El camí de París a la gihad

Alguns són molt joves, de vegades conversos, de vegades de família musulmana, uns rurals, altres urbans, d'entorns desfavorits o de classe mitjana, i entre ells hi ha dones joves, parelles amb fills... Els europeus senten vertigen quan descobreixen als mitjans de comunicació, setmana rere setmana, el nou rostre de centenars dels seus fills que marxen a Síria a allistar-se a les files de la insurrecció gihadista, o que senten la temptació de fer-ho. “La nostra capacitat ha arribat al límit”, s'alarmava el fiscal general d'Alemanya, Harald Range, davant el nombre d'investigacions obertes. A França, els serveis de seguretat calculen que al voltant de mil persones s'han incorporat a la guerra santa o que n'han tornat.

Què vol dir aquest entusiasme per unir-se a uns combatents coneguts pels caps tallats, els ostatges assassinats i els pobles sencers martiritzats? Com entendre què és el que convenç uns joves, alguns aparentment ben integrats, per arriscar la vida per una causa a la qual, en alguns casos, res no els semblava predestinar? Com s'ha d'interpretar la velocitat amb què aquests joves prenen la decisió, tal com afirmen els pares aterrits i impotents?

Els conversos a la religió musulmana ofereixen, en opinió d'Olivier Roy, professor a l'Institut Universitari Europeu de Florència, una primera “clau de comprensió” del fenomen. “El seu elevat percentatge (entre el 20% i el 25%) mostra que no som davant la radicalització d'una part de la població musulmana”, explica. “És una constant des de fa 15 anys”. “El fenomen ha sobrepassat les comunitats musulmanes”, diu Farhad Khosrokhavar, autor d'un llibre titulat Radicalisation (Maison des sciences de l’homme, 2014). “Des de fa any i mig s'ha tornat molt més global. Ara també inclou la franja d'edat entre 15 i 17 anys i les classes mitjanes”.

Com es pot explicar aquesta onada d'allistaments? Per Olivier Roy, aquests joves estan atrapats en un “moviment generacional” caracteritzat per una forma de nihilisme. “En els missatges que deixen alguns, diuen: ‘Jo tenia una vida buida, sense propòsit’. La meva generació escollia l'extrema esquerra; ells, la gihad, perquè és el que hi ha ara”.

Entre el 20% i el 25% dels gihadistes són conversos, observa

També influeix el Pròxim Orient. Segons Samir Amghar, investigador a la Universitat del Quebec, fins a la revolta siriana contra Bashar al-Assad “ens trobàvem en una fase de declivi del gihadisme”. La mort d'Ossama bin Laden, la detenció de nombrosos líders i la reinserció d'altres en els règims del Golf s'havien conjugat per afeblir el moviment. “Les primaveres àrabs li van donar nou impuls”, continua l'especialista, “sobretot amb l'alliberament de nombrosos gihadistes empresonats, per exemple a Tunísia i Líbia. I Síria va proporcionar una zona de conflicte, una nova utopia”.

Que Occident renunciés a intervenir contra el règim de Bashar al-Assad el 2013, després que utilitzés armes químiques, va reforçar la revolta contra el sentiment d'abandonament de l'oposició siriana.

Per descriure per què l'abscés sirià té aquest poder d'atracció, Mohamed Ali Adraoui, autor de l'assaig Le salafisme mondialisé (PUF, 2013), estableix un paral·lelisme amb la capacitat de mobilització d'una organització no governamental. Una ONG “funciona a través de la globalització i la utopia”, explica. “Quan es produeix una catàstrofe en alguna zona, les persones mogudes per aquest esperit de solidaritat s'apressen a anar-hi”. En aquest cas, la catàstrofe és el conflicte sirià, amb les imatges de civils utilitzats com a objectius o enverinats amb armes químiques.

En les motivacions dels qui hi han anat a lluitar en els últims mesos, afirma també Farhad Khosrokhavar, “hi ha una reinterpretació de la finalitat humanitària. Molts no estan en la gihad. Allà, amb l'adoctrinament, es poden transformar”. La facilitat d'accés als escenaris de guerra contribueix a convertir el fenomen en una onada sense precedents, segons Jean-Pierre Filiu. “Surten de París al matí i hi arriben a la nit”.

“Molts van a Síria només per demostrar que són capaços d'anar-hi”, diu un expert

L'Argèlia dels anys noranta, marc d'un enfrontament molt sagnant entre Estat i islamistes, representa un exemple en cas contrari que resulta molt instructiu. Malgrat els llaços entre aquest país i Europa, en particular França, no va tenir el mateix efecte crida per als joves europeus. Va ser així, explica Farhad Khosrokhavar, perquè, al contrari que el drama sirià, no es va inscriure en el context d'esperança col·lectiva de les revolucions àrabs. L'investigador identifica una dimensió europea en aquesta temptació gihadista. Per començar, perquè afecta molts països del continent en la mateixa escala, molt més, proporcionalment, que als Estats Units. “Hi ha un malestar europeu. La nació, al cor de la construcció d'Europa, està en crisi. Europa ja no aconsegueix oferir un horitzó d'esperança a la gent jove”, explica.

A L’Apocalypse dans l’islam (Fayard, 2008), l'historiador Jean-Pierre Filiu insisteix en la importància de la dimensió apocalíptica, associada al territori d'influència de l'Estat Islàmic. El Sham, l'equivalent al Llevant, amb la franja sirianoiraquiana al centre, està vinculat en la tradició musulmana a les profecies de la fi dels temps. Unes profecies que ocupen el centre del discurs dels gihadistes i que intervenen en la seducció exercida pel camp de batalla. “Com més dèbil és la cultura musulmana dels candidats a la gihad, més fort és el paper de les profecies”, destaca Filiu. “Aquest aspecte està lligat a la fascinació de la violència, la cultura gore que veiem pertot arreu”, opina Olivier Roy. “És un fenomen profundament modern i generacional. La dimensió apocalíptica és en la nostra cultura. No volem veure que l'EI és un producte de la nostra modernitat”.

Aquest univers s'il·lustra a través de documents, especialment vídeos, que els aspirants a la gihad tenen a la seva disposició a Internet. Dounia Bouzar i el centre francès de prevenció contra les derives sectàries vinculades a l'islam estudien el que segueixen a la xarxa els joves temptats de marxar. La investigadora adverteix sobre la sofisticació de la propaganda gihadista, que avui presenta “ofertes individualitzades” per introduir-se en els diferents “universos de referència” dels joves. Alguns destaquen els “valors humanistes” i altruistes, altres agafen prestats elements dels videojocs, altres insisteixen en la “comunitat de substitució” que el compromís podria donar als joves amb problemes per trobar un lloc propi. “Al principi”, explica Dounia Bouzar, “els atrapen a Internet temes que de vegades no tenen res a veure amb l'islam, sobretot teories de la conspiració”.

Els que marxen comparteixen de vegades el seu recorregut amb els internautes, penjant fotos i vídeos

L'antropòloga descriu també en el seu informe “les tècniques de secta” que utilitzen els reclutadores a Internet: l'aïllament i després la ruptura amb els familiars i amics, la despersonalització, les teories de la conspiració. Roy matisa: “Aquests joves són voluntaris. Són ells els que busquen les pàgines web”. La xarxa és el principal agent de reclutament de la gihad? Samir Amghar ho dubta: “Internet és un lloc de socialització, d'alfabetització gihadista. Però no és Internet el que els fa marxar. Sovint és un amic, algú que coneixen, un líder carismàtic”.

Internet i les xarxes socials, en qualsevol cas, aporten una altra dimensió poderosa al compromís d'aquests joves que inclou la construcció de si mateixos. Ara, els que marxen comparteixen de vegades el seu recorregut amb els internautes, penjant fotos i vídeos de cada etapa. Es fotografien amb un kalàixnikov, encara que mai hagin entrat en combat. “La persona es transforma”, resumeix Filiu. “Es converteix en un guerrer. Maxime Hauchard [un francès que apareix als vídeos de les decapitacions] es converteix en Abu-Abdul·là al-Faransi, carregat d'armes. La transformació física també és impressionant. Acaben assemblant-se a al-Bagdadi”, el cap de l'Estat Islàmic.

El “amateurisme” d'aquests nous reclutes va acompanyat de la “teatralització” del seu compromís, segons Samir Amghar. “És una visió estètica de l'islam. Van a Síria, més que per combatre contra al-Assad, per demostrar que són capaços d'anar-hi. És postureig. Aquests joves són producte d'una societat occidental en què la imatge és fonamental i és difícil viure en l'anonimat. Fins i tot amb poc talent es pot ser una estrella”. I jugar amb la mort.

Traducció de María Luisa Rodríguez Tapia.