Messi, Ronaldinho i la filologia

En una cosa Messi no ha superat Ronaldinho. Ha superat el Torpede Müller, Zarra, Raúl, tothom, però la poca loquacitat de l’argentí no deixa de tenir un reflex en el seu joc, que encara no s’ha convertit en paraules. En canvi el brasiler, amb el seu repertori de jugades impossibles, va ajudar a enriquir el llenguatge del futbol, unes vegades forçant la invenció de paraules per part de locutors i periodistes, com l’assistència aquella amb l’espatlla que va generar l’espaldinha, o bé recuperant-les, com aquell driblatge elèctric que feia amb dos tocs del mateix peu, primer enfora i després endins, que gràcies a ell vam saber que se’n deia elàstica. Messi, per molt canvi de ritme, per molt que corri, encara no ha generat llenguatge.

Generar llenguatge no és només inventar paraules; això és molt fàcil, està a l’abast de tothom, els polítics ho fan gairebé a diari. El que és difícil és inventar significats, en el cas dels futbolistes, jugades tan extraordinàries que reivindiquin un terme que les evoqui, com si no volguéssim deixar escapar aquell significat, com si pretenguéssim fixar-lo, retenir-lo per sempre més. D’això en sabia René Higuita, el gran porter colombià. El 6 de setembre de 1995, a l’estadi de Wembley, va decidir rebutjar una pilota amb els peus. Fins aquí tot normal. La pilota, llançada per Redknapp, li arribava tova, en una traçada prou bombada que podia controlar còmodament amb les mans. I tot i això, va inclinar el cos endavant, va fer un saltiró i va colpejar la pilota amb els talons, tot descrivint amb les cames l’arqueig d’una cua en elevació. La jugada no era nova, m’explica Ramon Besa que un rematador fenomenal com Hugo Sánchez deia haver-la inventat, i el mateix Higuita devia fer-la en entrenaments i partits a la platja. Però el porter colombià ens va rescatar un significat de l’oblit i gràcies a ell devem la difusió massiva del terme escorpí.

El brasiler, amb el seu repertori de jugades impossibles, va ajudar a enriquir el llenguatge del futbol

També porter era Ricardo Zamora. Era tan gran, tan mític, que va llegar a la posteritat un terme que, tanmateix, només recorden les hemeroteques, allò de la zamorana, que consistia a rebutjar la pilota amb el colze. Cap porter assenyat faria una cosa semblant avui dia (es pot controlar la trajectòria d’una pilota rebutjada amb el colze?), però el que és clar és que, altre cop, la jugada era un significat tan potent que requeria tant sí com no una paraula, en aquest cas formada a partir del seu propi nom. Una mica com va passar, dècades després, amb el penal de Panenka. De tant en tant ja n’hi ha, de jugadors que executen un penal de Panenka, però de zamoranes ja no se’n veuen.

Que puguem saber, fins ara només un jugador ha estat capaç de crear un significat i, a la vegada, el terme per designar-lo. Havia de ser un geni, és clar. Maradona. No només va marcar un gol amb la mà en un dels partits més recordats dels Mundials; també, quan li van demanar si havia estat mà, va encunyar allò de la mà de Déu, expressió que alguns periodistes esportius han adoptat i utilitzen quan un jugador marca –o salva– un gol amb la mà de forma inadvertida per l’àrbit. «Ha estat la mà de Déu», sentim que diuen.

Messi ha rebentat totes les estadístiques i ha posat la història al dia, però encara no ha llegat a la posteritat dels vocables cap jugada extraordinària, singular, única, que el faci fixar-se d’alguna manera en el diccionari. En aquest sentit, Ronaldinho era molt més filòleg que ell, ni que fos creant significats o recuperant-ne de perduts. Ho sé, va acabar dimitint d’esdevenir el millor jugador del món i va preferir prendre caipirinhes a la platja; o potser és que s’entrenava amb un tal Messi i veia que, per molt que s’hi esforcés, no hi tenia res a fer. Imagina’t un filòleg amb ínfules de gramàtic que acaba coincidint en arxius i biblioteques amb un tal Pompeu Fabra. Jo també hauria triat les caipirinhes.

Portada elpais.cat