Que parli el Rei

El jutge Castro ha emès aquest dilluns l'esperada interlocutòria d'obertura del judici oral pel cas Nóos i ha confirmat l'acusació de la infanta Cristina perquè considera que és cooperadora necessària de delictes fiscals comesos pel seu marit, Iñaki Urdangarin, durant els anys 2007 i 2008. A més, l'escrit fixa una fiança de 2,69 milions d'euros de responsabilitat pecuniària per a Cristina. La interlocutòria afegeix que, en cas que no es confirmi el delicte de cooperació necessària, la germana del rei Felip VI seria culpable de ser partícip a títol lucratiu de l'enriquiment del seu marit.

Al marge de precisions o debats de tipus jurídic –legítims, ja que es tracta d'un processament discutible per delicte fiscal sense que hi intervingui acusació de la Fiscalia ni de l'Advocacia de l'Estat– la interlocutòria del jutge d'instrucció de Palma tapa la boca als endevins que anunciaven el sobreseïment de la causa cap a la infanta Cristina per pressions de les institucions de l'Estat. Cristina és a la mateixa llista que els altres 16 acusats en el cas Nóos, sense que sigui important la seva condició d'ocupar el sisè lloc en la línia de successió a la Corona d'Espanya.

Es compleix així la paraula del rei Joan Carles en el seu discurs de Nadal de l'any 2011. En aquell discurs el Rei afirmava rotundament: “Vivim en un Estat de dret i qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada conformement a la llei”. I afegia: “La justícia és igual per a tothom”. Segur que Joan Carles no s'imaginava llavors que la seva pròpia filla acabaria asseient-se al banc dels acusats. Però, sense saber-ho, va acceptar que la Casa del Rei apartés el matrimoni Urdangarin-Borbó de totes les seves activitats oficials i va intentar en diverses ocasions, a través de terceres persones, que la infanta Cristina prengués una de les dues decisions que ajudarien a preservar la Corona de l'escàndol: que es divorciés d'Iñaki Urdangarin o que renunciés als drets dinàstics.

A la Zarzuela tenien molt clar que era la millor solució per a la monarquia espanyola i per a la mateixa Infanta, perquè si se separava del seu marit o de la Corona deixaria d'estar al centre del focus mediàtic i judicial. Cristina es va negar una vegada i una altra a prendre cap decisió, perquè considerava que representava una acceptació implícita de culpabilitat. En les últimes setmanes, a mesura que s'anaven cremant etapes perquè el jutge Castro assegués al banc dels acusats la infanta Cristina, han anat augmentant les veus des de diferents instàncies polítiques i institucionals i des dels principals mitjans de comunicació (EL PAÍS ho ha demanat en dues ocasions) que reclamen a Cristina que tingui el gest de renunciar als drets de successió, cosa que no ha passat. En les circumstàncies actuals, no queda altra sortida que la renúncia immediata, si no vol seguir fent un mal irreparable a la institució.

I no només això. Els espanyols estan esperant sentir de boca del Rei una declaració ferma sobre la necessària regeneració democràtica, inclosa una explicació sobre l'acusació a la seva germana. Felip ha fet un enorme esforç de renovació i modernització de la institució monàrquica durant els sis primers mesos de regnat, amb mesures d'austeritat, exemplaritat i transparència de la família reial i la Casa del Rei, essencials per a la supervivència de la institució i per a la seva acceptació pels ciutadans. Aquestes mesures han estat reconegudes amb un notable grau d'acceptació popular en els sondejos.

El Rei s'ha mostrat com un home de principis. Per això, el que no ha de fer és evitar l'assumpte, limitant-se a acceptar respectuosament, a través d'un portaveu, les decisions i la independència del poder judicial. És cert que, constitucionalment, només correspon a la Infanta la decisió de renunciar als seus drets. Però no és menys cert que Felip VI ha d'enviar un missatge als ciutadans, com va fer el seu pare fa tres anys. I el missatge ha de ser aquest: que els principis que proclama també s'han d'aplicar a la seva germana, encara que ja no pertanyi a la família reial.