Un missa molt diferent

Fa mig segle, les discretes parets de l’església de Sant Medir, al districte de Sants, intentaven dissimular la veritable raó per la qual al voltant de 300 treballadors s’havien donat cita a la seva nau. Van tenir poc èxit: el lloc estava ple d’agents de la policia secreta. A algú se li va ocórrer agrupar els obrers per fàbriques per detectar els infiltrats, que quedarien solts. No van aconseguir desfer-se de tots, però van tirar endavant amb la reunió. Hores després, tres centenars de signatures exigien en un manifest un sou mínim de 200 pessetes per vuit hores de treball, escala mòbil de salaris, llibertat sindical i reconeixement del dret de vaga. Havien nascut les Comissions Obreres de Catalunya.

Així recorda Josep Maria Folch, llavors un empleat de 32 anys a Montesa, la històrica cita de la qual va formar part: “L’esperit de les CCOO era la pluralitat. Era igual que fossis comunista, anarquista, socialista o catòlic. Si eres un treballador, tenies les mateixes dificultats que els altres”.

Durant els primers anys de la dictadura, els problemes laborals se solucionaven creant ad hoc i espontàniament comissions d’empleats que negociaven amb l’empresa i es dissolien després. Juan Navarro, membre de la coordinadora que va sorgir aquell 20 de novembre a Sant Medir, havia participat en diverses. “Poc després de començar a treballar en una empresa de motllures, es va organitzar una vaga per reclamar que es paguessin més les hores extres. La mare em va prohibir participar-hi. Jo, noiet de 16 anys espantat, i quatre com jo no la vam seguir. Per a mi allò va ser una escola: no només no em van apujar la paga, com sí que van fer amb els meus companys, sinó que per a aquests era un esquirol”, lamenta. L’episodi el va afectar tant que en els conflictes següents va passar a primera línia en representació dels obrers: “Amb el temps, em van deixar de dir esquirol i vaig ser el murcià revolucionari”.

Ni Folch ni Navarro ni cap altre membre històric de CCOO van acudir a Sant Medir a veure néixer un sindicat. “Comissions Obreres no era una agrupació sindical ni volia ser-ho. Ho va ser quan no va tenir altra opció. Però va començar com un moviment sociopolític amb una estructura molt feble”, explica el catedràtic d’Història Contemporània de la UAB Pere Ysàs. “La Llei de Convenis Col·lectius de 1958 crea la necessitat de coordinar-se. A Catalunya hi havia moltes empreses mitjanes a les quals convenien més els acords d’àmbit comarcal o provincial. Tot i que era el sindicat franquista qui els negociava, si es volia pressionar, encara que fos de forma externa, calia actuar”, diu.

CCOO va publicar al gener de 1965 el seu primer butlletí, amb les reivindicacions de Sant Medir: “Amb jornals que no permeten sinó sobreviure, sense possibilitats d’habitatge i espai per als nostres fills, sense escoles suficients..., sense possibilitats de donar-los els mitjans que els permetin salvar-se de ser explotats com nosaltres, se’ns pot retreure que vulguem millorar?”.

Les comissions van començar a brollar pel teixit empresarial català fins a dos mesos després, quan van començar les detencions. Els membres de la coordinadora triada a Sant Medir, com Navarro, van ser arrestats poc abans de la manifestació del 23 de febrer, quan més de 3.000 persones convocades per CCOO van protestar davant de la seu del Sindicat Vertical a la Via Laietana. “La Guàrdia Civil no estava preparada. Era la primera vegada que els feien córrer des de la dictadura”, recorda Folch, que es va haver d’exiliar a França cinc anys.

El director de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya, Javier Tébar, explica que el moviment no era il·legal ni clandestí, sinó “tolerat”, i que, després d’aquest primer cop, va recobrar força amb les eleccions sindicals de 1966. “Va ser una conseqüència no desitjada. El règim va voler revitalitzar el Sindicat Vertical deixant votar els treballadors, i Comissions va utilitzar els comicis per entrar en aquest organisme i defensar-hi postures diferents a les oficials”, diu. CCOO va ser prohibida l’any següent pel Tribunal Suprem i va haver d’esperar fins a 1977 a ser legalitzada.

Cinquanta anys després, moviments com Comissions Obreres van aconseguir que els temors que Folch, Navarro i altres centenars de treballadors van plasmar en aquell manifest de la parròquia de Sants no es complissin. Tots dos van aconseguir accedir a un habitatge i enviar els fills a la universitat. Mai van deixar els barris obrers ni les reivindicacions, en les quals encara participen malgrat ser octogenaris.