Podem i la unitat popular

Carolina Bescansa, del nucli dur de Podem, diu que “no estan en un procés de construcció de la unitat de l'esquerra sinó en un procés de construcció de la unitat popular, que és una cosa molt més gran i té un sentit diferent”. Fins avui, sempre que hem sentit a parlar de la superació de l'oposició dreta/esquerra ha estat per mal. Sense anar més lluny, el neoconservadorisme hegemònic fa trenta anys que diu que aquesta oposició és una relíquia del passat que no té res a veure amb el món actual. I, malgrat això, la dreta deixa anar la cavalleria mediàtica cada vegada que des de l'esquerra apareix algun moviment que pretén superar la resignació dels partits socialdemòcrates. Podem ha estat vist com un perill d'esquerres. I no vol ser-ho: pretén superar l'oposició dreta/esquerra. I aconseguir “una cosa molt gran”: la unitat popular. La història del segle XX ens ha carregat de prevencions davant de les destinacions excepcionals.

El sistema d'estratificació social i de poder ha canviat moltíssim. L'oposició dreta/esquerra va agafar cos en unes societats en què la burgesia i la classe obrera operaven com un estira-i-arronsa relativament simple i identificable, portador d'interessos molt diferenciats i, en certa manera, compartibles per grups socials amplis. I les dinàmiques de conservació i canvi eren molt clares.

Ara els subjectes de la transformació social –en el sentit de progressar cap a una societat alhora més avançada i més justa– no són fàcils d'identificar. El conflicte de classes existeix, i com diu Warren Buffett, els rics van guanyant per golejada. Però són molt pocs. La crisi ens ha revelat una societat fracturada, lluny dels dos blocs que s'havien perfilat en el passat. Les classes mitjanes que semblaven ser l'àmplia majoria estabilitzadora de les societats han aparegut seriosament minvades, partides per la meitat, entre els que han conservat la feina i van escanyats a causa d'impostos, i els que l'han perdut i estan a la vora de l'abisme.

La mateixa classe obrera, fragmentada entre ocupats i aturats, entre fixos i precaris, entre els que tenen perspectives de feina i els que les han perdut per sempre, ja no és el que era. En aquesta situació, en què uns quants controlen els poders principals –i els polítics cada vegada assumeixen menys dissimuladament la seva condició de “majordoms dels poderosos”, en expressió de la mateixa Bescansa– apel·lar al poble –a tot allò que no és casta– és una temptació lògica: estén la clientela potencial i permet el joc de l'ambigüitat calculada, és a dir, d'una certa indefinició programàtica, en la mesura que el projecte no es basa en el programa sinó en l'extensió del malestar.

La mateixa Bescansa precisa els interessos que són transversals: la superació de la situació econòmica, la lluita contra la corrupció i la capacitat de la gent de decidir el model econòmic en què vol viure. Gairebé tothom vol sortir d'aquesta situació econòmica, però com i cap a on? És possible que molts creguin encara en l'espiral creixement-consum, en què tants es van deixar la pell en el passat. Cal proposar una via i, inevitablement, s'obriran esferes de diferenciació, se'ls anomeni dreta/esquerra o com es vulgui.

A favor de l'argument de Bescansa, hi ha, evidentment, la desorientació de l'esquerra política. La socialdemocràcia s'ha perdut en el camí del seguidisme de la dreta. Podem no vol ser vist com a potencial aliat d'uns partits en inèrcia negativa. Però Podem no es pot descuidar tres coses: que els electors de l'esquerra, frustrats i desil·lusionats, constitueixen la seva bossa més gran de potencials votants; que la qüestió de fons és identificar on són els motors d'una veritable transformació social, els faedors de futur, i connectar-hi, i que si volen treballar per una nova hegemonia que permeti canviar el model de governança hauran de buscar pactes i aliats. Si alguna cosa està amortitzada és la vella idea del totpoderós partit d'avantguarda.

Parafrasejant Adorno podríem dir que la democràcia actual només “permet la llibertat de triar el de sempre”. Ho va confirmar Mariano Rajoy en la seva conferència de premsa de balanç de l'any: fora del PP i del PSOE no hi ha salvació. Si el sistema és tan fort, per què els qui tenen posicions de poder i control social s'inquieten davant d'un projecte, com Podem, sorgit d'un grup d'acadèmics amb limitada experiència en política i sense cap altre suport que la gent que els pugui votar?

La crisi ha corregut el vel que amagava la indignitat del governant, servil amb el poderós i complaent amb la corrupció. Només una certa intimidació des de baix pot evitar la deriva cap a l'autoritarisme postdemocràtic. I molta gent ha vist que el que espanta els que manen és Podem. És una oportunitat. Però no prenguin el nom del poble en va, com fan els seus adversaris.