_
_
_
_
_

Dotze coses que van passar a la Barcelona Shopping Night

El dijous, la ciutat es va omplir d'estrelles del Hollywood clàssic, cava i pluja. També va haver-hi ofertes fins al 50%. I va passar això

Xavi Sancho

La pluja va fer tot el que va poder per deslluir la Barcelona Shopping Night, esdeveniment que aquest any tenia l'edat daurada de Hollywood de tema principal. Però no va acabar d'aconseguir-ho, tot i que ganes n’hi va posar. Més de 65.000 persones i una quantitat similar de paraigües van omplir el passeig de Gràcia. Seixanta comerços, una desena d'hotels i una quinzena de restaurants es van adherir a l'esdeveniment. Descomptes en les compres de fins a un 50%, oferta gastronòmica i molt cinema. El Palau Robert va assajar la seva conversió en el Kodak Theatre, amb una catifa vermella, un photo call i el perillosament enfangat terra del parc. Van passar moltes coses. Aquestes en són algunes.

1. Passejar per Barcelona i trobar-se cada dues cantonades algú vestit de Charles Chaplin o Marilyn Monroe resulta sorprenent i fins i tot agradable, encara més si considerem que falten tres mesos per carnestoltes. A més, per descomptat, aquestes velles estrelles de cinema són éssers sobrenaturals. Poden passejar-se sota el fred i la pluja lleugeres de roba, sense paraigua i amb un somriure.

2. La Shopping Night és un dels pocs esdeveniments multitudinaris que es fan a la Ciutat Comtal i que no ha estat arrabassat pel turisme. Ja sigui per les dates (una nit de dijous de plena tardor) o pel que sigui, la veritat és que l'esdeveniment és dels locals, que escenifiquen una mena de contraatac en el qual prenen possessió del que una vegada va ser seu. Mentre, els turistes xinesos i russos sopen als seus hotels esperant que arribi el matí següent, quan les botigues de luxe obrin les portes.

L'esdeveniment és dels barcelonins, que prenen possessió d'allò que una vegada va ser seu. Mentre, els turistes xinesos i russos sopen als seus hotels esperant que arribi el matí següent, quan les botigues de luxe obrin les portes

3. Pots tastar el brou de Nadal meravellós de Carme Ruscalleda, o les tapes de l’Hotel Condes de Barcelona a preus reduïts. I si ets dels que té la sort d'accedir a algunes de les carpes a les quals només s’hi pot entrar amb invitació és possible que fins i tot puguis beure Anna de Codorniu de franc mentre menges pernil i blini amb salmó, o sopar a força de formatges suïssos de la mà del xef Carles Abellan a l'enorme estand que aquest país (d'on treuen els diners, els suïssos, es pregunta la societat del sud d’Europa) va instal·lar al passeig de Gràcia. Si no podies accedir a l'interior de la carpa VIP, podies, almenys, tastar aquests productes, que s'oferien a tots els visitants fins a esgotar existències. En aquest cas, 300 quilos.

4. Les grans marques de luxe continuen sent reticents a aquesta celebració. Santa Eulàlia va ser de les poques botigues d'aquesta categoria que va obrir al públic. Al soterrani s’hi exhibien vestits antics que en el seu moment van ser lluïts per Marilyn Monroe. Els seus amables treballadors –els de la botiga, no els de la Marilyn–, en veure la cara de fred que tenies a l’accedir a les seves dependències oferien amables la possibilitat de posar-hi remei adquirint algun dels seus meravellosos abrics, a més d'obsequiar els visitants amb unes fundes de paraigua simpàtiques i pràctiques.

5. La quantitat de cava que pot ingerir un ésser humà és molt superior de la que aquest mateix ésser humà pot pensar abans de començar la nit. El Juvé y Camps que se servia a la carpa situada davant de la botiga Tween ajudava, sens dubte, a convertir l'espai en la millor festa de la nit: els cambrers més simpàtics, la gent més ben vestida i el cava més fred.

6. Hi ha coses de Barcelona que sempre serà complicat tirar endavant. Així, un esdeveniment com aquest, encara que compti amb la col·laboració de l’Ajuntament, falla en els límits dels horaris comercials de la ciutat i d'algunes de les normatives pel que fa a la venda d'alcohol. Alguns establiments van ser cridats a capítol per servir begudes alcohòliques després de les onze de la nit. No es va poder tancar el passeig de Gràcia com estava previst i algunes de les obres que es duen a terme a la via van dificultar el trànsit de vianants. Malgrat tot, bé.

7. Els barcelonins no sabem què fer quan plou. És un clàssic de la ciutat cancel·lar qualsevol tipus d'activitat quan cauen quatre gotes. Anem al cinema? No, que plou. Prenem una canya? Que no, home, que plou. Anem a buscar els nens a l’escola? Però si està plovent, que tornin a peu.

8. Veient les tràilers que es mostraven al Palau Robert, on es presentaven els premis Gaudí del cinema català, i després d'una bona estona veient desfilar mostres de pel·lícules, documentals o tv movies sota la pluja, però, això sí, amb un bon vermut, un podia començar a pensar que mostrarien fins i tot el tràiler de la nova de la saga de La guerra de les galàxies, també produïda per un català, esclar.

9. A la part baixa del passeig, prop de la plaça de Catalunya, hi havia un mercat de creadors emergents. No era la zona de pas més fàcil, però sí que era una de les parts on es podien trobar productes més interessants.

A la zona alta, tocant amb la Diagonal, la mítica botiga Gratacós es va endur el rècord de la cua més llarga per accedir a una botiga. Es retia un homenatge a Alfred Hitchcock i a Edith Head, dissenyadora de Paramount

10. A la zona alta, tocant amb la Diagonal, la mítica botiga Gratacós es va endur el rècord de la cua més llarga per accedir a una botiga. Es retia un homenatge a Alfred Hitchcock i a Edith Head, dissenyadora de Paramount i responsable del vestuari de pel·lícules com Vertigen (D’entre els morts). Cada aparador estava dedicat a una pel·lícula del senyor que li agradava tant espantar la gent. Es podia veure el vestit blanc de Tippi Hedren a Els ocells o l'espectacular faldilla de La finestra indiscreta. També hi havia cava. Molt de cava.

11. Mai s'ha d'infravalorar la capacitat d'un senyor o d’una senyora de mitja edat de deixar-nos sense menjar ni un mos. Una vegada més, l'esdeveniment va posar de manifest la superioritat gairebé genètica d'una sèrie de professionals del sarau, aquells que sempre saben per on surt el menjar, aquells que, si et veuen prop d'una safata, et demanen que els l’atansis, i en comptes de fer-se amb un canapè, se l’enduen sencera. Aquells, en fi, que fan que a mitjanit busquis un McDonald’s.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Xavi Sancho
Forma parte del equipo de El País Semanal. Antes fue redactor jefe de Icon. Cursó Ciencias de la Información en la Universitat Autónoma de Barcelona.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_