Terror antiterrorista

Des dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York el 2001 i el pànic global que els va seguir, la Unió Europea ha aprovat 239 mesures antiterroristes entre directives, reglaments i decisions marc. Mesures que no han estat capaces d'evitar l'11-M a Madrid, la matança d'Utoya, la massacre de París ni els 153 actes terroristes que, segons l'Europol, es van produir a Europa només el 2013.

Evidentment, mai no sabrem quants podrien haver-se produït si aquestes mesures no haguessin existit, però és rellevant que en la majoria d'aquestes polítiques el Parlament Europeu ni tan sols no hi hagi intervingut de manera vinculant i que el seu impacte mai no hagi estat avaluat de manera sistemàtica. També és sorprenent que, en el cas de París, tant els terroristes com l'objectiu, la redacció del Charlie Hebdo, ja estiguessin sota vigilància. Preguntar-se què ha fallat en els mecanismes existents sembla que hauria d'emergir com la principal qüestió aquests dies.

I no obstant això, sembla que la proposta que emergeix des d'Europa és un cop de peu per avançar. Més mesures. Cap reflexió. Cap avaluació. Els ministres de l'Interior de països com Espanya han rellançat aquesta setmana la campanya per aprovar a escala europea el registre de passatgers (PNR en les seves sigles en anglès), una base de dades que reculli informació relacionada amb cada viatger (nom, adreça, telèfon, itinerari, targeta de crèdit, opcions de menú, IP de l'ordinador si el bitllet s'adquireix en línia, detalls sobre menors, etcètera), compilada per les aerolínies i d'obligat lliurament a les forces de seguretat dels països implicats. Aquests registres, que els països membres ja són lliures d'implementar, volen fer-se ara obligatoris i compartits a tot Europa i amb altres països aliats.

Fins ara, aquestes dades no es compartien a escala europea perquè el Parlament Europeu i el Tribunal de Justícia de la UE havien plantejat dubtes sobre la legalitat de recollir i compartir sistemàticament dades de persones sobre les quals no hi ha cap sospita, o dades que revelen filiacions religioses (com la preferència en els àpats a l'avió). Encara que l'allau de dispositius de vigilància preventiva sembli indicar el contrari, els ciutadans europeus continuem tenint dret a no ser posats sota sospita sense motiu, i a entrar als nostres països fins i tot si som delinqüents. La definició de ciutadania basada en els drets que heretem del Renaixement es juga avui en el debat sobre els registres de passatgers, ni més ni menys. Així ho van entendre els membres del Parlament Europeu.

Com hauria contribuït l'existència d'un registre de passatgers europeu a evitar l'atemptat de París?

Però si la lògica és la primera víctima de la por, Europa mostra una gran capacitat de sucumbir a la por. Una vegada més, davant un atemptat s'imposa la recuperació d'agendes de seguretat més pròpies d'una fantasia distòpica que de la voluntat d'aprendre dels errors i millorar de manera efectiva la seguretat dels i les europees. Com hauria contribuït l'existència d'un registre de passatgers europeu a evitar l'atemptat de París? Els seus autors eren ciutadans francesos i havien estat identificats i sotmesos a vigilància fins feia uns mesos. Els seus viatges eren perfectament coneguts per les autoritats mitjançant els mecanismes existents, com tots els viatges que es fan a països considerats sensibles per part de qualsevol ciutadà de la UE. A quin lògica respon, doncs, la proposta actual, ferventment defensada pel Partit Popular Europeu?

El problema de seguretat al qual s'enfronta Europa és evident. Les amenaces i riscos existeixen, i la necessitat d'apuntar a les causes i conseqüències de la política exterior perseguida pels governs occidentals no eludeix la urgència d'abordar els desafiaments immediats. Però aquests desafiaments no passen per l'activisme legislatiu sense reflexió ni control, ni per la subversió de garanties legals fonamentals, que són les que defineixen en què consisteix el nostre estatus de ciutadania i el que alguns anomenen “el nostre estil de vida”.

Tampoc no passen per convertir els aeroports i passos fronterers en zones d'excepció, en forats negres legals pels quals poden caure innocents i culpables. Els reptes de seguretat de la UE passen per implementar polítiques de seguretat ben dissenyades, legals i avaluables, així com per identificar quins són els detonants de la radicalització i abordar-los des d'una perspectiva social i d'inclusió.

No obstant això, en certes instàncies de decisió europees i estatals sembla haver-se imposat la idea que l'amenaça al model de convivència i llibertats que suposadament impera a Europa ha de ser combatuda a partir de l'eliminació dels mecanismes de convivència i la supressió de llibertats. Benjamin Franklin va dir que “aquells que estan disposats a sacrificar llibertats fonamentals a canvi de seguretat no mereixen ni llibertat ni seguretat”. 300 anys després, continuem sense aprendre aquesta imprescindible lliçó.

Gemma Galdon Clavell és doctora en Polítiques Públiques