“No em considero líder de res perquè dubto de tot”

L’any 2013, el Nacional de Comunicació, i dimarts vinent, el premi Ondas. Després de 30 anys de professió, no és difícil entendre per què Toni Clapés (Barcelona, 1967) parla d’ell mateix com d’un corredor de fons (“Això ho porta la ràdio; la televisió és més una cursa de 100 metres”), un escèptic acostumat a no esperar mai res i que ara, en canvi, celebra l’efemèride amb un altre guardó a la “trajectòria més destacada”. L’altre gran premi, i aquest és diari, són els més de 200.000 oients que cada tarda secunden la seva singular versió del món, durant vuit anys a Catalunya Ràdio (Versió original) i des de fa una dècada a Rac-1 (Versió Rac-1).

Pregunta. Des del seu debut als 16 anys, l’humor és l’element que s’ha mantingut sempre?

Resposta. Jo he fet de tot, però on m’he sentit més còmode és en l’humor. Em vaig enamorar de la ràdio amb El sacapuntas de l’ara desaparegut Bachs, l’Estadella i el Pallardó, a Ràdio Joventut; m’agradava aquella ràdio i imitava aquell estil. També sentia partits del Barça i, en canvi, mai em va interessar narrar el futbol, com no em van interessar els culebrots estil Elena Francis. El problema és que durant molts anys no vaig poder fer el que jo volia. Vaig començar a Radio Minuto presentant discos i llegint notícies, però el primer programa on vaig sentir que començava a fer el que m’agradava va ser un magazín del migdia a Radio Popular d’Eivissa, a la COPE, on ja hi havia aquesta barreja d’actualitat, entrevistes i imitacions.

A les entrevistes amb artistes encara pesa massa la promoció. Els polítics, els collo poc.

P. Amb els anys practica una ràdio cada cop més incisiva. Ha canviat vostè o ha canviat el món?

R. Crec que sempre he sigut igual, sóc molt escèptic amb tot, i com més gran em faig, suposo que més se m’accentua aquesta acidesa. M’ho miro tot amb més distància. Quan he volgut ser optimista no me n’he sortit mai, sempre acabo tornant a la casella del pessimisme, que és el meu estat de confort. No espero res i, quan arriba, és un moment puntual de felicitat.

P. S’acaben de celebrar els 90 anys de la ràdio. La creativitat és ara el gran taló d’Aquil·les?

R. Vivim amb l’espasa de l’audiència, i actualment hi ha uns mecanismes que et permeten saber, fins i tot, quants oients per segon tens a Internet. A partir d’aquí pots veure què funciona més bé i què no en cada programa. I al final acabes fent allò que detectes que interessa més a la gent. Xavier Sardà, un dels meus referents professionals, va dir una vegada al Crónicas marcianas: “Yo no hago el programa que quiero, sino el programa que queréis”. I ho deia per les corbes d’audiència. Aquest és el peix que es mossega la cua. Perquè hi hagi creativitat calen decisions arriscades. Potser és una funció més de la pública que de la privada, però hauríem de tenir programadors valents que apostessin per formats nous. Quan l’Eugeni Sallent, aleshores director de Rac-1, volia apostar per La competència, ens va ensenyar la maqueta a uns quants de la casa, i jo vaig ser dels que vaig pensar que no funcionaria. I en canvi, davant d’altres noms i altres pressions, va acabar fent l’aposta menys conservadora.

P. Fa temps que l’actualitat és un monogràfic...

R. El procés que estem vivint ens ha portat a tractar més hores que mai la situació política, però sempre he intentat que tingui aquesta barreja d’actualitat i entreteniment. Sempre he necessitat aquest deixar-me anar, aquell Sacapuntas.

P. Però en l’humor potser no tot s’hi val...

R. Jo tinc uns límits, hi ha gent que no, però jo sóc més poruc. Mai podria fer humor amb qüestions com el terrorisme o la violència domèstica. A mi m’interessa l’humor que fa sàtira del dia a dia, no només dels polítics, també de la societat.

P. En quin moment de la feina s’ho passa més bé?

R. Potser en les entrevistes amb professors i catedràtics. No podré agrair mai prou tot el que arribo a aprendre en aquesta feina. Davant de professors de Dret Constitucional, de Ciència Política, de Filosofia, de Matemàtiques... per mi aquella estona, mentre estic aprenent, és la gran sort que tinc en aquest programa. És com assistir a classe en directe. En canvi, segons quins actors o directors de cinema, per exemple, no m’aporten tant, entre altres coses perquè volen vendre la seva pel·lícula. En aquest sentit, tinc una certa enveja del talk show dels nord-americans, en programes com el de Jimmy Fallon a la NBC: els artistes fan 10 minuts d’entrevista però després juguen la carta de sorprendre l’espectador. L’altre dia, Daniel Radcliffe, l’actor de Harry Potter, va agafar el micro i va fer un rap amb l’abecedari. Tot això és una assignatura pendent a casa nostra... Aquí, en les entrevistes amb artistes, encara pesa massa la promoció. Amb els polítics, en canvi, un dels meus defectes és que no els sé collar prou. Em deixo enamorar, per això prefereixo no tenir massa contacte amb ells, perquè després de la conversa els acabaries votant a tots.

P. En la Catalunya independent, com haurien de ser les estructures mediàtiques?

R. El país, actualment, té unes sortides professionals molt limitades, i això és molt preocupant. En ràdio només tenim Catalunya Ràdio, Rac-1, La Xarxa, les desconnexions... I en televisió passa el mateix. Molts periodistes catalans estan treballant a Madrid perquè aquí no hi ha feina. Per tant, si arriba aquesta independència, a mi em preocupa saber cap on van totes les promocions de periodisme que surten cada any. Conec molta gent amb un talent enorme que es troba sense sortides.

P. Fa servir les xarxes?

R. Tinc Twitter, me’l vaig fer perquè no em prenguessin el nom, però no necessito Facebook perquè els amics que tinc ja els tinc i els que no, segurament no calen. A Twitter hi ha un corrent tan bel·ligerant que al final els meus tuits acaben sent només informatius.

P. Es considera un líder?

R. Per ser un líder has de tenir les idees molt clares. Jo no em considero líder de res perquè dubto de tot. Hi ha moltes coses que desconec, no puc abanderar res perquè, si estic equivocat, la responsabilitat és molt gran. A més, penso que el periodista ha de ser un cronista de l’actualitat, però no s’ha de significar. No m’agrada donar la meva opinió. Jo explico les coses des de les dues bandes i cadascú es fa el seu trencaclosques, no dic mai el que s’ha de creure. Fins i tot, fent apostes m’he equivocat moltes vegades. Un dia vaig anar al Palau Blaugrana, vaig veure el Pau Gasol i vaig pensar que aquell tio no faria res. També vaig dir que Montilla no governaria mai. I com aquestes, les que vulgui.