Abecedari Barril

La bona vida és caminar a aquell ritme de pau interior que s’adapta a la rotació del planeta, deixar que els pensaments assoleixin la velocitat de les bombolles del cava, o saber que el plor dels nens és un gori-gori d’optimisme i que els somriures de l’amor són el marquet de diapositives molt sovint velades, el cromo repetit que ningú no vol canviar”. Amb Joan Barril, desaparegut dissabte passat, se n’ha anat una cosmovisió privilegiada sobre les coses, una forma singularíssima de mirar el món i tot allò que ens fa humans. La cita té més de 25 anys (Diari de Barcelona, 1987), però epitomitza l’agudesa mental i el lirisme majestàtic d’una figura irrepetible. La vida i l’obra de Barril són com el “libro de arena” de Borges: el nombre de pàgines és exactament infinit (“ninguna es la primera; ninguna la última”). Heus aquí un itinerari alfabètic per alguns dels capítols d’aquest potencial llibre barrilià.

Amistat. “Quiero deciros cómo trajimos/ nuestras vidas aquí, para contarlas”, va escriure Jaime Gil de Biedma a Amistad a lo largo. I Barril sempre hi afegia: “Mai una coma ha estat tan ben posada”. Per això un dels seus lemes era aquell “dejarse ser en amistad” del quart vers del mateix poema, un text que Joan Ollé (director teatral i germà de Barril) llegí durant el comiat de l’amic. Allà el catedràtic de Ciència Política Joan Subirats el va descriure com el “prototip d’amic”, aquell que sap que hi ets sempre malgrat no combregar amb totes les teves decisions. Ell entenia l’amistat com “un fluid que es renova en cada respiració i en cada pensament” (Sobre els plaers, Edicions 62, 2009), i per això hi insuflava constantment l’alè necessari.

Era fàcil sentir-s’hi amic perquè era molt difícil no estimar-lo. Sovint tornava a Goethe i a les afinitats electives per parlar de la relació amb els seus. Barril ha encarnat un model de generositat inusual, dins i fora de la feina: ha acollit gent a casa, ha apostat pel talent amb independència de l’edat i ha repartit oportunitats simplement perquè hi creia.

Contes. “L’habilitat de treure profit de les coses petites comporta el risc de l’enveja”. Ho va escriure a propòsit dels plaers, però també és aplicable a allò que ell definia com “la joia d’escriure”. D’entre les virtuts de la seva prosa, la que suscitava més enveja confessada era l’equilibri proverbial entre qualitat i rapidesa. Treia cum laude en l’art d’escriure textos bons en un temps impossible. I en aquesta disciplina, el conte és camp abonat per a l’excel·lència. De la seva obra literària, el relat curt és un dels formats que més va practicar, primer als mitjans i més tard recollits en títols com Ja ens trucarem i altres contes del diumenge (2003), 100 contes morals (2008) i 2001 contes corrents. Vivia tan subsumit en literatura que li era molt fàcil traduir a la ficció allò que veia o les històries que li explicaven. Després de compartir-hi alguna confidència potent, molts ens l’hem trobada —amb els noms adequadament canviats— convertida en Conte del diumenge a El Periódico de Catalunya.

Humanisme. Més enllà de les lletres, la seva era una concepció humanística tan transversal que gaudia amb gairebé qualsevol disciplina de l’art. Com a usuari i com a creador, jugava en l’equip de clàssics com Terenci (“res d’allò humà m’és aliè”) o George Steiner, i amb una idea salvífica, desproveïda d’ingenuïtat, de la cultura com a conjunt. Per a Joan Manuel Serrat va escriure la lletra de les cançons Salam Rashid (1989) i Mírame y no me toques (1992). La música era una necessitat: “Probablement es pot viure sense llegir mai un llibre. Es pot anar tirant sense un museu. Però a vegades em pregunto si es pot viure sense la música”, escrivia el 2008. Deia que li faltava escriure un llibret i amb el compositor mallorquí Joan Valent tenien un projecte d’òpera sobre Ramon Llull que no es va arribar a materialitzar mai. Li encantava la bossa nova i gaudia amb el tango, però per treballar es posava gairebé sempre música clàssica. Fins i tot en el teatre hi ha el vincle musical: amb el NGTU (Nou Grup de Teatre Universitari), als primers setanta, va escriure cançons per a l’obra Dins un gruix de vellut.

Llibres. Abans dels propis, els aliens. La biblioteca particular de Barril era la barreja heteròclita d’un home literàriament omnívor. De la Bernat Metge als grans autors germànics (va estudiar 13 anys al Col·legi Alemany), però també poetes de capçalera com Joan Salvat-Papasseit i Jaime Gil de Biedma. Una bona digestió de les lectures i una memòria abracadabrant van contribuir a formar el Barril escriptor. Vivia tant l’escriptura que havia arribat a plorar sol davant l’ordinador mentre teclejava un text sobre el seu fill gran per a un llibre no venal. Condició de pare (La Campana, 1997) sí que es va publicar i va ser un exemple (i de nivell) de “prosa de l’experiència”. A la premiada Un submarí a les estovalles (La Campana, 1988) van seguir èxits com Parada obligatòria (premi Ramon Llull 1998) i Les terres promeses (premi Sant Joan 2010). El Barril novel·lista, però, no està lluny de l’articulista. Hi ha una mirada en comú que pentina la realitat amb el mateix to reflexiu i líric. I encara hi ha un text inèdit a punt d’anar imprenta. Pilar Beltran, la seva editora a Edicions 62, ha confirmat que al febrer publicaran la seva última novel·la, La dona immòbil.

Periodisme. Prolífic es queda curt. Barril té més de 16.000 articles escrits, entre les diverses capçaleres, que per sort i per espai no tenia el costum de guardar: “No tant per una qüestió de volum —que el paper sempre ocupa lloc— sinó per la por a la repetició”, deia al pròleg de Sobre l’amor (Edicions 62, 2007). De fet aquest títol és el primer intent sistemàtic d’agrupar en forma de llibre el que ell anomenava “l’obra periodística completa” i que va recollir en tres volums més: Sobre els plaers, Sobre la felicitat i Sobre la distància, amb articles nascuts en uns quants diaris. Entre el 1983 i el 1985 va dirigir el setmanari El Món, va fer de cap d’Opinió al Diari de Barcelona durant un any i mig abans d’entrar a EL PAÍS el 1988, on va treballar fins el 1993 amb seccions com La Crónica a les pàgines de Catalunya i, fins i tot, com a columnista de contraportada i analista per a l’edició nacional. A La Vanguardia va escriure-hi entre el 1993 i el 1996, any que va saltar a El Periódico de Catalunya, on va seguir publicant fins a l’octubre. En tots els casos, l’estil del Barril columnista, que en bona part exportà a la literatura, és inconfusible: el gust pel detall, l’èmfasi en les emocions i l’accent en allò quotidià, la metàfora de to poètic (en l’oralitat li brollaven amb la mateixa naturalitat) i l’associació de conceptes de camps semàntics diferents per crear una imatge de gran plasticitat. Tot un curs de periodisme estilístic.

Ràdio. La primera invitació per posar-se davant d’un micròfon li va venir de Josep Maria Martí, director de Ràdio Barcelona, que va convocar un dinar el 1990 amb Iñaki Gabilondo. Des d’aleshores va començar a col·laborar en programes com Hoy por Hoy i a Hora 25. De la SER se’n va anar el 2000 per encapçalar un dels projectes més singulars de la història de la radiodifusió, La R-Pública, a COMRàdio. Era la invenció de la ràdio tranquil·la. Amb ell no podia ser d’una altra manera. Els principis fundacionals d’aquella estètica van ser vigents els cinc anys de la COM i les 10 temporades d’El Cafè de la República, l’informatiu nocturn de Catalunya Ràdio: “No pronunciarem ni una sola paraula que abans no haguem entès, no donarem la informació ni per sabuda ni per suposada, creiem en el món perquè sabem mirar el nostre carrer...”. Bratsch, el grup d’arrels zíngares que va triar Ollé com a sintonia, ja és el correlat musical d’un estil de fer ràdio únic, on Barril parlava sense cantarelles, informava sense fanfara i repartia joc sense posar-se mai nerviós. A la ràdio, com als altres projectes col·lectius, va desenvolupar una habilitat inusitada per crear equips i gestionar-los com una família. La feina com a goig creatiu, aprendre cada dia, trobar complicitats. El seu llegat (també) en aquest camp és incomparable.

Taula (parada). A taula, mai drets (“dretes només mengen les girafes”): així és com s’ha de menjar a l’estil Barril. I sobretot en companyia, perquè “les amistats es van consolidant gràcies a les trobades al voltant d’una taula”. Quan algú tirava de tòpic i li deia: “T’agrada menjar bé”, ell sempre s’hi tornava: “I a tu t’agrada menjar malament?”. Era refractari a escriure sobre gastronomia però en canvi tenia un paladar tan refinat com la seva memòria i unes hàbils mans als fogons. Preparava un risotto memorable i els caps de setmana, sobretot si hi havia colla, es dedicava a la fideuà o al bon peix amb patates. Els dinars eren sovint la sala de reunió (per a ell, una paraula enemiga: “jo no em reuneixo”), l’entorn on neixien les idees més interessants. Com en tota la resta, el menjar i la cultura sempre anaven de la mà: sortint d’una calçotada a Santes Creus, va orquestrar una visita guiada al monestir on, naturalment, el guia erudit i detallista era ell mateix.

Televisió. El Barril conversador i pausat es va encarnar en l’espai L’entrevista de Barcelona Televisió (BTV), on des del 1996 va arribar a parlar amb milers de convidats. Però el seu pas per la pantalla serà sobretot recordat per un oasi a mig camí “de la poesia i la tonteria”, la definició interna del televisu L’illa del tresor. Al costat d’Ollé i del realitzador Josep Maria Andrés, Aranya, aquella illa del canal 33 autonòmic va esdevenir per a tots un espai per al joc i l’experimentació visual, la música i la conversa dadà, la disfressa dignificada amb la paraula poètica. Pocs platós televisius han sentit riure tant Barril. Més tard, el 2007, vam moblar un pis de l’Eixample per al primer Qwerty, l’espai de llibres de BTV, on va seguir practicant l’art de la conversa i de la teatralització dels continguts. Necessitava passar-s’ho bé per treballar i no tenia cap obligació de demostrar res a ningú: es posava perruques estranyes, sí, però era un mestre en l’argumentació.

Viatges. La geografia va ser una de les seves grans passions. Coneixia banderes, himnes i un munt d’illes ignotes que la majoria de mortals ignoren. Una vegada la seva filla petita, que feia un curs a Toronto, no trobava la manera de tornar a casa; ell va memoritzar el mapa i la va guiar per telèfon des de Barcelona a partir de la posició del sol. La necessitat de conèixer món. Per a ell, “el viatge és experiència tribal, on importa tant on vas com amb qui, es tracta de construir memòria compartida”, diu Vicenç Villatoro, amic i escriptor amb qui van compartir literàriament l’experiència de Namíbia (L’espai immens, Ara Llibres, 2008). “Namíbia és important perquè li dicta poemes”, recorda Villatoro. En efecte: és l’única incursió (publicada) de Barril en el gènere de la poesia. N’hi ha d’altres, de viatges. El 1971, amb Joan Subirats, van recórrer Itàlia anant als congressos d’extrema esquerra, menjant truites de patates amb sangria i tocant Paraules d’amor a la guitarra. Amb el germà Ollé van anar a Roma el 1975 per visitar Rafael Alberti i l’antimitomania barriliana va fer que decidís no pujar a veure’l.

Zoon politikon. La seva implicació política és “accidental”, matisa Subirats; era un progreque no es complicava la vida. Junts van formar part de la Bandera Roja dirigida per Jordi Solé Tura i Jordi Borja. Barril era “el coreano”, “el core”, per la seva mirada xinesca. L’economista i amic Josep Maria Cortés recorda que també els deien “els bandera blanca, perquè fèiem el paper d’ideòlegs”. Després va venir el PSUC i, més tard, l’acostament al PSC, ja com a intel·lectual consumat, però sense carnet. L’última època, la seva proximitat amb Convergència i, sobretot, amb Unió, amb la foto com a assessor de Duran i Lleida el 2011, va desconcertar molta gent. En el fons tenia més a veure amb sentir-se valorat que no pas amb cap nova etapa política. La seva veritable militància era cultural i humana. A qui votava era a Protàgores i al seu lema: “L’home és la mesura de totes les coses”.