“El CCCB no ha de posicionar-se en el debat sobiranista”

El periodista i escriptor Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) és, des de fa tres setmanes, el nou director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), un dels transatlàntics culturals de la ciutat, que el 2014 ha fet 20 anys. El nomenament es va fer l'endemà que el seu antecessor, Marçal Sintes, anunciés que abandonava el càrrec un any abans d'esgotar el mandat. Villatoro, director general de Promoció Cultural (1997-2000), director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2002-2004), diputat de CiU al Parlament (1999-2002) i director de l'Institut Ramon Llull (2010 i 2013), és habitual en tertúlies i col·labora en diversos diaris.

Pregunta. Pensava que arribaria a dirigir el CCCB?

Respuesta. Mai he planificat la meva vida laboral, les coses arriben per la seva pròpia dinàmica.

P. Què diria als que asseguren que el seu càrrec és polític?

R. Ni és polític ni és tècnic, crec que la gestió cultural no és tecnocràtica, és una cosa que té a veure amb el món de les idees, amb les posicions personals i les visions del món. És un càrrec amb transcendència política, però no em considero un funcionari polític. Arribo aquí amb una trajectòria personal, amb unes idees sobre el món que són explícites, que estan signades, i això ho interpreto com una virtut. A mi m'agradaria que algú que ocupés un càrrec com aquest tingués unes idees, saber què pensa.

P. És cert que l'equip del centre va demanar un concurs real?

R. Un concurs presenta avantatges, transparència i estabilitat, però com a concepte evoca la tecnocràcia. La cultura té un component d'idees, aplicar només criteris tècnics és reduccionista.

P. No va deixar el 2013 l'Institut Ramon Llull per escriure?

R. Sí, i he acabat la novel·la en la qual he treballat set anys dedicant-li el 100% del temps. Si fa sis mesos m'haguessin demanat que dirigís el CCCB, hauria dit que no.

No em considero un funcionari polític. Arribo aquí amb una trajectòria personal”

P. Quines seran les línies generals del CCCB a partir d'ara?

R. Pot semblar estrany, però és la continuïtat. Aquest és un centre sobre la interpretació del present, de manera que canvia cada dia. Tinc les meves pròpies línies que, sense ser revolucionàries, tenen un punt de novetat. Respecto molt el Pla director 2012-2106, però s'ha de revisar, perquè les coses canvien contínuament.

P. Tindrà vocació internacional o més localista?

R. Ni una cosa ni l'altra. Si fos només local seria provincial i si fos internacional no tindria arrels. El tema és com relacionar l'escala local amb la universal. Nosaltres hem d'explicar el món des d'aquí, explicar coses que li interessen a tothom. No crec que el CCCB hagi de fer un debat sobre el procés sobiranista, sobre “independència sí o no”, això és per als diaris, on jo ho faig de manera apassionada, però el CCCB no s'ha de posicionar sobre aquesta qüestió. Sí que ha plantejar temes com la crisi de l'Estat nació, de la qual Catalunya seria un exemple. El CCCB ha de ser un lloc de síntesi, un lloc que il·lumini espais invisibles.

P. Com està la relació amb el seu veí, el Macba?

R. Només duc tres setmanes..., està a l'horitzó. Tinc clar que la relació ha de ser conceptual i espacial. És curiós que després de 20 anys aquest tema estigui per fer. No és que s'hagi fet malament, però tampoc bé, sinó que no s'ha fet a altura global. És fruit dels temps que corren, un efecte col·lateral de la crisi que ha alimentat l'esperit cooperatiu, que ha fet antiestètic el fet de no col·laborar.

P. El CCCB té la posició que es mereix a la ciutat?

R. No sé si la que es mereix, però si que crec que té un espai específic que ha aconseguit al llarg dels anys. Felicito Josep Ramoneda, perquè ningú donava un duro pel CCCB quan va néixer fa 20 anys, però ell li va donar sentit al projecte. Els nous equipaments que han nascut des de llavors no li han retallat el perímetre.

Si el CCCB estigués dedicat només a allò local seria provincial”

P. Com valora que La Caixa hagi nomenat Ramoneda director de l'Espai d'Humanitats, per reflexionar sobre la societat actual?

R. Em sembla fantàstic. Si jo fos La Caixa seria unes de les persones en les quals hauria pensat.

P. El CCCB continua sent un instrument incòmode per CiU?

R. Ja no és un instrument incòmode. Va haver-hi moments en els anys 90, en què la guerra freda tenyia la vida cultural; el món socialista tenia el monopoli de la ciutat i el convergent el de la nació. S'aplicaven judicis i prejudicis, però fa, almenys una dècada, des que Maragall ho va governar tot, que això s'ha superat. Molts dels que van protagonitzar això ja no hi són i els que quedem considerem que ja no té sentit.

P. La crisi afecta el CCCB?

R. El mateix que a d'altres centres, però és menys dramàtic per la pròpia solvència de la institució majoritària, la Diputació de Barcelona. El pressupost aquest any tornarà a ser de nou milions d'euros, per la qual cosa no es posa en perill el model, encara que s'han de buscar noves fonts de finançament, ja que només el 10% són ingressos propis. Hi ha un debat intern, no de reduir activitats, sinó concentrar-les i racionalitzar-les, perquè hi ha acumulació i contracció entre algunes. Quant als visitants, aquest any se superaran els 300.000 de l'últim any. Estem treballant en com incloure les visites no presencials, que cada vegada en són més.

P. Només té contracte per un any?

R. Sí, un any prorrogable. En un tema administratiu que fins i tot és sa. Falta menys d'un any per a les eleccions. És antiestètic que en vigília d'eleccions es fitxi algú per quatre anys. La meva idea és estar-hi quatre anys, un període raonable, d'aquí vuit anys ja seré molt gran i no veig bé la perpetuació en els càrrecs.

P. El seu nou càrrec li deixarà temps per escriure?

R. S'escriu sempre. No tot és agafar la ploma i escriure.

P. El seu últim llibre, Un home que se'n va, ha estat un viatge introspectiu cap al món personal. Ha estat un alliberament?

R. No crec en la funció terapèutica de l'escriptura. La literatura no guareix les ferides, les remou. No vaig patir, però no és un alliberament, ni un deure amb el meu avi ni amb els emigrants andalusos, era un projecte literari, res més.