El deteriorament de Barcelona

Estic convençut que la marca Barcelona es va construir a partir de la il·lusió creada per dos esdeveniments generadors d'una empresa col·lectiva. El primer, la consecució de la democràcia i amb ella, l'anhel ciutadà de votar els seus representants a l'alcaldia, que havien de sorgir d'unes eleccions lliures entre els candidats d'uns partits verges de corrupció i formats en l'honradesa i el rigor de la lluita clandestina. El segon, el nomenament de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics, esdeveniment que va reunir tota la ciutadania al costat dels millors professionals del país en l'afany d'afrontar un gran projecte col·lectiu.

Aquesta situació extraordinària va ser pedagògica i estimulant per als barcelonins i va constituir un model de manera de fer a escala internacional imaginatiu, respectuós, popular i, de rebot, creador d'un sentiment de pertinença i d'orgull per la ciutat. Es tracta d'un sentiment que, quan es perd, repercuteix en la conservació, neteja i manteniment dels espais comuns i sol manifestar-se en actituds poc acurades o fins i tot vandàliques una vegada que el ciutadà percep el carrer com un àmbit que li és aliè.

L'urbanisme olímpic va millorar infraestructures, va generar nous barris i equipaments, però principalment va crear espai públic, espai per a la relació i l'ús col·lectiu posat al servei de la gent. Les platges figuren com l'espai més significatiu, però també s'aprecia en places, parcs, avingudes i carrers. Més de vint anys després, passejar pel centre de Barcelona és una cursa plena de conflictes. La serp de gent que camina pels carrers s'escanya cada deu passos per moure's encaixonada entre façanes i quiosquets, cada vegada més invasius i atrevits. La hipocresia del sistema arriba fins al punt de crear espais cada vegada més confortables aptes per fumar en l'espai públic, quan aquest ús és considerat nociu per a la salut pública.

L'avinguda de les haimes que va des de la Diagonal fins a la plaça de Colom és un mal exemple del que hauria de ser per al ciutadà un passeig cívic, i un mal presagi d'allò en què poden arribar a convertir-se altres carrers amb voreres que ara s'eixamplen. Paradoxalment, es vol reduir el trànsit amb la disminució de les calçades, però alhora es penalitza els vianants dificultant el seu pas per unes voreres ja prou comprimides per l'aparcament de motocicletes, obres obligades o per floristes exempts de limitació.

L'urbanisme olímpic va millorar infraestructures, va generar nous barris i equipaments, però principalment va crear espai públic, espai per a la relació i l'ús col·lectiu posat al servei de la gent

A ulls del vianant, el paisatge urbà es deteriora sense contenció: pancartes en les entrades dels establiments; rètols a les façanes anunciant menús, begudes, saldos o roba interior; publicitat d'odontòlegs, escoles de tot tipus o gestories —fins i tot la de qui hauria de ser exemplar, el col·legi d'administradors de finques— s'encimbellen en balconades del primer, segon i de vegades plantes superiors aprofitant uns tendals innecessaris que mai no es despleguen. És una publicitat que abans estava integrada i restringida a les plantes baixes i que ara grimpa per les façanes mentre crea una imatge diferent de la que en el seu moment va ser objecte de permís municipal. La superposició de senyals i acolorits grafismes satura d'informació el vianant, que per excés d'indicacions, oblida el que és essencial per a la seva mobilitat i seguretat.

Que lluny queda la Barcelona olímpica, referent mundial d'urbanitat, i que a prop que estem d'aquestes ciutats costaneres properes on la congestió, la publicitat, la brutícia i el mal gust ocupen sense cap pudor l'espai que és de domini col·lectiu. La Barcelona turística es degrada, no per l'afluència de gent de fora, sinó pel transvestisme que, amb la complicitat dels seus representants, la ciutat està fent per captar l'atenció i els recursos que aporta aquest col·lectiu, justament el menys interessant, més caspós i poc respectuós amb els usos de la ciutat.

A poc a poc es perd una imatge llargament treballada pels millors professionals independents que en el seu moment van tenir la col·laboració d'uns representants amb vocació de servei públic i no únicament de servei al seu partit. Van crear una imatge que, amb esforç i treball, va arribar a constituir una marca valorada internacionalment capaç d'actuar com a aspiradora d'esdeveniments i ajudar fins i tot les empreses a exportar productes i activitats. Assistim ara a una lamentable, persistent i progressiva pèrdua de patrimoni conseqüència de concebre la ciutat com una marca continent econòmicament rendible per a uns quants, en lloc de concebre-la com un valor aconseguit amb l'esforç de tots. Tenim una herència que hem de mantenir i conrear en la memòria de l'imaginari col·lectiu per fer de la ciutat un espai de ciutadania i no exclusivament un àmbit de negoci i comerç. Que és a més l'única manera de no perdre definitivament el nostre negoci i comerç tan necessari.

Eduard Rodríguez i Villaescusa és arquitecte i urbanista