Tots som francesos

Múltiples veus reclamen que “tots som Charlie”, en homenatge i solidaritat amb els periodistes del setmanari martiritzat i els policies morts en la carnisseria de París. François Hollande ha estat al seu lloc en la crida a la unitat nacional, igual que ho ha estat Nicolas Sarkozy reunint-se amb ell mentre s'organitza una manifestació no partidista per diumenge. Però amb això no n'hi ha prou. Seria un senyal pèssim que la matança accelerés les fractures i les fragilitats de la societat, el gran perill latent després de la unitat mantinguda els dies de dol.

El cop s'ha produït sobre un país que fa anys que arrossega commoció política, amb un Govern socialista al qual li resulta molt difícil reformar el sistema econòmic, una oposició de dretes que no treu profit d'aquesta situació i un sisme polític provocat per l'avenç del Front Nacional entre sectors que deserten dels feus de l'esquerra.

El partit extremista encapçalat per Marine Le Pen prova de trencar el cordó sanitari traçat històricament per les altres forces i exigeix una invitació expressa a participar en la manifestació de diumenge, mentre avança propòsits tan unilaterals com el de restablir la pena de mort per mitjà d'un referèndum. Sens dubte, la ultradreta mirarà de treure avantatges polítics de la seva línia antiimmigració, encara que de moment no insisteix directament en això i dóna prioritat al fet que li donin la benvinguda al sistema. Lamentablement, els seus primers gestos després de la tragèdia han estat partidistes i antiunitaris.

Hi ha una llarga història d'inestabilitat després d'anys de crisis a les barriades de grans ciutats on s'amunteguen les poblacions marginades, en bona part d'origen magrebí, i de les quals probablement procedeixen els 1.300 francesos que es calcula que han anat a combatre a l'Iraq o Síria. És un problema, però no irresoluble. Ho serà si s'utilitza per obrir camí a la por i a la ruptura del pacte social que, fins als anys de la crisi econòmica, havien fet possible una certa integració. Inútil debatre's en els dubtes sobre la comunitat musulmana que viu a França i sobre el món islàmic en el seu conjunt: aquí no hi ha l'enemic. Sabem o ens hem preocupat massa poc dels conflictes de Síria i l'Iraq com per enredar-nos ara en disputes de religió o orígens ètnics.

Igual com ha succeït en altres atemptats, sorgeixen dubtes sobre els motius pels quals els sospitosos de la matança no estaven més controlats, malgrat haver estat observats pels serveis de seguretat. No només cal investigar els errors, si és que n'hi ha hagut, sinó adoptar sense por tantes mesures com calgui per fer front a aquestes formes de terrorisme. La seguretat no és incompatible amb la democràcia, al contrari, és una exigència. El que resulta inacceptable és acusar de covards o ingenus els qui no estan disposats al fet que les llibertats retrocedeixin amb el pretext que hi ha terrorisme. Els fets de París no són el primer acte gihadista en territori francès, ni molt menys en territori europeu.

El clima polític i social previ no permet enganyar-se sobre la pervivència de la sagnia freda i les energies positives desplegades durant les primeres jornades. Per això cal exigir seriosament als francesos que no permetin la desestabilització del seu país. Des de França va sorgir el “tots som americans”, un missatge en solidaritat amb els atacs soferts pels Estats Units l'11 de setembre del 2001. Avui, els amics i veïns de França tenim tot l'interès que aquest país es mantingui ferm i demostri que el terror no pot prevaler. No trobem millor forma de dir-ho: avui, tots ens sentim francesos.