Regeneració s’escriu amb cinc erres

Poc més de sis mesos després de l'abdicació del rei Joan Carles i la dimissió d'Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general del PSOE, s'ha obert el debat sobre si és convenient que Mariano Rajoy torni a ser el candidat a la presidència del Govern espanyol d'aquí a un any o no. En una de les últimes enquestes que Metroscopia ha fet per a EL PAÍS, al novembre, el 68% dels preguntats (el 61% dels quals el van votar el 2011) afirmaven que Rajoy no s'hauria de presentar. No obstant això, el president ha afirmat aquesta setmana a Mèxic que es presentarà “si vol el partit”.

Les crides a la regeneració política a Espanya s'han anat multiplicant a mesura que anaven apareixent nous casos de corrupció que esquitxaven les institucions, els partits polítics i uns líders que, segons els seus propis col·legues, han perdut la legitimitat per encapçalar la batalla per netejar la mala reputació dels partits. Regeneració té dues erres, però perquè la renovació faci efecte se n'hi han afegit dues més (Rei i Rubalcaba) i potser cal situar la cinquena: Rajoy.

El procés de renovació institucional a Espanya es va iniciar el 2 de juny amb la renúncia del rei Joan Carles. Aquell dia, el Rei afirmava: “Avui mereix passar a la primera línia una generació més jove, amb noves energies, decidida a emprendre amb determinació les transformacions i les reformes que la conjuntura actual demanda i afrontar amb intensitat i dedicació renovades els desafiaments del demà”. També deia en el seu discurs que “ha despertat en nosaltres un impuls de renovació, de superació, de corregir errors i obrir camí a un futur decididament millor”.

El president aconsegueix un suspens sistemàtic en les enquestes

Joan Carles tancava amb un exercici de generositat gairebé tres anys de crisi institucional i personal, que el va portar al convenciment que l'única solució per a la Corona i per a Espanya era donar pas al seu fill. Sis mesos després, el prestigi del rei Felip VI està en uns nivells molt alts, igual que el del Rei sortint, mentre que la Corona ha tornat al grau d'estabilitat previ a la crisi.

La segona erra (o la quarta de regeneració) va trigar molt poc a renunciar. Alfredo Pérez Rubalcaba va esperar a complir els seus compromisos com a estadista i va deixar la Secretaria General del PSOE a finals de juny, després de gairebé tres anys d'enorme patiment per a ell i per al seu partit. El seu intent de refundació del PSOE després de la patacada del novembre del 2011 (el 28,76% dels vots) va fracassar i va rebre el cop de gràcia amb els resultats de les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig (23,01%). Amb la seva sortida, el Partit Socialista va triar en primàries un nou secretari general, Pedro Sánchez, que molt poc a poc està recuperant posicions. El PSOE ha aconseguit canviar la tendència.

En menys d’un any, el PP ha perdut més de 15 punts en intenció de vot

El cas de la tercera erra (o la cinquena) és més complicat. Mariano Rajoy va arribar al poder el novembre del 2011 amb una àmplia majoria absoluta sustentada en el 44,6% dels vots. Era, i és, el president del Govern espanyol amb més poder de l'etapa democràtica espanyola, si comptem les comunitats autònomes i els ajuntaments que governa el seu partit. No obstant això, és l'únic president al qual les enquestes no li donen ni la confiança ni l'aprovació en el moment de l'elecció. L'evolució de la seva valoració personal a les enquestes de Metroscopia mostra un suspens sistemàtic entre la majoria dels electors i fins i tot alguns mesos de les persones que van declarar que l'havien votat el novembre del 2011.

El pitjor és que la seva mala imatge personal està començant a afectar molt negativament els resultats que mostren les enquestes d'intenció de vot al Partit Popular. En menys d'un any, el PP ha perdut més de 15 punts d'intenció de vot i va arribar al terra del 20% fa tot just deu dies, àmpliament superat pel PSOE (27,7%) i fins i tot per Podem (25%). L'ambient ha fet que molts dels electors fidels comencin a pensar que potser és el moment de canviar de candidat de cara a les eleccions generals del 2015.

Els espanyols no reconeixen al cap del Govern eficàcia en la gestió de la crisi

“Si demà se celebressin eleccions generals, creieu que Mariano Rajoy hauria de ser el candidat del PP o que hauria de ser-ho una altra persona?”. La pregunta la va fer Metroscopia fa menys de vint dies i la resposta és demolidora: 18% per a Rajoy i 68% per a una altra persona. I el que és pitjor, el 31% contra el 61% entre els votants del PP el 2011. L'única notícia positiva la donen els enquestats que declaren que votaran els populars a les eleccions futures: el 53% prefereix Mariano Rajoy, davant del 42% que buscaria un altre candidat.

Tot això ha provocat que es comencin a disparar algunes alarmes entre els dirigents populars i en el sector empresarial, que ja havia mostrat la seva preocupació durant els últims mesos davant l'ascens de Podem. La crítica se centra en el fet que el president ha basat la seva estratègia i acció de Govern tan sols en la recuperació de l'economia espanyola, oblidant assumptes tan importants com el problema català, el clima social, la desigualtat, la corrupció o les mateixes lluites internes al partit.

Alguns populars creuen que s’ha oblidat de Catalunya i de la desigualtat social

A més, els espanyols tampoc li reconeixen l'eficàcia en la gestió de la crisi. Per contra, li retreuen que no hagi complert el seu programa electoral, especialment la pujada d'impostos i les retallades (encara que ell els anomeni ajustos) en sanitat, educació i pensions.

Dins del Partit Popular i del mateix Govern, ningú vol parlar. La majoria es mostren preocupats per les enquestes, però no donen la cara. Es limiten a comentar en els diversos centres de poder que s'han anat creant: les rotllanes de Génova, on María Dolores de Cospedal governa; a l'entorn de la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría, cada vegada amb més poder; o als dinars mensuals de l'ara anomenat G-7 (José Manuel García Margallo, Ana Pastor, Jorge Fernández, José Manuel Soria, Isabel García Tejerina, Rafael Catalá i, quan és a Madrid, Miguel Arias Cañete). Tots saben que els versos solts acaben caient i val més estar callats.