“L’autor pateix vigilància digital dels governs, també en democràcies”

El cap del poeta Carles Torner (Barcelona, 1963) remet, ben mirat (front ample, cabells atrinxerats amb simetria a les bandes, cara rodona), al de qui fou també bard i conseller de Cultura de la Generalitat (1932 -1936), Ventura Gassol. I per extensió, a aquells rostres patricis de Pompeu Fabra, Marià Manent i Carles Riba, amb qui l’uneix el fet d’haver estat figures cabdals del PEN Club Català. Torner, hereu d’aquesta particular tradició, ha anat des de fa cent dies molt més lluny que ells: a l’octubre va ser nomenat director executiu del PEN (Poets, Essayists and Novelists) Internacional, amb seu a Londres. La lluita d’aquesta associació internacional d’escriptors, amb 152 clubs membres arreu del món i creada el febrer de 1922 a partir de l’entitat anglesa (octubre de 1921), és vella —defensa de la llibertat d’expressió i dels drets lingüístics arreu del món—, però eternament nova, com demostra l’últim episodi: la censura i l’espionatge digital que exerceixen ara els mateixos governs.

Pregunta. Sis mesos després d’haver-se instaurat el PEN anglès, es va crear el català, sempre amb una gran presència internacional, per exemple amb vostè, o amb Josep Maria Terricabras i ara Simona Skrabec, també del PEN Català, presidint per exemple el comitè de Traducció i Drets Lingüístics. Ara vostè n’és el director executiu. Què busquen els catalans al PEN?

Resposta. Busquem el que som: ser reconeguts tranquil·lament, ser un més, sense filtres, a nivell internacional; som una mena d’ambaixadors de la literatura catalana arreu. I ho podem ser perquè al PEN no es copien estructures estatals. Això ja ho veié Fabra, que el 1923 va assistir a Londres al primer congrés internacional amb Josep Millàs-Raurell.

“La ‘llei mordassa’ del PP portarà problemes. Quan es denuncïin casos, actuarem”

P. El 2000 el PEN comptabilitzava 201 casos d’escriptors o periodistes perseguits o empresonats; el 2014 s’ha tancat amb 900. La llibertat d’expressió i la circulació lliure d’idees va enrere al món?

R. En part sí, però el que passa és que en aquest temps s’ha eixamplat el concepte d’escriptor gràcies a les noves tecnologies i a les xarxes socials, i han aparegut noves plataformes d’escriptura, com els blogs, que són una clara activitat social. És un nou discurs públic que et pot fer ser perseguit.

P. O sigui: les noves tecnologies són una arma de doble tall...

R. Promouen la llibertat com mai abans, però també la repressió. La intromissió dels governs és fortíssima. Els EUA i Anglaterra venen tecnologia punta per intervenir les comunicacions electròniques. A Rússia, la Xina, l’Iran o Turquia ja han detingut o perseguit judicialment escriptors pel que han dit en blogs o correus electrònics. És un fenomen nou i difícil de copsar, fins i tot en les seves conseqüències, com l’autocensura. El PEN nord-americà va fer un informe fa un any sobre el tema, i el PEN Internacional ja va aprovar la Declaració de la Llibertat Digital abans de l’afer Snowden.

P. Tan preocupant és?

R. I tant. Hi ha escriptors que canvien la seva conducta per por de ser espiats: no consulten segons quines fonts, no envien segons quin missatge a segons qui, no fan públic que participen en actes (o no hi participen directament), no escriuen sobre temes espinosos... Aquest mateix dilluns vam fer públic un segon informe; amb les dades, podem afirmar que la vigilància digital massiva ja afecta directament la llibertat d’expressió i la circulació d’informació arreu del món. S’ha trencat la confiança de molts escriptors en els seus governs, i això també en democràcies com els Estats Units o el Regne Unit, considerades abans segures per a la llibertat d’expressió. S’ha creuat una frontera: els escriptors pateixen per la vigilància governamental a Internet tant en règims democràtics com en règims repressors. El sol fet que confessin aquestes formes d’autocensura implica un retrocés més gran en les llibertats públiques.

P. És quantificable?

R. Sí. Un 63% dels enquestats en països sense llibertat han evitat parlat d’un tema per telèfon o per email, o s’ho han plantejat seriosament per por de la vigilància del govern. Però és que, en països lliures, el percentatge és d’un de cada tres, un 34%. I els que han evitat buscar informació a Internet o visitar webs sobre temes conflictius és d’un 26% en països lliures, el mateix percentatge que en els que no tenen cap llibertat.

P. O sigui, que les societats lliures capitalistes són també de molt poc fiar.

R. El capitalisme sense control ja és clar que és perillós. El PEN no defensa cap forma d’organització política, però posa per davant els drets humans i una reglamentació de la llibertat d’expressió més àmplia possible. I per aquí, cada cop tenim més clar que el creixement d’una societat lliure va molt lligat a l’existència d’una societat civil forta i activa, que és la que frena abusos i corrupcions; d’alguna manera el PEN promou aquestes societats civils arreu, fem que els escriptors siguin vistos com persones rellevants, amb pes, que en el futur podran articular el seu país. I això, en segons quins llocs, són fantàstiques petites revolucions.

P. I això no ho haurien de promoure l’ONU o la Unesco?

R. Aquests organismes són teatres on es poden representar els drames, i nosaltres hi fem d’advocats de les víctimes, amb un paper de vigilància perquè aquella societat civil pugui parlar cara a cara a nivell internacional amb els governants dels seus països, llocs on el diàleg amb el govern està totalment trencat.

P. La situació d’un escriptor en un país X, és termòmetre de què?

R. Del règim de llibertat d’aquell país, de com està la veritat, de fins a quin punt una societat té capacitat per resistir la propaganda i la mentida. I això ja passa arreu. Fins i tot a Espanya comença a fer por.

P. El què, d’Espanya?

R. La llei de seguretat ciutadana, la llei mordassa aprovada pel PP. Quan un ministre de l’Interior parla dels perills de Twitter i la necessitat de controlar-ho i arxivar-ho mitjançant els serveis secrets, al PEN ja sabem com acaba això, perquè ho hem vist en països com Rússia i Turquia.

P. Actuarà el PEN en el tema?

R. Esperarem que es denunciïn casos. N’hi haurà...

P. Quines línies li han marcat o s’ha marcat per al càrrec?

R. El meu pla estratègic, tenint present el nostre pressupost anual de només 1.200.000 lliures esterlines, és el de consolidar i engegar centres PEN a països d’Àsia i Àfrica, seguir batallant pels drets lingüístics, perquè la llengua ajuda a estructurar les societats civils, i vigilar la llibertat digital. Hem d’estar alerta, nosaltres els primers: el primer que vaig fer en arribar al PEN va ser un curs de protocols de protecció digital: estem aprenent a encriptar missatges: sabem que les transmissions són transparents per als Estats, i no seria responsable per part nostra no fer-ho, que treballem amb autors perseguits o empresonats.

P. Barcelona ja ha acollit, el 1935 i el 1992, dos congressos internacionals del PEN. Facilitarà que n’hi hagi un tercer aviat?

R. Organitzar un congrés així són molts diners, i és important que vingui en un bon moment per a Catalunya. El proper es farà a l’octubre al Quebec i el 2016 ens agradaria en un país difícil.

P. Sobre el procés sobiranista de Catalunya, el PEN Internacional hi té alguna cosa a dir?

R. Mai s’intervé en temes polítics i menys quan són tan clars com aquest. En canvi, sí que es va enviar des del PEN Internacional una carta a l’ambaixador espanyol a Londres arran dels problemes que Albert Sánchez Pinyol va tenir a Holanda per parlar de la novel·la Victus a l’Institut Cervantes. És que va ser un cas flagrant...