La paleta de Van Gogh s'esvaeix

Afirmar que els colors de Van Gogh mostren el seu estat d'ànim pot ser una cosa comuna. Però la passió amb què l'artista holandès explicava al seu germà, Theo, per carta, les barreges triades per a les seves composicions és reveladora: “Només el color ha de fer-ho tot (…) suggerint un cert descans o somni. El llit i les cadires, grogues; el llençol i els coixins, verd llimona clar. El cobrellit, escarlata. El lavabo, taronja. Les portes, lila (…) No hi ha blanc ni ombres”, diu, en descriure Habitació a Arle (1888). El que Vincent ignorava llavors és que el seu èxit posterior, el mateix que se li va escapar en vida, està a punt de posar fi a la intensitat de la seva paleta. L'exposició a la llum ja ha transformat en blau el violeta del seu Camp de lliris a Arle, pintat el mateix any, i amenaça la resta de la col·lecció. Per això, el museu que porta el seu nom a Amsterdam, acabat de remodelar, ha decidit atenuar la il·luminació de les sales.

La perduda d'intensitat dels colors de Van Gogh ha estat constatada per Ella Hendriks, restauradora principal del centre, a la famosa tela dels lliris. Pintada durant la seva estada a la ciutat francesa d'Arle, on va voler formar una comunitat d'artistes amb el seu col·lega Paul Gauguin, els historiadors la presenten com una “ostentació tècnica que barreja perspectiva, detall i brotxades precipitades al cel”. El que Hendriks hi ha vist és una altra cosa: “Amb ajuda del microscopi hem observat que el pigment vermell dels lliris ha anat desapareixent per culpa de l'exposició a la llum”, assegura. El resultat és que les flors són ara més blaves que violetes. Si no es posa límit a la il·luminació suportada pels llenços al museu, els tons corren fins i tot perill de desaparèixer.

El problema dels colors de Van Gogh es pot fer extensiu als altres pintors de la seva generació. En particular els impressionistes, que també van utilitzar pintures sintètiques. Segons els restauradors, el problema és que eren noves i els fabricants no seguien protocols estandarditzats per aconseguir-les. Eren més aviat artesans diversos que barrejaven olis i pólvores, i per aquest motiu els percentatges podien variar gairebé en cada tub. No és que Van Gogh, sempre curt de diners, aprofités les marques més barates. “Una vegada retirada la capa de vernís de l'última restauració, datada del 1927, es pot veure que els blaus del cel són més frescos, però els lliris han canviat de color”, ha declarat la restauradora a la televisió pública (ENS).

A la investigació hi ha participat també la Universitat holandesa de Tilburg i el Servei Nacional per al Patrimoni Cultural. Entre tots, han donat un cop d'ull al futur dels colors de l'obra de l'holandès. En una restauració respectuosa mai es repinta un quadre a l'estil de l'artista, així que per avançar el procés de deterioració derivada de la intensitat lumínica, s'ha fet una simulació digital. Per fer-ho Ella Hendriks ha agafat Habitació a Arle, un oli que havia de transmetre calma a l'espectador gràcies la seva combinació de colors complementaris: vermell i verd, groc i violeta, verd i taronja. “On ara veiem blau i blanc, a la porta i la paret, a l'esquerra, hi havia en origen vermell o lila. Van Gogh era un artista de groc i violeta, no tant de contrastos entre blaus i grocs”, diu.

Una altra cosa és que hagi millorat el seu efecte tranquil·litzador a mesura que ha anat difuminant-se. Acabat de pintar, almenys tal com apareix a la simulació, la recreació de la cambra devia ser si més no intensa. No s'ha d'oblidar que durant els seus dies a Arle el pintor es va barallar amb Gauguin. En veure que el seu col·lectiu artístic, un ideal llargament acaronat, s'anava en orris, es van separar de mala manera. L'orella tallada, sobre la qual encara circulen nombroses teories, és també de llavors.

La remodelació interior del museu d'Amsterdam ha coincidit amb les investigacions, i la direcció ha estat expedita. Algunes parets blanques llueixen ara un gris verdós. Un to que necessita menys llum elèctrica per admirar els quadres. “Fem el possible per adaptar-nos al que proposa la ciència, i pensem que serà acceptat pel públic”, ha dit Kees van des Meiracker, cap de col·leccions del centre, un dels màxims atractius turístics del país. Malgrat això, entre les idees barrejades, hi figura exposar menys els olis delicats. Perquè si els experts han encertat amb els seus càlculs, la seva col·lecció de l'artista –procedent de la família i heretada per Vincent Willem, fill de Theo van Gogh– ha suportat ja tota la llum que podia durant un període de trenta anys.

Tres dècades és una mesura considerada estàndard, i no tots els quadres reben la mateixa intensitat de llum. En alguns casos, s'acumulen en més, o menys, temps. Tenint en compte que el museu d'Amsterdam va obrir les portes el 1973, si calen, les mesures protectores no poden endarrerir-se. Això, o veure's obligats a penjar, temporalment, còpies de les obres. Una solució radical que ningú vol aplicar.