Al waterpolo, guanya l’Espanyol

L'Espanyol és des de fa anys un equip massa avesat a lluitar en el fang, gairebé sempre amb la mirada al retrovisor i poques il·lusions europees. No és diferent en aquest curs, visitant ocasional de les catacumbes perquè Sergio González va pretendre canviar els puntades de peu a la pilota i dotar el grup d'una altra identitat basada en la possessió i la filigrana. No va respondre l'onze perquè no hi ha lloc per a la barreja i perquè el llibret té problemes de difícil solució. Però el tècnic ha variat el full de ruta i la regressió de la idea comporta ara la imperiosa necessitat de jugar com abans, com impulsava un Javier Aguirre tan criticat per la seva proposició com elogiat pels resultats. I això, el resultadisme, és el que s'imposa ara l'Espanyol, que compta amb dos puntes excel·lents que en van tenir prou per descosir el Llevant, aguerrit a la gespa i maldestre en la seva intenció.

Va ploure a bots i barrals al Power8 Stadium i la gespa es va convertir en una piscina de waterpolo on els bons controls eren un avantatge definitiu i la lluita també. I en això el Llevant té un màster, sobretot en l'eix, amb jugadors de tres pulmons com Sissoko i Diop, que corren com un llamp i destrueixen sense remissió. Però el xàfec també potencia els errors i la diversió, terreny propici per als esprintadors i els murris. I en això no hi ha ningú com Sergio García, capdavanter blanc-i-blau, futbolista de traca i mocador que necessita molt poc per fer-ho tot. També ho va evidenciar Lucas Vázquez en una correguda que va culminar Salva Sevilla amb una passada mil·limètrica, encara que l'extrem definís amb el turmell i als núvols.

Menys descarat, el Llevant es va definir com un equip minimalista a l'hora de crear. Sense adorns, sense complicacions. La seva idea passava per obrir la pilota a la banda i deixar anar la passada llarga a la carrera dels extrems, també a les caigudes de Barral a les zones calentes. L'Espanyol no va patir gaire davant aquesta argúcia, per més que els seus laterals no es van assabentar de la pel·lícula. Però el jove Bailly –que va superar Álvaro a l'espera de la reincorporació absoluta d'Héctor Moreno, ja recuperat del seu trencament de tíbia– i l'experimentat Colotto van arribar a temps a les ajudes. El problema és que cap d'ells funciona a pilota parada, obstacle infinit en aquest equip, que a cada jornada li fan gols de la mateixa manera i no sap tancar la ferida. Així, després d'un córner, Navarro va engaltar la pilota a porta i Casilla hi va posar la mà però no l'adreça, i la pilota, òrfena, la va resoldre Morales a gol.

Però, mentalitzat com estava l'Espanyol que una derrota suposava una condemna, va respondre amb feresa. Primer va ser Lucas Vázquez, que va robar una pilota a Sissoko i, després de guanyar l'espai buit, va deixar anar una gardela que es va estavellar contra la defensa rival. I Caicedo, al seu lloc, va recollir l'esfèrica per fer un xut després amb l'esquerra que va acabar al pal i a la xarxa. Encara que la festa la va instaurar Sergio García, que es va desfer del seu rival en insinuar amb la cintura al revés del que va fer amb el cos, va encara la porteria i va xutar amb l'esquerra i amb tota l'ànima per batre Mariño des de fora de l'àrea. Un gol de geni, res de nou.

La rèplica del Llevant va arribar de nou a pilota parada, en una falta lateral que Casadesús va resoldre. Però el col·legiat, que es va equivocar, va decidir anul·lar-lo per fora de joc. L'excusa perfecta perquè l'Espanyol endarrerís les línies fins al punt que va acabar jugant amb cinc defenses. L'ocasió del rival per mossegar la va tenir Morales dues vegades, primer amb el cap i després amb l'esquerra, però li va fallar el xut i la persistència, per la qual cosa Sergio González va validar l'aposta: millor poc i bé que molt i malament. Triomf de waterpolo, triomf per respirar.