_
_
_
_

Ser molt català és ser de l’Espanyol

Sensacions fortes seguint el derbi barceloní com a aficionat 'perico'

Cristian Segura
Messi i Colotto en una imatge d'un partit entre l'Espanyol i el Barça d'enguany.
Messi i Colotto en una imatge d'un partit entre l'Espanyol i el Barça d'enguany.vicens Giménez

Diumenge hi ha un Barça-Espanyol i jo sóc de l’Espanyol. Els meus desencisos contra el Barça són enormement més elevats en nombre que les satisfaccions. Com a perico sempre esperes un tamudazo i la realitat és que aquestes coses passen un cop cada dues dècades. El tamudazo no és la millor satisfacció que pot tenir un perico: prefereixo guanyar una Copa del Rei, o una UEFA —després de UEFA el lector pot afegir l'acudit que cregui convenient; els he sentit tots—. Però estem parlant de l'Espanyol i les alegries a la casa del pobre no s'han de rebutjar. Fins i tot ens fa il·lusió guanyar la Copa Catalunya. Als qui el futbol us resulta indiferent us proposo que aquest diumenge seguiu el partit com a pericos. Confirmareu que hi ha poques coses que siguin més catalanes que ser d'aquest club.

“Meravellosa minoria”

L'espanyolista és un ésser que se sent oprimit per sistema. Que si les televisions, que si els diaris, que si l'alcalde o el president no ens fan cas. Que si rebem menys diners que el Llagostera, que si el món no ens estima, que si el Barça ens pren els infantils... Sempre hi ha alguna raó per queixar-se. És la quintaessència del català. La “meravellosa minoria”, el lema de la darrera campanya publicitària del club, és tan català que se'l podria haver inventat la Carme Forcadell: “Els catalans som minoria però som meravellosos. Poble de pau, germanor i combatiu amb alegria contra l'opressor”. Els pericos som el victimisme personificat. Si els humans fóssim coherents, la majoria de participants a la V haurien de ser de l’Espanyol. Fins i tot el president, en Joan Collet, o en Sánchez-Llibre, són més de la ceba que el 90% dels presidents que ha tingut el Barça.

Hi ha una sensació sent de l’Espanyol en un derbi que recomano: el petit contra el gran. Anar amb l’Osca contra el Barça no té tanta gràcia perquè les opcions de victòria són nul·les. Amb l’Espanyol encara hi ha alguna oportunitat de sortir de l'estadi coronat com David —el David bíblic per als cristians, el David Garcia per als ateus—. Si tens l'oportunitat de ser al Camp Nou, sentiràs la humiliació de veure com el públic local se'n fot de tu i et ridiculitza amb l'"a segunda, oe!” o alguna altra mostra de creativitat mediocre que trobem a tots els estadis, també al nostre. Destaco això de públic local perquè el Camp Nou s'ha convertit en una mena de Port Aventura per als turistes, els quals, de les rivalitats barcelonines, en saben poc. Recomano, per aprofundir en la humiliació, que es comprin entrades de galliner, allà ben amunt de l'estadi, on els jugadors són formigues i tu pateixes més fred que Amundsen al Pol Sud.

Diumenge 'perico' a Sitges

Si el masoquisme no és del teu gust, l'alternativa és veure el partit amb una penya de l'Espanyol. La meva proposta és que passis el diumenge a Sitges. Dina a la platja de Sant Sebastià, al Maringà, o al club Prado, que és el rival del Retiro. El Prado va ser històricament el punt de reunió de la societat sitgetana conservadora i el Retiro, el dels progressistes. El Prado és molt més bonic que el Retiro i s'hi menja millor perquè la dreta acostuma a tenir millor gust. Ben dinat feu un volt i a les cinc us presenteu a la penya de l'Espanyol de Sitges. És un bar amb pantalles gegants i les parets pintades amb jugadors mítics de l'Espanyol en un fons de coloraines que no té res a envejar als cartells d'una pel·lícula de Bollywood.

Jo veuré el partit al bar Martin’s de la plaça Artós. Aquest bar va ser històricament punt de trobada dels pericos de la zona alta. També hi passaven molts brigadas i feies veure que no hi eren. La cosa ha canviat molt. Els brigadas ja no hi són —no sé on van ni m'interessa— i ara la majoria de clients són del Barça o del Madrid. Però la tradició és la tradició, i encara té més lògica que això sigui així: sentir-te en minoria fins i tot a casa teva.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario 'Avui' en Berlín y en Pekín. Desde 2022 cubre la guerra en Ucrania como enviado especial. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_