“El pessebre és un ‘collage’ de símbols d’antigues cultures”

Altre cop per Nadal ens submergim en un marasme no tan sols de compres i tensions familiars, sinó de símbols, encara que cada vegada siguin menys els capaços de distingir-los. La pel·lícula bíblica que acompanya aquestes festes, l'espectacular Exodus: déus i reis (la segona part del títol sembla extreta directament de Henri Frankfort, encara que és molt imaginar que Ridley Scott hagi llegit el gran orientalista), n'és una bona prova. Bona part del públic jove, i no tant, ho ignora gairebé tot de la història sagrada i considera les plagues d'Egipte una ocurrència de Hollywood, i el vedell d'or ni t'ho explico. És clar que el director contribueix a confondre les coses inventant-se una plaga més, de cocodrils, que no estava en l'original, piràmides en construcció (amb elefants de tir!) que feia mil anys que estaven acabades, o l'enterrament de Seti I al temple de Ramsès II a Abu Simbel, que ni era una tomba ni llavors estava construït. Per no parlar d'aquests egipcis deliqüescents dignes d'Alma Tadema o de la destrucció de centenars de carros de guerra en un corriment de terres com si no n'hi hagués prou amb la idea de Déu d'ofegar a tot l'exèrcit del faraó tancant les aigües del mar Roig al seu pas (li haurà semblat poc espectacular al Javhé del cel·luloide nord-americà). Gregorio del Olmo, un dels nostres grans orientalistes, catedràtic emèrit de Llengua i Literatura hebrees de la Universitat de Barcelona (UB) i fundador de l'Institut d'Estudis del Pròxim Orient Antic, observa totes aquestes coses, la ignorància, la tergiversació i les manipulacions de la història, amb paciència de savi. La mateixa Bíblia, recorda, també és una gran fabuladora i depredadora d'històries alienes.

Pregunta. Què hi veu un orientalista, al pessebre?

Resposta. Un collage de símbols. Des de la data del naixement, el solstici d'hivern romà, de manera que el cristianisme usurpava i eradicava el festival del sol invicte —basat en tradicions orientals—, fins a la presència dels Reis Mags i la seva adoració, una forma d'exalçar la figura de Jesús com déu rei.

P. El bou i la mula...

R. Com tots els altres animals del pessebre, simbolitzen la natura que reverència a l'ésser diví i li reten tribut, un tema molt socorregut. És al mite ugarític de Baal, fill del déu Dagan. Fins i tot trobem una expressió molt semblant a la del passatge del naixement de Jesús a l'Evangeli de Lluc, en què les hosts celestials proclamen "glòria a Déu en les altures i a la terra pau". És com el de la creació en el Gènesi, la partició de les aigües, "va fer Déu el firmament separant aigües d'aigües", que arrenca del mite cananeu del doble oceà i el caos primordial.

Moisès és un personatge inventat a partir de relats egipcis”

P. La virginitat de Maria, ho assenyala el docte Llovet en aquest mateix suplement, procedeix probablement d'un error d'interpretació.

R. Així és. D'una lectura inexacta per Mateu de l'Antic Testament traduït al grec. L'evangelista va llegir en un passatge d'Isaïes que parlava d'un infantament tingut per la profecia del naixement del Messies la paraula Parthénos, verge, és a dir que una verge donaria a llum. Però de fet el text original empra una expressió cananea habitual, Almah, que significa simplement donzella, noia núbil, casadora, i que no pressuposa per res virginitat. Però aquí va quedar l'error i per descomptat que donés a llum una verge era prodigiós...

P. En relació a la pel·lícula de Ridley Scott, vostè és de l'opinió que Moisès no va existir. Si Charlton Heston aixequés el cap...

R. No hi ha cap garantia que així fos. Com tampoc que existís Josep, el fill de Jacob responsable prèviament, segons la Bíblia, que els hebreus s'instal·lessin a Egipte. La Bíblia no és un llibre d'història, sinó un relat èpic creat en bona part a partir de models literaris d'altres pobles. Moisès és un personatge inventat sobre ressons de la revolució atoniana d'Akenatón, o copiat de la història d'un visir que es va rebel·lar contra el faraó i va fugir pel desert seguint la mateixa ruta.

P. I l'èxode, res de res.

R. No apareix en cap font històrica. I un esdeveniment d'aquesta magnitud hauria de figurar en els annals egipcis.

P. Així, no té sentit buscar la tomba de Moisès, les restes dels carros del faraó o l'esbarzer ardent.

R. Cap sentit. És convertir la faula en història.

P. L'arca de Noè és un altre element bíblic posat d'actualitat pel cinema.

R. És la gran còpia dels mites mesopotàmics. La diferència és que en ells els déus ofeguen la humanitat perquè els avorreixen. I la Bíblia, com sempre, dóna un sentit moral a l'episodi. Es val de tradicions d'altres pobles, però injecta aquesta perspectiva moral, de pecat i càstig. De fet, en realitat Israel és un poble cananeu més, politeista, en què només molt lentament s'imposa el monoteisme.

P. Escolti professor, i l'altra arca, la de Spielberg?

R. Podem pensar que va existir. Era un instrument religiós que servia de recipient o pedestal d'un déu anicònic, sense forma, sense efígie, dels quals en coneixem molts a orient. La usaven com a estendard els israelites durant la seva etapa nomàdica i després la van instal·lar al temple de Jerusalem</CF>. Està perduda del tot, a més, l'última segurament ja era una còpia. Poders? La Bíblia ens diu que els filisteus la van tornar perquè els causava problemes i que un sacerdot israelià va caure fulminat en recolzar-s'hi un moment... tradicions folklòriques! És com això de Samsó... ja em diràs!