‘Charlie Hebdo’ parla en català

Avui Quadern reprodueix dues pàgines del primer número del setmanari satíric francès Charlie Hebdo després del sagnant atemptat contra la seva redacció a París el passat dimecres 7 de gener, que costà la vida de 12 persones. Lluny de l’oportunisme que tristament ahir mateix generava l’episodi (per Internet circulaven còpies digitals pirates del número i per la plataforma de subhastes eBay s’oferien exemplars originals que a mitja tarda ja es cotitzaven a 600 euros), la traducció de les planes vol afegir la llengua catalana a una iniciativa mundial en favor de la llibertat d’expressió.

La tragèdia viscuda per la redacció de Charlie Hebdo no és del tot nova ni aliena en la història de Catalunya. En un context complex i llarg de censures, multes i segrestos previs, el 25 de novembre de 1905 un nombrós grup de militars (les cròniques parlen de tres centenars) destrossaren la impremta del setmanari humorístic Cu-cut!, molestos per un dibuix (que va ser publicat i tot seguit retirat dels exemplars distribuïts) de Joan Junceda sobre un sopar de la Lliga Regionalista al Frontón Condal de Barcelona amb motiu de la seva victòria a les eleccions municipals (“¿De la victoria? A, vaya, serán paisanos”, exclamava un militar). Assaltaren després la redacció, tot llançant i cremant al mig del carrer el mobiliari, i repetiren l’espectacle amb el diari La Veu de Catalunya. No hi va haver vessament de sang (tret d’alguns civils contusionats amb qui toparen durant la batuda), però l’afer comportà l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions, llargament anhelada pels militars (i que durà fins el 1931), que permetia que els seus tribunals poguessin jutjar tot allò fet per civils que consideressin que atemptava contra la unitat de l’Estat o contra ells mateixos.

On sí que hi hagué, malauradament, morts fou el 20 de setembre de 1977, també a Barcelona, quan el grup feixista Triple A envià un paquet bomba a la redacció de la revista sarírica El Papus. L’artefacte matà el conserge, Joan Peñalver, i provocà 17 ferits i, d’alguna manera, l’inici del declivi de la revista, que moderà el seu to.

Que el trist cas de Charlie Hebdo no comporti conseqüències semblants a les dels dos històrics casos. Millor: que no es repeteixi mai més enlloc.