Espanya, un any sense aura

Deia ahir a la nit Vicente del Bosque, amb rostre taciturn i després que Espanya caigués davant d'Alemanya a Balaídos (0-1), que el 2014 “no ha estat un bon any”. I no li falta raó al seleccionador. Tenint en compte les xifres i algunes qüestions nuclears de l'equip, sembla evident que Espanya ha perdut l'aura que la va acompanyar durant el cicle triomfal del 2008 al 2012, quan va encadenar tres triomfs consecutius, un Mundial i dues Eurocopes. “No puc estar content amb el que va passar al Brasil, però afrontem una època de transició i cal encarar amb optimisme el futur”, es consola el tècnic.

La patacada a l'últim Mundial va simbolitzar la degeneració d'un equip que a poc a poc s'ha anat desplomant. El 2014, la selecció ha disputat 12 partits, amb un balanç de set victòries i cinc derrotes, 22 gols a favor i 12 en contra. Des del 1991, amb el càntabre Vicente Miera a la banqueta, la Roja no perdia tants partits en un any natural. Va caure contra Holanda i Xile a la Copa del Món, en la qual va quedar descartada en la fase de grups; es va agenollar en un amistós contra França, a París; es va quedar en calçotets en el classificatori davant Eslovàquia, a principis d'octubre; i va tornar a caure aquest dimarts davant la campiona Alemanya, en una mostra més que ha perdut la seva puixança contra les més grans.

Després de 33 mesos al capdavant del rànquing de la FIFA, d'una sobirania incontestable, la selecció ha caigut fins al desè lloc. Malgrat l'obstinació del seleccionador a minimitzar les fissures, l'estructura de l'equip nacional exigeix una revisió de dalt a baix.

Fort amb les febles, feble amb les fortes. Al llarg d'aquest any, Espanya ha doblegat rivals com Bolívia, el Salvador, Itàlia, Austràlia, Macedònia, Luxemburg i Bielorússia. A excepció del quadre transalpí, tots sense gaire pedigrí. Hegemònica abans, competitiva amb totes les forces davant adversaris d'altura, avui dia s'engarrota davant les més potents. El modern projecte alemany l'ha trastocat, per França apunta una generació prometedora i fins i tot la romàntica Holanda va canviar el seu pla per guanyar vitalitat. A Itàlia, Prandelli va fer un pas a un costat i s'ha apostat pel motlle de Conte, reeixit amb el Juventus, mentre l'Anglaterra de Hodgson per fi busca alguna cosa més allà del box to box i el joc llançat.

Dificultats en el relleu. Espanya va anar al Brasil amb una mitjana de gairebé 28 anys (27,8), una edat elevada que el cos tècnic intenta ara anar rebaixant. Amb l'últim llistat s'ha refrescat fins als 26. Apareixen noves cares i futbolistes famolencs que conviden a pensar en nous registres, ja siguin De Gea, Isco, Koke, Callejón, Raúl García o en última instància Nolito. Del Bosque intenta garantir el relleu i desentumir l'equip, endormiscat, però encara no s'albiren substituts per a referents de tantíssim pes a la columna vertebral com Puyol, Xavi, Xabi Alonso o Villa, que progressivament van anar deixant pas.

El desgast dels pilars. Malgrat la marxa de diversos estendards continuen alguns tòtems dels èxits. No obstant això, la realitat és preocupant entorn d'alguns d'ells. Pari més o menys, Casillas està sotmès a un examen permanent, encara més després del seu pobre rendiment al Brasil i una actuació molt qüestionable davant d'Eslovàquia; en la saga, Piqué no travessa per un bon moment i amb prou feines s'assembla al cacic de fa anys; Busquets i els seus problemes físics han afeblit el motor, també lesionat en la fase més creativa per les intermitències de Silva i Iniesta, aquest últim molt diluït; i també s'ha acusat molt la desaparició de jugadors que aportaven consistència i continuïtat com Valdés, Javi Martínez, Cazorla, Mata o Jesús Navas.

Encallament a la sala de màquines. L'essència de la selecció, el seu segell de distinció i l'aspecte més definidor del seu estil, va rebre una fiblada contra Alemanya. Per primera vegada en l'era Del Bosque l'equip va perdre la possessió (48% contra del 52% dels teutons). Actualment, és el quadre de Löw la icona pilotera sota la batuta de Kroos, el doble nòrdic de Xavi. Absent el català, una de les prioritats és trobar una altra peça que doni sentit a l'engranatge col·lectiu.

L'enigma del 9. El fet que Pedro i Villa hagin estat els davanters més prolífics del 2014, amb tres dianes cadascun, és significatiu. El blaugrana, un extrem, és suplent i ha perdut presència al seu club, mentre que l'asturià va fer els seus últims serveis sabent ja que escrivia l'epíleg de la seva carrera. Des que Fernando Torres va quedar descartat, la Roja no ha resolt l'enigma del golejador. Ni Llorente, ni Negredo, ni Soldado han rebut el favor de l'entrenador i després d'un quilomètric garbull burocràtic, l'encaix de Diego Costa està resultant tortuós. Es prova ara amb saba nova i una via més directa, amb canoners purs com Paco Alcácer i Morata, i s'ha avortat la fórmula del fals ariet que tan bons resultats va donar amb Cesc.

El mur esquerdat. Abrigada a través de la possessió de la pilota i per dos colossos com Ramos i Piqué, la defensa presenta ara filtracions pel centre i esquerdes als costats. Qüestionat el barcelonista al seu club, on no té la confiança de Luis Enrique i escalfa la banqueta, el central andalús troba a faltar un escuder, si bé és cert que el blaugrana s'ha mostrat entonat en els dos últims compromisos. Es conserva el comodí d'Albiol i creix l'aposta per Bartra, però el buit deixat per Puyol i la inestabilitat de Piqué, la implicació del qual s'ha posat en dubte, com Fàbregas i Costa per les seves lesions, és gran. A la dreta s'observa amb molta esperança l'enlairament de Carvajal perquè competeixi amb Juanfran i Azpilicueta, situat també a l'esquerra per tapar les llacunes de Jordi Alba, molt allunyat d'aquest coet que va meravellar fa dos anys. Bernat, catapultat al Bayern però amb poca experiència, és l'altra opció per a aquest flanc.