Quatre cares per a un canvi

Hola. Us presento les persones que intervindran en aquesta taula rodona sobre la fi del règim i la possible ruptura. Crec que ho faré diverses vegades. La primera, per ordre alfabètic. Es tracta de Quim Arrufat (la Seu de Urgell, 1982). És politòleg. Actiu en la política i els moviments des dels 16 anys, és membre de la CUP. Des del 2012 és diputat electe del Parlament de Catalunya, i exerceix el càrrec de portaveu adjunt del Grup Mixt. Ada Colau (Barcelona, 1974) va estudiar Filosofia. És una de les fundadores de la PAH, i la seva primera portaveu durant els últims cinc anys. És portaveu de Guanyem, candidatura municipalista per Barcelona, el model d'altres candidatures de confluència a tot l'Estat. Xavier Domènech (Sabadell, 1974) és historiador i imparteix classes a la UAB. És especialista en moviments socials i el canvi polític en el franquisme i la Transició. El seu últim llibre, Hegemonías, crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2014) és precisament un estudi sobre aquest canvi de règim. Activista en diversos moviments, és membre, des del seu primer moment, de Procés Constituent. Raimundo Viejo (Vigo, 1969) és professor a la Universitat de Girona. Especialista en moviments socials –amb especial atenció als nacionalismes– i en els processos de canvi de règim. És editor d'Artifakte. El seu últim llibre es titula La dansa de medusa (El Tangram, 2012). És signatari del manifest "Moure fitxa", que va crear Podem, membre del Consell Ciutadà estatal de Podem, i del de Barcelona de Podem. També és promotor i membre actiu de Guanyem.

Com veieu, totes les noves formacions tenen barreges i zones d'intersecció personals, o col·lectives o, fins i tot, formals. Per això us torno a presentar els convidats d'aquesta taula rodona. Es tracta de membres de candidatures rupturistes del proper cicle electoral. Algunes, negocien confluències. En tot cas, els quatre grups convidats sembla que s'interrelacionen a través d'una lògica nova, molt 15-M, que reforça més les semblances que no pas les diferències. I la similitud de totes és, en aquesta crisi política, apostar per la ruptura. Incorporen al lèxic descripcions i paraules que es van començar a fer servir el 2011, i que s'estan esmunyint en la realitat, com ara règim del 78, com ara fi de règim. Curiosament, per un problema cultural, potser patològic, aquestes formacions no tenen una descripció en els mitjans convencionals, on apareixen més com un objecte d'alarma que no pas com a objectes per descriure.

mmm. Una última descripció. Es tracta d'una o dues generacions estranyes. Molt ben formades, el seu accés a la docència ha estat complex o no ha estat. El seu accés a la política no s'ha pogut produir en el partits del règim, que tenien altres agendes. No han accedit als mitjans, malgrat que modulen cada vegada més zones de la realitat. Són temes d'opinió, abans que signants d'opinió. Només han tingut accés als mitjans més populars –la tele–, en el seu format més popular –la tertúlia–. Potser són la metàfora d'una societat que ja no té lloc en les descripcions convencionals de les últimes quatre dècades. La metàfora que, efectivament, alguna cosa voluminosa està passant, no encaixa.

Aquesta taula rodona consisteix a parlar de tot això. A donar la paraula. A descriure-ho.