El segon oasi

El comportament de l'esquerra a Catalunya continua sent una mica enigmàtic, o potser erràtic. No és nou, per descomptat. És aquí des de fa més de dos anys, amb la sospita que en un determinat moment es van encobrir les prioritats i es va cedir en mala hora a una estratègia asfixiant. La tensió sobiranista l'ha desvalisat com a discurs alternatiu al poder, com a proposta creïble d'una altra gestió política, com a reordenament de mitjans i finalitats per aturar el desmuntatge de massa serveis socials. És una sensació encara molt intensa, malgrat que hi hagi hagut canvis de posició i posicions matisades des del núvol del 9-N, abans i després.

El PSC d'Iceta ha reforçat la convicció en un enfocament federal, social i polític, lent i complex, però no absurd, ni infundat, ni gratuït o passat de moda. I altres socialistes que van ser, o que continuen sent, han forçat la seva pròpia proximitat al mainstream amb nous partits i formacions que semblen molt més sobiranistes que d'esquerres.

Però l'autèntic nuvolot a l'horitzó és un altre, malgrat la seva escassa visibilitat mediàtica a Catalunya. Els equips de Podem comencen a aparèixer en les enquestes amb una força equiparable a la de la resta d'Espanya, però invisibilitzada en bona part dels mitjans públics catalans. És percebut, en l'oasi català, com a agent desestabilizador. Ho és; ho és per a l'esquerra, per descomptat, però ho és sobretot per a la resta de l'entesa cordial independentista perquè anuncia la fi del segon oasi. Podem sembla captar sense esforç i de vegades sense gairebé elaboració teòrica l'ansietat de trobar una cosa semblant a la vella esquerra, aquella que va ser i que ja no és, aquella que avui sembla extingida electoralment i que, no obstant això, existeix, i existeix més enllà o per sobre del monodomini del monotema. El que és realment significatiu és que no necessiten més discurs, més ben travat, menys improvisat, ni necessiten seus, ni gairebé necessiten líders a Catalunya, encara que els tinguin. La seva font de creixement va d'una altra manera i neix fora del control del poder: uns arriben rebotats d'antigues opcions d'esquerra i altres surten d'un veterà abstencionisme.

Els qui se senten atrets a Podem són professionals ressentits contra les astúcies dels uns i les prepotències dels altres

Paradoxalment, els dos poders en pugna, els governs de Rajoy i Mas, protegeixen ansiosament l'oasi dels seus amors, i tots dos carreguen contra el nuvolot: uns amb el menyspreu explícit (el Govern central) i els altres amb l'omissió i el silenci (el Govern català). Els qui s'estan sentint més atrets i els simpatitzants no són joves desclassats o farts, sinó un gruix significatiu de població d'edat mitjana, formada i sovint entesa, professionals en hores baixes i molt ressentits contra les astúcies dels uns i les prepotències dels altres, els dos esgotats, esgotats políticament i ideològica.

Els entusiastes de Podem saben de sobres, com a demòcrates escarmentats, que res no canvia de la nit al dia i que les solucions òptimes són impracticables. Però n'hi ha prou amb que algú es comprometi a deixar de fer el mateix, donar les mateixes excuses, estimular les mateixes ambicions, tolerar les mateixes corrupcions, permetre les mateixes torbacions. Podem capta un sector molt inabastable, difús i vast precisament perquè aquest sector ha estat educat en manera plenament democràtica, i sospito que plenament conscient també que la seva adhesió no neix d'un càlcul gaire meditat: és meitat cap i meitat cor, protegida per la sospita que les coses molt pitjor no poden anar.

I mentrestant Rajoy i els seus assessors creuen que el millor que poden fer és venir a Barcelona a convèncer els seus, ovacionar els seus i omplir d'eufòria els seus perquè no fugin més. No sembla que hi hagi una percepció gaire nítida del problema o potser fins i tot pot entendre's aquesta concentració del PP a Catalunya, una vegada més, com a missatge per a la resta d'Espanya, i no per a Catalunya: el missatge és que Catalunya és nostra i ho serà per sempre, missatge perfectament absurd.

I Artur Mas, en una perfecta simetria de l'absurd, està en el mateix cas de Rajoy: Catalunya deixarà de ser espanyola per sempre. Per a això va voler reforçar la fe de 2.500 convidats, i va comparèixer cesàriament davant les elits i va enllustrar-les amb emoció escènica i amb més d'un intimidat davant les ressonàncies històriques i gràfiques d'una grandiositat com aquesta. La solemnitat cesària i blava feia vergonya democràtica i roja o, almenys, rojilla.

Com ja fa dos anys, l'esquerra, el PSC, sectors d'ICV, sectors de Ciutadans i ara ja sens dubte Podem, habiten l'espai d'un tros de país que està per conquistar, per convèncer i persuadir, per atreure primer i atrapar després. Aquest espai és aquí, no s'ha volatilitzat, precisament perquè ni Rajoy pot fer res més que sacralitzar l'espanyolitat de Catalunya ni Mas deixar de sacralitzar la seva desespanyolització. Tertium senar datur o, com diu la fantàstica Viquipèdia, “a mig camí entre dues coses”. Continuen a cobert a l'oasi però el nuvolot avança.

Jordi Gràcia és professor i assagista.