La por i el futur

Som en vigílies d'un any de molta intensitat electoral, marcat per la incertesa i la por. Incertesa sobre el nou repartiment de poder que sorgirà dels comicis. Por perquè tota l'estratègia del Govern es basa a ficar el pànic al cos dels ciutadans: per la hipotètica ruptura d'Espanya, pel creixement dels que ells desqualifiquen com a populistes, per les possibles reaccions dels inefables mercats.

Reconèixer la veritat és complicat en política i molt especialment per part del que mana perquè és una manera de posar-se en evidència. Per això els grans partits, PP i PSOE, però també Convergència i Unió, no acceptaran que el neguit que es viu a Espanya, i que es tradueix en un rebuig sense precedents cap als partits polítics convencionals, no és fruit de fenòmens inexorables que van més enllà de la nostra voluntat. És conseqüència d'una crisi de ruptura del fràgil equilibri entre capitalisme i democràcia, i de les polítiques que s'han aplicat com a teràpia, iniciades per Zapatero i perllongades per Rajoy.

La ciutadania s’ha convertit en un obstacle per a la governança

El procés de submissió de la voluntat popular a les exigències dels mercats va ser treballosament adobat en el camp ideològic a partir de la crisi dels setanta, substituint la cultura de la cohesió social i de l'atenció de les necessitats dels ciutadans iguals en drets per la cultura del mèrit i el progrés individual, a costa de la sort dels altres i la indiferència cap a aquesta. La ciutadania s'ha convertit en un obstacle per a la governança. S'ha desacreditat de manera sistemàtica la política, sovint per part dels mateixos polítics (corrupció i ineficiència), i s'han creat els mites de la inviabilitat de l'Estat de benestar, dels països que viuen per sobre de les seves possibilitats i de la competitivitat com a horitzó ideològic del nostre temps. A causa de la imatge negativa de la política es va transferir poder a institucions alienes al control democràtic com els bancs centrals, les comissions reguladores, les organitzacions econòmiques internacionals i al capital privat per la via de la privatització de serveis bàsics. I es va arribar fins a l'extrem de rebutjar els procediments electorals, fet que va obligar els grecs a repetir una votació perquè els resultats no van ser del gust dels mercats o a llançar en paracaigudes un president del Govern sobre el Parlament italià. Així la democràcia es va convertir en un sistema de perímetre variable, en funció de l'interès del capital.

Amb aquesta mentalitat es van imposar com a destinació les receptes contra la crisi, basades en l'austeritat expansiva, que per salvar els interessos dels sacrosants mercats (als quals es va atorgar prevalença constitucional sobre les necessitats dels ciutadans en les seves exigències com a creditors) ha destrossat les classes mitjanes (tantes vegades elogiades com a pedra angular del sistema), amb la meitat d'elles ofegades en impostos i l'altra meitat en ple desclassament, i ha fracturat la societat amb unes quotes de desigualtat sense precedents, amb unes caigudes salarials aclaparadores i una precarietat laboral il·limitada.

Reconèixer la veritat és complicat en política i molt especialment per part del que mana perquè és una manera de posar-se en evidència

Convergència ha intentat esquivar el desprestigi apuntant-se a la independència, que ha actuat com a eficaç utopia disponible. El PP segueix defensant la fatalitat dels esdeveniments acceptant el caràcter servil de la política. I el PSOE busca amb enormes dificultats compondre la figura. Uns i altres fan cara de sorpresa –i d'irritació– per l'aparició de Podem. Sens dubte hi ha paral·lelismes entre aquest moment i els anys vuitanta, quan el PSOE va arribar al poder. Però, en aquell moment, la imatge sinistra dels vells franquistes i l'error dels comunistes per haver posat a escena a la seva vella guàrdia vinguda de l'exili, va provocar una ruptura entre l'Espanya en blanc i negre i l'Espanya en technicolor, representada pels joves Suárez i González, que deixaven pocs dubtes sobre on era la porta del futur.

Podem ha arrencat en positiu amb una molt decidida opció per disputar directament el poder als partits institucionals, però del nucli dirigent emana una rigidesa professoral, una mica leninista (tots els partits institucionals ho són), que destenyeix l'aire de novetat. La imatge –inclosa la cua de cavall– trenca les formes de la burocràcia partidista, però cansa aviat perquè ja està massa vista. L'elogiable voluntat de no caure en la temptació de les promeses impossibles pot convertir els seus discursos en massa previsibles i reduir les expectatives d'un moment, el dia després de les eleccions, que ha de tenir caràcter constituent. Potser no és casualitat que Podem hagi sorgit de la televisió, un mitjà que la gent mira, però no escolta. L'èxit de Podem dependrà de la credibilitat per liderar reformes d'envergadura, que realment redistribueixen el poder. El que la ciutadania busca és gent aliena a l'establiment amb la qual pugui confiar. Entrem en un any electoral en què Podem haurà de batallar contra el discurs de la por. Serà capaç de donar raons a la societat perquè aquesta assumeixi que amb por no es guanya el futur i, al mateix temps, convèncer-la que es pot pilotar la incertesa?

Josep RAMONEDA