Gran Premi d’Andorra

En aquest conte de Nadal el protagonista és un nen que comença a córrer a Cervera i que no para fins que arriba a Alemanya o el Japó. El nen, dotat amb un talent fora del que és comú, es juga la vida inclinant-se sobre l'asfalt com ningú no ho havia fet abans. No només guanya, sinó que aconsegueix una cosa de valor incalculable, una cosa que ja no pertany a l'àmbit numèric de la velocitat, els rècords o els calaixos del podi. Aconsegueix l'admiració, el reconeixement i fins i tot l'autoritat.

La part dolenta dels somnis és que de vegades es converteixen en realitat. La vida té regles més complexes que les de les curses. Quan ho havia guanyat tot, quan s'ho havia guanyat tot, Marc Márquez va comprovar que de vegades les curses es perden només amb les sospites de voler fer trampes.

De sobte, va córrer el rumor que s'havia convertit en el pillet de la història. Es va dir que pretenia avançar amb avantatge i jugar la vida des d'Andorra, paradís d'estafadors locals. Per sort per a ell i per a tots, sembla que aquesta vegada el conte ha acabat bé. El somriure es va convertir en plor. Penediment i perdó, ell potser encara no ho sap, però va estar a punt de tenir la seva pitjor caiguda. Encara sort que, com al circuit de Brno, es va aixecar després de fregar el terra amb l'espatlla.

Sempre m'he preguntat per què Andorra no tenia més mala imatge, però després de la 'pujolada' tot s'entén més bé

Veurem què passa en el futur. Els seus seguidors l'admiraran si continua sent dels seus perquè contribueixen, proporcionalment, tant com ell. Sumeu, en qualsevol família de classe mitjana o baixa, l'IRPF, l'IVA de consum, la seguretat social i taxes, matrícules i sanitat i educació sense cobertura i veureu si la pressió fiscal sobrepassa el cinquanta i escaig per cent.

No és fàcil combatre el frau, la trampa sempre ha tingut molt bona fama. Sempre m'he preguntat per què Andorra no tenia més mala imatge, però després de la pujolada tot s'entén més bé. Com ha de parlar malament d'Andorra la premsa si la meitat dels propietaris dels diaris tenen els diners en paradisos fiscals? Us sona si els bancs d'aquí tenen filials allà? Tennistes? Premsa rosa? Penseu que amb tota la cara i desimboltura, fa quatre dies la magistrada Pigem va intentar passar per la frontera deu mil euros, un regal de Nadal de la seva mare. O sigui, que la mare de la jutge té una pasta a Andorra, com tants polítics, industrials, presentadors i esportistes que ens alliçonen sobre l'esforç, els valors i la necessitat de no aixecar fronteres més enllà del país d'on acaben els Pirineus.

És molt curiosa l'admiració que desperten països com la verda Suïssa, que fan mil referèndums però que mai no decideixen abolir el secret bancari

La doble vara de mesurar de sempre… Un bon amic m'explicava fa poc la seva aventura a la duana. Va anar a Andorra col·locar unes claraboies especials i com que va coincidir amb no sé quina volta ciclista a l'entrada, no li van inspeccionar la furgoneta. En sortir-ne el van acusar de contraban per no haver declarat el material —vidres, tubs polits i ciment— que portava. Contraban, sí, un instal·lador que fa més hores que un rellotge i que no passa dels mil cinc-cents al mes, retingut i multat. No portava ni tabac, que no fuma. Les comparacions són sagnants.

Agraeixo que el conte de Marc Márquez hagi acabat bé perquè fa anys que ens preguntem com acabaran alguns serials. Vet aquí el F.C. Barcelona, amb la seva samarreta d'Urdangarín penjada al Palau, amb el seu museu Núñez i, sobretot, amb els seus seguidors, que tan aviat aplaudeixen Messi quan marca com quan va al jutjat. Vet aquí l'opinió publicada, que qualsevol dia dedica a l'argentí un sonet o un assaig, el primer que surti sobre pa i circ, que en aquest país els intel·lectuals són molt generosos amb els artistes. Vet aquí Duran Lleida, heroic, preguntant al Congrés pel control antidopatge a Messi la mateixa setmana que defensa aferrissadament la magistrada Pigem. Aquest és el gol que volem veure a càmera lenta i, si pot ser, comentat per Cristóbal Martell.

Hem perdut la batalla de la imatge. És molt curiosa l'admiració que desperten països com la verda Suïssa, que fan mil referèndums en cadascuna de les seves llengües oficials però que mai no decideixen abolir el secret bancari. El paisatge dels paradisos paràsits sol ser bonic, illes tropicals o muntanyes de conte molt més telegèniques que les muntanyes de la Segarra. Non olet, els diners no fan pudor encara que vinguin de les latrines. Hem perdut la batalla de la imatge, però no la del relat. Ha arribat el moment de declarar països no grats els que viuen de parasitar-nos.

Hauríem de dedicar una marató de TV3 a la investigació de les malalties fiscals. Estic segur que amb una marató dedicada a un bon periodisme social, econòmic i fins i tot esportiu no necessitaríem les altres.

Però, és clar, això requereix una certa majoria d'edat política i social i pensar que entre tots estem pagant les carreteres per les quals discorren els cotxes d'alta cilindrada, amb l'excusa de no sé quin balneari o regal de la mare, els nostres estimats evasors.

En aquests revolts és on ens estavellem els altres.

Francesc Serés és escriptor.