El retorn del pingüí més gran del món

Al vestuari de Can Llong, les noies del Club Natació Sabadell encara riuen quan recorden l'escena. “És com si l'estigués veient arribar: el pingüí més gran del món”, diu entre riallades Laura Esther, la millor portera del món, 1,71 m d'alçada, 58 quilos, físicament molt poca cosa al costat de Melissa Seindemann (Illinois, EUA, 1990), d'1,90 m i 105 quilos a la bàscula a l'inici de la temporada passada. “Però era per Halloween, no? Al meu país ho fem, això”, es justifica entre riures la boia nord-americana, que l'any passat va jugar al CN Sabadell i li va donar la Supercopa amb un tir exterior imparable. Després de guanyar la Copa de la Reina, la d'Europa i la Lliga, en un any antològic per a les vallesanes, va tornar a casa perquè trobava a faltar la seva família i els seus gossos, però abans havia deixat empremta. “No sabia de què disfressar-me i vaig llogar una disfressa de pingüí”. I vestida així, va fer a peu el parell de quilòmetres que separaven casa seva a Sabadell de la piscina on s'entrenaven. “Imagina't el pingüí!”, s'exclama Mati Ortiz, defensora boia de les blanc-i-blaves i de la selecció espanyola.

El pingüí juga aquesta tarda (18.00 h) a la Sant Jordi la final de la Supercopa perquè la Federació nord-americana va acceptar la sol·licitud del Sabadell. I Seindemann està entusiasmada, tan feliç com Nani Guiu, l'entrenador que avui intenta esbrinar quina és la tecla que ha de tocar per superar el potent equip de l'Olympiakos, “Es una meravella de la natura, té una força espectacular. Ens dóna un plus en defensa i en atac. Amb els Estats Units únicament fa tasques defensives, però a nosaltres ens ajuda molt perquè és molt forta i costa molt de parar, té un bon llançament, és selectiva i efectiva”, assegura Guiu, que la va fitxar perquè necessitava una marcadora de boia que apuntalés l'equip, després d'un parell de baixes l'estiu del 2013. “Durant el Mundial de natació vaig comentar al seleccionador nord-americà, amb qui em porto molt bé, la situació en què em trobava i li vaig demanar una jugadora que estigués al nivell de la selecció”.

“La Melissa és una crac, espectacular. Simpàtica, positiva, treballadora… s'adapta a tot”, diu una companya

El que mai esperava és que posés el nom de Melissa, que havia estat una de les millors de les ianquis en el camí a l'or olímpic a Londres 2012. La presència de la jugadora americana va tenir un cost per al Sabadell 800 euros al mes, el dinar al bar del club i el lloguer del pis que compartia amb l'hongaresa Gabriela Szucs, que aquest any ha tornat al seu país per estudiar veterinària. “Vist el que paguen a Itàlia o Grècia, i com és de bona jugadora, va ser una ganga”, admeten al club del Vallès.

Hi ha la paradoxa als EUA que mentre les jugadores cursen estudis universitaris entrenen molt i cada dia, però quan deixen la universitat i ja no juguen a la lliga, només s'entrenen amb la selecció quan hi ha concentracions de cara a algun torneig que es fa quan acaben les universitàries. Mentrestant han d'entrenar pel seu compte, raó per la qual la seva federació els busca equips a Europa. Seindemann, que ha guanyat gairebé 10 quilos des que va tornar a casa, a San Francisco, se'n va anar d'aquí amb el mateix castellà que va arribar. “Zero, no el parlo gens”, explica entre riures, mentre assumeix que fins a l'estiu del 2013 no tenia ni idea d'on era Sabadell. Ara defineix la ciutat com “un lloc molt bonic, on pots caminar pel carrer”. Expliquen a Can Llong que només deixa de riure quan s'entrena. “M'entreno tal com jugo. També em diverteixo, però cal treballar”, assenyala.

És normal que la notícia que Seindemann tornava per disputar la final d'avui al Sant Jordi fos molt celebrada al vestuari. “No és només pel que aporta a la piscina, ens vam posar molt contentes quan vam saber que la veuríem, perquè és una tia magnífica”, explica Jennifer Pareja. “És un sol”, destaca Mati Ortiz. “La Melissa és una crac, espectacular. Simpàtica, positiva, treballadora… s'adapta a tot”, explica Olga Domènech. “La portàvem a dinar o sopar i ens moríem amb les cares que posava quan veia algunes coses. Com el dia de la calçotada. Te la imagines menjant calçots?”, riu la capitana d'aquest equip irrepetible. “M'encanten!”, s'exclama la Melissa recordant la ingesta de cebes. “És tot cor. Es preocupava molt per les petites, sempre ens animava, ens feia de de mama”, reconeix Judit Forca, que amb 17 anys és una de les jugadores més joves i prometedores d'un equip feliç de saber que el pingüí més gran del món ha tornat a Sabadell per donar un cop de mà… i molta alegria.