L’agilitat de l’ànec coix

El desgel entre Washington i l'Havana rubrica un dels mesos més fructífers del demòcrata Barack Obama des que va arribar a la Casa Blanca el 2009. Contra molts pronòstics, la derrota del Partit Demòcrata en les eleccions legislatives del 4 de novembre no el va convertir en un ànec coix, el terme que en l'argot de Washington designa al president que, en la seva última etapa, perd influència i capacitat de maniobra. En política d'immigració, en el canvi climàtic i ara amb Cuba, les decisions del president revelen que la seva audàcia segueix intacta. El llegat no està escrit.

El mes més actiu d'Obama va començar amb un viatge a Àsia —encara sota la commoció per la humiliació demòcrata a les urnes i la pèrdua del Senat— i l'acord amb la Xina per reduir les emissions de gasos contaminants. Està per veure com s'aplicarà l'acord, però l'aliança dels dos principals emissors —les dues potències mundials— era el primer senyal encoratjador en anys en política mediambiental.

En tornar d'Àsia, Obama va anunciar una regularització temporal de fins a cinc milions d'immigrants sense papers, que evitaran la deportació i accediran a un permís de treball. En un país amb més de deu milions d'indocumentats i amb unes lleis migratòries enrevesadas i ineficients, les mesures d'Obama representen el primer intent seriós, en anys, d'abordar el problema.

I ara Cuba. L'intercanvi de presos inicia el desgel amb l'Havana i permet acabar amb una de les anomalies de la política exterior nord-americana. El restabliment de les relacions diplomàtiques, interrompudes fa 53 anys, és una d'aquelles decisions que defineixen el lloc d'un president en els llibres d'història, com els acords de Camp David amb Jimmy Carter o l'acostament a la Xina de Richard Nixon.

Les tres decisions —canvi climàtic, reforma migratòria i desgel cubà— tenen alguna cosa en comú: són accions unilaterals, decisions del president sense tenir en compte el Congrés. Obama ha sabut fer servir el marge escàs que deixava un Congrés advers per fer política i demostrar, com reclamava un altre demòcrata, Lyndon B. Johnson, abans de l'adopció de les lleis sobre drets civils, que la presidència serveix per a alguna cosa.

Potser, com deia The Washington Post el cap de setmana, Obama ha tingut “el pitjor any a Washington”. Però no un mal mes. Les turbulències a la Rússia de Vladímir Putin li serveixen per reivindicar l'efectivitat de les sancions en resposta a les incursions russes a Ucraïna. I les negociacions amb l'Iran —impulsades amb el mateix principi que les de Cuba: cal parlar amb l'enemic— segueixen obertes. Parafrasejant la frase atribuïda a Mark Twain, les notícies sobre la mort (política) d'Obama eren exagerades.