El pàrquing de les pors

Els vigilants del pàrquing subterrani no poden sortir a l'exterior fins que l'Organització, que els subministra queviures, no els enviï el relleu, que es retarda tant com l'avituallament, cada vegada més eximi i espaiat: aigua, aliments, sabó… Tenen una vaga sensació d'estar observats, de ser vigilants vigilats, potser posats a prova per a un ascens i així patrullar algun dia a l'exterior. Tampoc es poden creuar amb els propietaris dels luxosos apartaments de 1.000 metres quadrats de l'edifici de 40 plantes que, ben pensat, està tan fortificat que els vigilants no volen ni imaginar que potser no són necessaris. Un dia, no obstant això, es trenca la seva fosca rutina perquè alguna cosa passa allà fora (una nova guerra, una hecatombe nuclear, una epidèmia, una pluja àcida torrencial…?) i tots els veïns fugen de cop; potser en queda un, el de la planta 29, segons dedueixen dels sorolls de canonades i el que observen des de les escletxes…

Poques vegades es concentren metafòricament tants mals de la societat actual en un relat tan breu (216 pàgines) com a El vigilant (Raig verd, en català i castellà), que sota el format del gènere de moda, la distopia, va donar el Premi de Literatura de la Unió Europea el 2010 a la quarta novel·la del belga Peter Terrin (Tielt, 1968). Hi ha pors de tota mena en una obra en la qual sobresurt una metàfora de la vida d'avui on qualsevol cosa –una guerra, però també la caiguda d'un banc, el trencament d'un oleoducte o les repercussions en borsa d'un nou mòbil que punxi en el seu llançament– pot provocar el pànic. “Hauríem de saber controlar millor aquestes pors amb les quals juguen estats o empreses; fixem-nos en George Bush i l'amenaça de les armes de destrucció massiva a l'Iraq, discurs que Europa va comprar per aquestes pors. Al llibre, d'alguna manera, un vigilant encarna Bush i aquests Estats Units que representa, i un altre Europa, en això i en altres aspectes socials”, afirma Terrin, com a exemple de la polisèmia de la seva trama.

És evident que la formació acadèmica –“res interessant: coses de matemàtiques i física que no vaig utilitzar quan vaig treballar de venedor de marbres per a arquitectes anglesos: vaig ser infeliç”, resumeix– ha fet efecte en l'escriptor perquè sembla que vulgui jugar als contraris amb l'interlocutor, com fa amb el lector: “Tenir por és una manera de sobreviure; desconnectar totes les nostres pors també és molt perillós; si els meus vigilants no tinguessin por no serien bons en la seva feina; això els permet avançar-se; es pot anomenar por al que senten però també hipersensibilitat o estar atent a allò que pot passar i això és positiu; els nostres avantpassats de les cavernes potser van sobreviure en un entorn hostil per por”.

Tenir por és una manera de sobreviure; desconnectar totes les nostres pors també és molt perillós

La por més intensa de totes és avui, segons Terrin, “el fet de no saber a partir de no saber absolutament res o d'estar falsament sobreinformats de nimietats: cal recuperar el paper dels periodistes com a porters de la informació, deixant passar unes notícies i no d'altres i centrant-se en unes altres”. I en insistir-li sobre altres pànics, indica: “L'aspecte de les pors és el que més veieu aquí, potser per la situació que viviu a Espanya i, entengui'm, me n'alegro perquè en escriure aquesta novel·la vaig deixar ex professo espais perquè el lector pogués venir amb les seves maletes d'experiències i emplenar aquests buits”. Terrin assenyala el nucli gordià de la seva obra: un mirall que reflecteix les nostres pors interiors inculcades per la societat. “Sí, pot ser una lectura”, diu misteriós, intentant esborrar pistes.

El desassossec de no saber provoca que els protagonistes d'El vigilant es refugiïn en rutines aclaparadores i en una docilitat social exasperant perquè potser el desconegut és pitjor: val més mantenir un statu quo i un tracte social on ningú vol relacionar-se amb ningú, ni tan sols els rics entre ells. “Les classes altes i dirigents sempre han volgut viure allunyades de la resta, no deixa de ser una mostra de la seva sobredominació”. Però aquest aïllacionisme “no és fruit d'un control social sinó que ens el fem nosaltres mateixos; com a individus busquem cada vegada més la solitud dins del grup: la societat crea avui aquesta necessitat de solitud, no hi ha temps d'estar amb algú altre perquè ens han inculcat al cap que cal estar per altres coses, que cada cinc minuts ens perdem alguna cosa vital del que passa en qualsevol lloc del món”. I això ha canviat en només dues generacions”, afegeix. “Recordo que els meus avis treien les cadires al carrer i conversaven amb la resta de veïns; mireu avui qualsevol vagó de metro i veureu tothom amb auriculars o enganxats a les tauletes mòbils”.

Com a El vigilant, a Post mortem (2012) –penúltima novel·la de Terrin que Raig verd també traduirà– sembla que hi ha un punt de biofòbia, un terror gairebé confés a la convivència entre persones i animals: episodis insinuats a part de racisme amb jueus i negres (“això és un mirall del nostre temps, és la situació social real”, argumenta sobre el seu ús en la novel·la), o la por-odi cap a l'altre (amb dosis de sadisme), els vigilants fan la vida impossible a una mosca i un tercer només pot suportar els gats de porcellana. “A Post mortem hi ha por de la biografia, que qualsevol pugui interpretar records i imatges d'un mateix; a El vigilant, no és això, el que sí que és veritat és que jo tinc gats de porcellana...”.

El vigilant no pot sostreure's al símil amb dos grans clàssics, El desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati, i El castell, de Franz Kafka. “Estic dins d'aquesta literatura, com de la de L'estranger, d'Albert Camus”, diu amb una ganyota de fastigueig. Potser per trencar, deixa anar una boutade que potser ho és menys: “Als 16 anys llegia altres coses que no eren Kafka; i també veia sèries televisives, com El equipo A”. I quina música acompanya l'autor d'El vigilant?. “La que es va fer entre el 1979 i el 1983, amb Simple Mind al capdavant…”. I pintura, present en la novel·la, també? “Edward Hopper i Francis Bacon, sobretot en les escenes violentes”, desvela.

Terrin ha escrit les seves vuit obres (sis novel·les, dos llibres de relats) en holandès

Terrin ha escrit les seves vuit obres (sis novel·les, dos llibres de relats) en holandès, llengua dominant a Flandes, a la qual pertany el 60% de la població davant del 35% dels valons, que fan servir el francès. De nacionalismes, en sap una mica. “Podríem dir que la frontera nord-sud d'Europa passa per Bèlgica; però aquí, com em temo que a Escòcia i potser també a Catalunya, al darrere hi ha l'economia”, resol un tema que l'incomoda. Europa és un tot de debò? Li ha servit per alguna cosa, en el terreny literari, el premi, per exemple? “Si no l'hagués guanyat no estaria traduït a 15 idiomes i no hauria conegut altres escriptors”. Surt a col·lació el nom del portuguès Gonçalo M. Tavares, amb qui, tot i que Terrin no ho sap, comparteix un reflex de societat inquietant en la seva obra.

Tornen a sortir més temors d'un llibre –El vigilant– del qual un productor anglès ja té els drets cinematogràfics. “Però hi ha més coses, insisteixo, el relat té alguna cosa d'experiment científic: ajuntem dues persones, aïllem-les, i a veure què passa; en el fons, es tracta de veure què ens fem els uns als altres”. Si això no fa por…