Pau Sabaté: “M’alarma que polítics s’expressin tan malament en català”

Pau Sabaté, barceloní de 25 anys, parla vuit llengües: a més de català i castellà, anglès, francès, italià, grec, alemany i una mica de rus. Alguna relació deu tenir ser poliglota amb el fet que estigui fent el rècord del concurs ‘El gran dictat’ (TV3), centrat en la llengua catalana i presentat per Òscar Dalmau, on ja porta 38 programes consecutius sense perdre i més de 22.000 euros guanyats. A més, el gran pot acumulat ja supera els 91.000 euros, un botí que està a punt de caure, segons fonts de la televisió. Sabaté és llicenciat en Filologia Clàssica, té un màster en Cultures i Llengües de l’Antiguitat, i el curs vinent començarà un doctorat sobre grec bizantí a la Universitat de Barcelona.

Pregunta. Com es pot ser poliglota amb 25 anys?

Resposta. Llegint molt i en diferents llengües. A la primària, vaig començar l'anglès. A l’ESO, el francès, al Batxillerat l’alemany... El grec antic el conec per la carrera, el grec modern el sé molt bé i ara m’interessa el grec bizantí.

P. Per què t’apuntes a participar a El gran dictat?

R. Per casualitat, un dia el miràvem a casa amb el meu pare i ell em va comentar que hi podria participar. I vaig pensar, per què no? Era abans de l’estiu i em veia amb les butxaques buides i poca cosa a fer a banda d’unes miserables classes particulars, i m’hi vaig apuntar.

P. No és el mateix jugar des del sofà que tenir les càmeres al davant.

R. El primer dia tens molts nervis. De sobte, tot allò que semblava tan fàcil no ho sembla tant. Al segon programa encara em quedaven una mica de nervis, però al tercer ja està, em dedicava a jugar i ja està. Ara hi estic molt còmode, com a casa.

P. Hi surten paraules molt estranyes que no deus haver sentit mai. Què t’ajuda a escriure-les bé?

R. Pregunto molt l’origen de les paraules i què volen dir. Quan l’Òscar em dóna l’explicació intento treure l’etimologia de la paraula. Saber grec i llatí hi ajuda. En els casos de noms dedicats a científics, si és d’una nacionalitat que conec la llengua, com l’alemany, més o menys els puc treure. I també hi ha xamba. Si és una paraula que ve del sud-est asiàtic, una k o una h no li faran mal.

P. I després vénen paraules més senzilles com pintaungles i t’equivoques.

La llengua és una expressió del pensament. Quan algú s’expressa bé segurament també pensa bé

R. Sí, és perquè la norma no l’he sabut mai i, a més, la van canviant, com la dels guionets. D’ortografia en sé a base de llegir, he vist les paraules ben escrites i quan no ho estan canten. La norma em balla.

P. El català és punyeter?

R. No, el català en si no és punyeter. El que és punyeter són les normes, i especialment si les vas canviant cada dos per tres. La llengua està viva però l’ortografia és una convenció i perquè les convencions funcionin està bé que siguin estables. La llengua parlada canvia constantment. Si es canvia la norma que sigui una vegada i per sempre. La norma fabriana em sembla que està molt ben feta, no cal canviar-la gaire.

P. Alguna paraula que se t’hagi enrocat?

R. No n’hi ha hagut cap que se m’hagi enrocat. Però m’han ballat alguna g i alguna j, amb esponjós o majestat. En aquell moment dubtes de tot. I això ho tenia clar fins ara. I sort que no m’han fet escriure assemblea perquè és una paraula que sempre m’ha fet dubtar si la neutra és a o e.

P. El gran dictat també està fent bona audiència ara que hi ets. Creus que hi tens alguna cosa a veure?

R. Pot ser, crea intriga. Suposo que si els participants van canviant no generen tanta empatia com algú que porta gairebé dos mesos. M’he quedat moltes vegades a prop del gran pot i hi ha hagut algun programa frenètic. Suposo que això enganxa.

P. I al carrer també es plasma això?

R. Sí, ho noto. Gairebé cada dia hi ha algú que em diu alguna cosa, però ho porto bé, és gent que se m’acosta de manera amable.

P. Fins i tot has generat una etiqueta a Twitter #infoPau?

El català en si no és punyeter, ho són les normes, i especialment si les canvies cada dos per tres

R. No estic a les xarxes i no ho segueixo, així que m’és bastant igual. Alguna vegada algun amic m’ho explica i riem una estona, però després me n’oblido.

P. Quan poso la televisió i sento alguns polítics, empresaris o altres persones parlant en català em fan mal les orelles. A tu et deu provocar otitis.

R. Sí, déu n'hi do. És curiós, passa en moltes llengües. Amb el català es nota especialment, perquè la llengua es descuida molt. Passen per davant altres interessos. Per mi és incomprensible, és clar, suposo que tots aquests polítics o empresaris tampoc entendrien que algú vulgui estudiar la llengua bizantina. M’alarma que alguns polítics s’expressin tan malament en català. La llengua és una expressió del pensament. Per tant, algú que s’expressa bé segurament també pensa bé, vull creure.

P. Quins et fan més mal a les orelles?

R. N’hi ha uns quants, però diguem que alguns són més excusables que els altres. Que algú de Ciutadans no parli gaire bé el català no em sorprèn però que alguns partits nacionalistes i patriotes tinguin a les seves files gent que parla un català lamentable estranya. La nació comença per la llengua. No ho veig gaire coherent.

P. Si cau el pot. Què en faràs?

R. El que porto acumulat ja em sembla una fortuna. Guanyi el que guanyi, una cosa que faré segur és anar a Rússia, on hi viu un bon amic, l’Arnau, que va estudiar Filologia Eslava, quan la carrera existia, que se la van polir. M’agradaria anar-lo a veure i poder practicar una mica el rus.

P. Tens prevista alguna cosa més?

R. Independitzar-me també estaria bé.

P. I ja que llegeixes tant, què llegeixes?

La nació comença per la llengua

R. Sóc més de clàssics, autors vius no en llegeixo gaires. Un de viu que m’agrada molt és Enric Casasses, sobretot quan recita. És el millor recitador que he sentit en la meva vida. Sempre he tingut molta tirada per la poesia. A partir dels 15 anys em vaig engrescar molt amb la poesia, i durant uns anys gairebé només llegia això. M'agraden Gabriel Ferrater, J. V. Foix, i ara estic entrant més en Josep Carner.

P. Et consideres un jove estrany?

R. Suposo. Però qui em considera un bitxo raro suposo que jo també el considero un bitxo raro. Al final és una incomprensió mútua. Potser sóc d’un tipus menys habitual.

P. Com et veus d’aquí a uns anys?

L’ensenyament m’agrada molt. Sigui a la universitat, que estaria millor, o a un institut. A la universitat seria ideal. Però les perspectives són desoladores, perquè acabar d’aquí a deu anys sent professor associat i cobrant 400 euros... potser tampoc em convenç. És el camí que veig més natural, però puc acabar fent qualsevol cosa. Recerca estaria bé.

P. I fer càtedra?

R. Uf, això ja ho veig molt lluny i difícil, tal i com estan les coses.