Quan Joe Cocker era la poderosa veu de l’excés

Com aquesta veu que retrunyia als altaveus fins que semblava que havien d'esclatar a With a little help from my friends, la innocent i bonica composició dels Beatles a la qual va insuflar litres de sang i tot un univers de ràbia i energia nova, el millor Joe Cocker, el més llegendari, va ser l'excessiu. Abans que tot el planeta el conegués com un supervendes, la gola que havia incitat com poques al desig carnal en la contagiosa cançó de la pel·lícula Nou setmanes i mitja, capaç d'encarar qualsevol composició de l'estil que fos, gràcies a l'hàbil combinació de la seva veuassa i l'experiència, el cantant britànic va ser representant d'un soul feroç i imbatible, que encaixava perfectament en l'agitat món del rock dels seixanta.

Té alguna cosa de gesta el fet que Cocker entrés a l'Olimp de la contracultura dels seixanta des del soul, un estil allunyat de la psicodèlia i l'experimentació elèctrica, tan pròpia dels puntals sonors de l'estiu de l'amor. També el fet que es dediqués al soul al Regne Unit, quan tots els seus companys de generació es movien entre el rock i el blues. Però si ho va fer va ser per un caràcter musical trencador i addictiu des que va debutar el 1969 amb dos àlbums impactants, com With a little help from my friends i Joe Cocker!

Aquest èxtasi era el que reclamava la generació contracultural dels seixanta abans d'esclatar en mil bocins, com aquests somnis adolescents que acaben convertint-se en un acudit d'adults. Per això, la seva actuació en directe al famós festival de Woodstock és tan recordada com la de Jimi Hendrix i es va incloure com el millor de l'esdeveniment multitudinari. De fet, l'altra virtut de Cocker va ser portar a l'escenari tot el seu soul turmentat.

Amb la seva imatge de jove grenyut i descurat, movent-se com posseït per un diable beneït pel ritme, el músic nascut a Sheffield, que, a diferència de moltes estrelles britàniques dels seixanta, era d'origen obrer i va ser lampista abans que cantant, representava tot el turment de la seva pròpia música tensa, dramàtica i passional. A banda de l'enregistrament del festival de Woodstock, el disc en directe Mad Dogs & Englishmen, publicat el 1970, mostra el poder d'aquesta veu cavernosa i plena de nervi. Per rematar-ho, en aquells primers anys, Cocker, que pecava de violent, portava un estil de vida desastrós, que abraçava tots els excessos de l'època amb les drogues i l'alcohol. Com amb la seva música, no tenia terme mitjà, i es recreava en l'extrem.

Joe Cocker amb Mad Dogs & Englishmen interpreta The Letter .

Després d'una travessia pel desert, va sobreviure als seus propis excessos. Ajudat per un mànager conscienciós, Cocker es va ajustar des dels vuitanta a les expectatives d'una indústria que sabia que aquesta veu greu podia adaptar-se a balades per a tots els públics. Per les seves cordes vocals van començar a passar clàssics com When a man loves a woman o What becomes of the broken hearted. També les bandes sonores que el van portar a encapçalar la llista d'èxits, com les de pel·lícules molt taquilleres: Oficial i cavaller, amb Up where I belong, o Nou setmanes i mitja, amb You can leave your hat on.

Després ja només lluiria aquesta imatge de dandi madur, com sortit d'un anunci d'una marca de roba de luxe, que cantava l'emotiu You're so beautiful en l'homenatge a Diana de Gal·les. Però si s'ha de reivindicar un dels Joe Cocker –per molt que siguem centenars de milers els qui alguna vegada hem volgut ser Mickey Rourke contemplant en viu i en directe Kim Basinger durant els poc més de quatre minuts que dura You can leave your hat on–, ha de ser el jove desfermat dels seixanta, aquesta encarnació de l'excés sentimental que va fer que una cançó dels mateixos Beatles ja sigui patrimoni seu, i hagi esdevingut el nostre himne de l'amistat, una fortalesa contra el malestar.

Joe Cocker canta With a little help of my friends al festival de Woodstock.