El rei de la casa

La sobreexposició mediàtica dels polítics produeix alguns efectes paradoxals i fins i tot perversos. Sovint insisteixen en el monocultiu concentrat en lloc d'utilitzar les vies infinites de què disposen per modular amb variacions i novetats els seus missatges. Llegim les seves propostes i semianàlisis en format mitjà o breu, en xarxa o en presència, entrevistats en paper o en pantalla. És igual, perquè la multiplicació de canals no altera el missatge: el comprimeix i fossilitza, amb por del fet que esplaiant-s'hi i desenvolupant-lo pogués espatllar-se.

La degradació vigila sense remei perquè el mateix missatge emès de la mateixa manera per múltiples vies es converteix en un mer eslògan. Quan Pedro Sánchez torni a repetir que Espanya estima Catalunya, un grapat més ens farem independentistes de pur cansament. Les nacions ni s'estimen ni es deixen d'estimar entre elles, perquè els afectes són privats, perquè la meva tírria a alguns espanyols només és comparable a la meva tírria a uns quants catalans, i perquè el meu afecte per un grapat d'espanyols només és comparable al meu afecte per un grapat de catalans. La presumpta conveniència de recordar que els socialistes o els espanyols estimen Catalunya xoca frontalment contra el mer sentit comú i fins i tot contra el pudor. Provoca en molts un emprenyament instantani perquè el missatge és inconsistent i buit, es decora de retòrica mediàtica sense aportar res ni objectivable ni valuós. Però dotar de contingut polític aquest missatge no sembla difícil, i pot ajudar uns i altres a sortir de les romanceres declaracions d'amor i pàtria.

Dels socialistes a Espanya puc esperar-ne l'atac raonat i solvent contra les campanyes polítiques de deslegitimació del nacionalisme català i del mateix Estatut; puc esperar-ne una argumentació potent contra els errors polítics que el mateix PSOE va cometre; puc esperar-ne que matisi o fins i tot que reprovi expressions prepotents com la del ribot que va passar Alfonso Guerra; puc esperar-ne la denúncia dels boicots comercials o fins i tot puc esperar-ne que es disposi a esmicolar amb alguna valentia i algun desenvolupament teòric per què una estructura federal pot quallar com a via constitucional i política per conjurar un problema paralitzant.

La munició argumental dels socialistes a Catalunya està gairebé per estrenar, però per descomptat no sembla que li falti espai social. Encara que de vegades sembla que l'eviti, com si pogués ser massa compromès, o com si dir una paraula de més nués al coll la soga de la qual un dia es penjarà algú. Però potser la lògica política que l'esquerra necessita avui passa per recuperar la iniciativa i oferir sense complex de derrotat, ni de desbaratador, ni de perdedor segur la proposta d'una agenda programàtica alliberadora de la pressió pública que l'independentisme atia des de tants mitjans i tan públics. Continua tan obsessivament present que fins i tot Podem ha decidit mantenir un perfil baix o, millor, tàcit: la reforma rupturista per aquesta banda és més aviat difusa.

Però el futur català per descomptat sí que es presta a oferir un perfil d'idees pròpies i clares, tant si a Junqueras el preocupa com si no (acaba d'explicar que no) l'encaix de Catalunya a Espanya. Cada nova declaració i cada nou moviment de la coalició civil i política per la independència ofereix un vast repertori de motius per activar aquest discurs alternatiu i fort. Però continua sent un misteri qui defensa avui l'aliança d'una raó federal i una raó social. El misteri no és qui se suposa que la defensa. El misteri és la debilitat d'aquest discurs en boca dels líders polítics de l'esquerra, PSC i ICV.

Mentre que Junqueras desafia l'elemental decòrum democràtic en amenaçar amb un procés d'independència per a l'endemà de guanyar les eleccions, l'esquerra en general sembla mirar cap a una altra banda per no ficar-se en problemes. Però la insubmissió a aquest designi polític hauria de ser molt senzilla: un procés d'independència no es pot iniciar en un Estat democràtic perquè un partit independentista guanyi unes eleccions, ni tan sols si les guanya per majoria absoluta. Li falta legitimitat democràtica per fer-ho, i no cal saber-se de memòria la sentència del Tribunal Suprem del Canadà per entendre-ho. Sembla que a Junqueras ha deixat de convenir-li el referèndum (davant la possibilitat de perdre'l), i ha decidit saltar-se aquest pas per promoure directament un model presidencialista o autoritari segons el qual n'hi ha prou amb una victòria electoral per declarar la independència i iniciar un procés constituent sense l'acord, però sí la submissió, de partits espantats.

Les declaracions de Junqueras el situen al límit del respecte democràtic a la pluralitat de forces del Parlament català actual (i futur), com si després de despertar del somni encara no estigués obert del tot i cregués fins i tot, amanyagat per Carme Forcadell i Muriel Casals, que continua sent el rei de la casa, digui el que digui la resta de la casa.

Jordi Gràcia és professor i assagista.