Vinyetes explosives

Els assassinats dels dibuixants de Charlie Hebdo són, sens dubte, un moment d'inflexió terrible per a la història de les vinyetes satíriques de conseqüències incertes. No obstant això, el succés tràgic forma part d'un llarg relat de desafeccions entre la ironia i les mentalitats reaccionàries, que en molts casos han entès que l'única resposta a l'humor és la violència.

L'any 1905, una vinyeta del dibuixant català Junceda a la revista Cu-Cut! encendria l'espurna d'una reacció violenta davant la sàtira. Durant els anys anteriors, el setmanari i el diari La veu de Catalunya s'havien convertit en portaveus de l'insurgent nacionalisme que s'articulava al voltant de la Lliga Regionalista, enfrontant-se a Lerroux i els poders fàctics amb una única arma: l'humor. Després de les eleccions de novembre, l'èxit del partit nacionalista es va plasmar en una vinyeta del llavors ja famós il·lustrador que va ser interpretada pels militars com la gota que feia vessar el got de la provocació. Malgrat que l'acudit dibuixat per Junceda era molt menys incisiu que la majoria dels publicats abans, la reacció a la seva publicació va ser brutal: més de quatre-cents militars van prendre i van destrossar la impremta i la redacció de Cu-Cut!, van treure tot el que van trobar als locals al carrer i van fer una gran foguera.

L'episodi va tenir conseqüències polítiques importants, que van acabar en la tristament cèlebre Llei de Jurisdiccions, que deixava els delictes contra la pàtria adscrits únicament a la jurisdicció militar. La relació de l'humor satíric amb el poder durant el segle XX ha estat tibant i sotmesa a tot tipus de censures. No cal anar gaire lluny: la dictadura franquista va perseguir pràcticament totes les publicacions satíriques aparegudes a Espanya, des de la mítica La Codorniz a Hermano Lobo, Barrabás i, per descomptat, El Papus. La revista neurastènica nascuda l'any 1973 va rebre multes, suspensos i segrestos per part del Govern durant els seus primers anys de vida, però l'episodi més dur seria l'atemptat perpetrat contra la redacció l'any 1977. L'excusa van ser les crítiques abocades en un número contra les manifestacions del 20-N, però la bomba de la Triple-A, que va assassinar una persona i va deixar 16 ferits, era el resultat final d'una llarga llista d'amenaces i odis previs.

A França, la revista Charlie hebdo va publicar les famoses caricatures convertint-se automàticament en objectiu de les ires integristes. El seu humor mordaç mai es va esporuguir davant les amenaces i les pàgines van continuar publicant crítiques ferotges a la política i, per descomptat, a les religions. Per desgràcia, la sàtira solament va obtenir la resposta de la violència: el novembre de 2011, la seu de la publicació va ser atacada amb un còctel Molotov i, el trist 7 de gener de 2015, dotze persones van ser assassinades a la redacció de la revista, incloent el director Charb i col·laboradors mítics com Wolinski, Cabu, Honoré o Tignous.