha traslladat a l'escena de la competició política en què han aparegut actors disposats a passar de la discussió intel·lectual a l'impuls d'un projecte polític i sotmetre'l al veredicte democràtic de les urnes. Syriza és aquest actor a l'escenari grec, on té lloc la primera ronda del nou cicle electoral europeu.

Des de Brussel·les, el president Juncker preferiria veure “cares familiars” en un futur Govern hel·lè, i anuncia efectes funests si els grecs rebutgen democràticament aquestes “cares familiars” que tant sofriment els han infligit. Merkel i Schauble han irromput també en campanya com a garants dels creditors financers. Semblen oblidar que la quitació i espera en el pagament del deute proposat per Syriza seria força menys dràstica que la reducció i l'ajornament concedits als alemanys quan els mercats van modificar a la baixa i de manera substancial les obligacions contretes per Alemanya entre el 1914 i el 1945, i que només parcialment van ser satisfetes dècades després.

A Espanya també circulen els primers missatges-amenaça. Va cridar l'atenció la crida a salvaguardar el bipartidisme feta per tres dirigents de grans empreses de l'Ibex, poc inclinats en altres temps a pronunciaments públics tan explícits. Són part de l'obstinació a confondre un sector de l'electorat que es planteja corregir de manera democràtica unes polítiques socioeconòmiques amb efectes tan nocius per al futur del país.

Quan un company del pare Brown li assenyala que li sembla absurd imaginar que els rics vulguin fer xantatge a la gent comuna per guanyar més diners, el sacerdot li replica que el que és absurd és creure que els rics no volen ser més rics del que ja són. Sospito que el clergue-detectiu de Chesterton no modificaria el seu parer a la vista de la política que alguns practiquen a Europa.

Josep M. Vallès és professor emèrit de Ciència Política (UAB).