Art entre el llit i la Thermomix

Dos amics organitzen dues exposicions més que íntimes, privades. Una s’estrena aquest vespre a La Plataforma, al Poblenou: l’il·lustrador Juanjo Sáez recull dibuixos inspirats en la seva experiència amorosa –que és més extensa que les Memòries de la II Guerra Mundial de Churchill–. L’exposició es titula Busco una nòvia, i no és broma que la busca. L’altra exposició és en un habitatge particular: al menjador, a la sala d’estar, al traster. És la casa del consultor cultural Xavier Fina. L’obra és la casa en si mateixa i com ha canviat amb una reforma i una mudança. L’experiment, de Cristina Calderón, és ple de simbolisme i acció.

Els calçotets del dibuixant

L’exposició de Sáez va començar fa uns mesos, quan la seva darrera parella va voler tornar-li un joc de roba interior que s’havia deixat al seu apartament. La noia va rentar la roba i la va planxar, però Sáez no tornava les trucades i la noia va decidir lliurar les despulles de la relació a Javi Royo, amic de Sáez. Ell, conscient de la convulsa vida sentimental del dibuixant, per elevar-li l’autoestima va anunciar que els calçotets serien subhastats. L’interès que va despertar la subhasta va ser gran i Sáez va considerar que una exposició seria millor que vendre uns calçotets.

A Busco una nòvia trobareu el traç infantil de Sáez aplicat a escenes de sexe, a l’erotisme però sobretot a les reflexions de Sáez sobre la soledat. Les meditacions escrites de Sáez són sovint imprescindibles: “És molt difícil no estimar, encara que només sigui una miqueta, algú que has vist dormir”.

L’altra casa

Cristina Calderón va ser testimoni dels dos anys de reformes a la casa de la família Fina, un antic establiment comercial de 300 metres quadrats al carrer Sant Lluís de Gràcia. Durant aquest temps fotografiava o filmava les obres, les trobades familiars, la mudança. L'altra casa és l’exposició que retrata com la vida canvia entre les parets de l’establiment, ara habitatge. La mostra s’ha muntat al mateix espai on es van produir els fets. Es pot visitar divendres, dissabte i diumenge, entre les cinc i les vuit de la tarda. Si s’hi vol anar entre setmana, cal demanar-ho a l’artista. El resultat és un experiment que t’interpel·la a cada racó, entre els fills de Fina fent els deures al sofà, amb un mural en blanc i negre que mostra com era l’espai, confrontant-lo a com és ara, amb la Thermomix i un pot de Bisolvon a la cantonada que fa la cuina.

Hi ha peces especialment meritòries. Quatre filmacions que retraten l’anar i venir d’operaris, de familiars i amics, es projecten entre caixes de mudances o ferralla. Calderón també ha creat un collage gegantí elaborat amb diverses fotografies del mateix espai sobreposades, però fetes en diferents moments. Així aconsegueix que en un sol pla vegis l’evolució fragmentada del lloc.

Les corals melanèsies

Al collage apareix un dels objectes clau de L'altra casa: una escala de fusta que van improvisar uns manobres romanesos amb les fustes d’un somier vell. L’escala va desaparèixer però Calderón, fascinada per la creació, la va reproduir idèntica a petita escala, amb les mateixes taques de pintura. La figura, com un tòtem, està col·locada en un prestatge il·luminat. Potser perquè aquests dies estic obsessionat amb la sèrie, la petita escala de fusta em recorda els fetitxes de branques de l’assassí de True Detective. El més interessant és que a la paret on hi ha aquesta mena d’ofrena algú va escriure un missatge més enigmàtic que True Detective: “the melanesian choirs”, les corals melanèsies. Els melanesis són una ètnia del Pacífic, entre Austràlia i la Polinèsia. Els cors melanesis més famosos en la cultura de masses són els de la pel·lícula bèl·lica The red fine line. La casa, com la selva, es manté en el temps mentre nosaltres anem passant. Fos quina fos la finalitat de la guixada, els cors melanesis són la cirereta de l’exposició.