Totpoderós Messi

No se sap encara si aquest Barça conquerirà cap títol amb Luis Enrique. No hi ha dubte, però, que guanyarà partits importants, protagonitzarà jornades increïbles i viurà nits èpiques amb Messi. Ahir va doblegar l'Atlètic, el mateix equip que la temporada passada el va vèncer a la Supercopa, el va eliminar de la Champions i li va treure la Lliga l'últim dia al Camp Nou. La victòria blaugrana va ser tan incontestable com determinant l'actuació de Messi, assistent com a 7, únic en qualitat de 10, per fi golejador davant de Simeone. Molt viu el Barça de Messi, de Luis Suárez, de Neymar, i tots tres van encendre el Camp Nou.

No hi va haver referèndums a l'estadi perquè en joc no només hi havia el lideratge de Messi i la credibilitat de Luis Enrique, sinó la competitivitat del Barça. No hi ha cap club al món més volcànic que el blaugrana, extremista per naturalesa, socialment únic per l'emotivitat dels seus seguidors, ahir units per la importància de la cita i la grandesa del contrari, el campió Atlètic. Anit va tornar d'alguna manera el vell Barça, a la graderia i a la pista, més rabiós que dolç, molt pendent dels gols i no tant del joc, menys acadèmic i estètic i més compromès, sempre pendent, en qualsevol cas, de Messi.

Tot i que no es deixava de parlar de Messi, homenatjat com a màxim golejador de la història de la Liga, el partit va començar sense el 10, tan obert a la dreta que semblava estar fora del camp, vigilat a distància per Jesús Gámez, improvisat com a lateral esquerre, pràcticament l'única i decisiva novetat en les alineacions, molt previsibles, també la del Barça, inèdita (27 sobre 27) i al mateix temps cantada des de la lesió de Xavi i la no convocatòria de Mathieu. Messi va ser un espectador més del matx fins que va entrar en joc per marcar les diferències de manera superlativa, com a rei del Camp Nou.

Messi no va encertar el tret en agafar la primera pilota (m.8) per després fer una centrada que després Neymar va embocar (m.11). El gol va ser casual, o almenys va semblar que la pilota posada pel 10 va rebotar en Suárez abans d'arribar a Neymar. La jugada, no obstant això, va expressar la superioritat del Barça. Els tres davanters blaugrana van desballestar el sistema defensiu de Simeone. Neymar desbordava Juafran, Luis Suárez maniobrava genialment a esquena dels centrals i Messi resultava imparable com a extrem, reencarnat en Jimmy Johnstone, un malson per a l'Atlètic.

Embolcallats en un uniforme que semblava un pijama, ningú va reconèixer els blanc-i-vermells campions de Lliga. Foradat per les dues bandes, l'Atlètic no va saber defensar ni atacar ni controlar el Barça, excel·lent en la intensitat col·lectiva i intel·ligent en l'elecció dels diferents ritmes que li convenien en l'enfrontament, molt centrat amb el 0-0, vertical i directe en les seves transicions després de l'1-0. Les ocasions es van anar succeint a la porteria de Moyà des del carril d'Alves, recuperat. Neymar, per exemple, va deixar escapar el 2-0 en una rematada de cap senzilla a centre de Luis Suárez, i l'uruguaià va rematar una contra prodigiosa del 10.

L'argentí es va ajudar amb el braç dret per construir el contraatac, circumstància que va provocar la ira de Simeone. El tècnic no sabia com corregir-se després d'haver-se equivocat amb l'alineació, incapaç d'aturar Messi, terrible en cada arrencada, punt culminant d'un equip molt posat, segurament el millor que s'ha vist des que ha començat la temporada al Camp Nou. Els davanters eren tan dissuasius com els defenses: no havien concedit cap córner, cap ocasió, només una falta quan va xiular el descans Undiano Mallenco. L'Atlètic només va poder trampejar amb les faltes reiteratives el ritme imposat pel Barça.

Els blaugrana dominaven la pilota i els espais davant la sorpresa de l'Atlètic. El partit es va reprendre de la mateixa manera que havia començat per l'intervencionisme de Messi. El 10 va aparèixer a l'àrea del Barça davant Gámez i de forma sorprenent l'àrbitre va xiular penal per un contacte que no va semblar sancionable excepte per Undiano Mallenco. Ningú recordava que Messi hagués comès un penal des que va arribar als 13 anys al Camp Nou. Mandzukic va transformar el càstig i va ficar l'Atlètic dins del partit en una jugada i el Camp Nou va explotar de ràbia. L'equip blaugrana va perdre continuïtat i sortida i l'Atlètic es va compactar.

La càrrega ambiental va augmentar quan va sortir a escena Fernando Torres, autor de cinc gols en sis visites al camp de Barça. Simeone va anar carregant el seu equip amb els canvis mentre Luis Enrique es va quedar paralitzat, sense capacitat de reacció, com si no li preocupés el cansament dels seus nois, la falta d'aire i combustible, ni tampoc la pressió alta de l'Atlètic. Malgrat l'omnipresència d'Iniesta, als blaugrana els costava tenir la pilota i el camp se'ls començava a fer massa llarg, mancats de pausa i control, erràtics ara en la cessió de córners, molt pendents de les aparicions i sobretot de les acceleracions de Messi.

El partit va ser als llimbs durant una bona estona, amb els dos porters exposats, sobretot Bravo, en espera de l'última paraula del 10. A joc amb la nit, el partit semblava esperar que Messi en digués l'última paraula, culminés la seva obra amb un gol, després d'intervenir en els tres anteriors, dos en el marc de Moyà i un en el del Barça. I Messi va aparèixer per recollir un rebuig de Raúl García, després d'una centrada de Luis Súarez i una intervenció de Rakitic, i posar el definitiu 3-1. Ja són 21 punts contra l'Atlètic.

El 10 va escapar de la gàbia en què l'havia ficat durant un any Simeone per reivindicar a temps el lideratge del Barça. Ningú es jugava més en el partit que Messi i Messi va ser més Messi que mai perquè va exercir de 7, de 10, de 9 i a més per primera vegada li van xiular un penal en contra, fet que va significar el gol de l'Atlètic.