Caicedo es posa les botes

Desgastats per l'esforç i la prosperitat copera, Espanyol i Celta es van mesurar en un duel ben avorrit, raquític quant a ritme i futbol. Semblava una treva de lliga involuntària però reconfortant amb la repartició de punts; el Tractat de Cornellà. Fins que Caicedo, de nou, va trepitjar la gespa i va engaltar en el minut 90 una pilota òrfena a l'àrea. Segon capítol de la catarsi col·lectiva impulsada pel davanter equatorià, suplent i heroi de nou.

Tot i que mai li va posar objeccions a l'estil, ni tampoc pegues a la feina, l'Espanyol es va enquistar a l'inici del curs en la idea utòpica d'acaronar la pilota quan el seu peu demanava el contrari. Sense alegries per tastar, amb un tècnic realista —i també una afició mesella als sobresalts—, va capgirar la proposta a temps per cordar-se a l'àrea i sortir escopetejats a la contra, sempre pendents del sensacional ganxo de Sergio García, ben secundat per Stuani i Caicedo. És una oferta minimalista perquè no hi ha un futbol que faci caure d'esquena. Però és també una via efectiva que li ha retornat la confiança i fins i tot la fe, expressada en la victòria copera davant el València. Enfront del Celta, conseqüent amb el seu nou i antic futbol, l'Espanyol va persistir en les contres, també en les pilotes llargues. Edèn per a Caicedo, que el 2015 s'està posant les botes.

El Celta va proposar menys, desorientat al Power8 Stadium, tan valent perquè sempre va voler jugar la pilota com maldestre perquè no va saber mai què fer-ne. Només Krohn-Dehli va donar una mica de sentit al joc, passades horitzontals per buscar una escletxa que no va arribar mai; i només Nolito va mirar de rebel·lar-se contra la desídia, inquiet en el seu costat, ben lligat per Arbilla i sobretot les ajudes dels centrals, amb un Héctor Moreno recuperat per a la causa. Tota una tortura per Larrivey, que tornava després de quatre partits de sanció, acusat injustament —perquè va ser Augusto Fernández— de titllar de lladre el col·legiat. En una de les ocasions, Nolito va tirar el desmarcatge i va assistir el davanter argentí, incapaç de superar Casilla en el mà a mà. I en una altra, control i rematada mal definida amb l'esquerra i ben atallat per Casilla.

No semblava una nit d'acció, sinó romàntica i fins i tot ensucrada. De poc servien les plàstiques bicicletes de Lucas Vázquez o el travesser de Sergio García. Però a Caicedo li va la marxa i, de sobte, quan tots pensaven que la bandera blanca era el millor, el davanter va reblar una pilota morta a l'àrea després d'un centre lateral i va rebentar la xarxa. Es repetia la història, el final feliç de l'Espanyol.