Qüestió d’humors

No sé quines són actualment les lectures preferides dels nens (vull creure que aquest plaer a perpetuïtat no ha estat radicalment substituït per les consoles, els videojocs i Internet), però recordo amb agraïment infinit que la infància de la meva generació, també l'anterior i la posterior, té un deute amb la diversió, el plaer, i els somnis que ens donaven els còmics. Abans, per descomptat, que ens informessin que no es deien tebeos sinó còmics i que esperits doctes i profunds decretessin mitjançant assajos molt profunds que eren posseïdors de la joiosa transcendència cultural.

Tot i que no menyspreés les variacions, els meus gustos preferien còmics com El capitán Trueno, El Jabato, El Guerrer del Antifaz, Hazañas Bélicas, El Llanero Solitario, els llibres de la col·lecció Historias i de l'estil. I hi havia altres nens que trobaven no només el riure sinó també el nirvana amb còmics humorístics com TBO, Pulgarcito, DDT, i personatges anomenats Anacleto, Pepe Goteras, les germanes Gilda, Zipi i Zape, Mortadel·lo i Filemó, etc. Tant uns com d'altres guardem en un altar de la memòria aquelles aventures d'herois immaculats i historietes còmiques.

El director Javier Fesser no necessita fer esforços per convèncer-nos del seu amor genètic incondicional i etern a l'univers i les criatures que van crear virtuosos del dibuix, la imaginació i la gràcia com Manuel Vázquez i Francisco Ibáñez. Aquesta vocació, identificació i coneixement exhaustiu de l'obra d'aquesta gent són transparents no ja en les dues adaptacions que ha fet del rei de les disfresses surrealistes Mortadel·lo i aquest cap que sempre acaba sent l'ase dels cops anomenat Filemó, la primera amb personatges reals i la segona utilitzant l'animació, sinó també en el seu primer llargmetratge, El miracle de P. Tinto, un argument original coescrit amb el seu germà Guillermo. Conec força persones amb les quals acostumo a coincidir en gustos cinèfils, que m'asseguren haver gaudit i rigut moltíssim amb aquestes comèdies de Javier Fesser. I ho celebro. També que tinguin un imant per a un públic massiu. El que no aconsegueixo és que a mi em facin riure excessivament. Com a molt, somriure en alguns moments. Paradoxalment, la pel·lícula que més m'agrada del seu cinema és la tràgica i terrorífica Camino.

No aconsegueixo, i ho sento, connectar amb el seu sentit del disbarat, amb un humor que traspua personalitat, però que no és el que a mi em provoca riallades. Em torna a passar el mateix a Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo. Admiro la forma en què està feta, el 3D i les tècniques digitals més sorprenents utilitzades amb sentit, en certs moments arribo a creure que en comptes d'un ordinador m'està parlant una càmera de cinema sàvia i vertiginosa i que els protagonistes no són ninots animats sinó actors reals. Dedueixes que l'afecte amb què està fabricada ha requerit tant temps com màgia, afany perfeccionista i una imaginació notable. És una pel·lícula que desprèn vocació i talent visual. La veig i l'escolto sense disgust, però sempre des de fora, sense compartir l'alegria i la complicitat que mostren els meus veïns de butaca. Jo m'ho perdo.