Mor Josep Maria Bachs, una de les primeres icones de TV-3

Si hi ha hagut un presentador en la història encara relativament jove de Televisió de Catalunya més lligat a una frase potser és Josep Maria Bachs, vinculat a l’expressió "Tanquem la paradeta" amb la qual acomiadava el concurs Filiprim. Bachs va tancar la paradeta de la seva vida vinculada a una llarguíssima trajectòria en ràdio i televisió diumenge passat, als 70 anys, segons ha transcendit avui dilluns. La cerimònia de comiat tindrà lloc aquest dimarts, a les 11.30 hores, al tanatori de les Corts de Barcelona.

"En aquesta feina no et jubiles, et jubilen", deia amb un punt de sòbria enyorança a uns estudiants de Periodisme fa tot just dos anys. Ho constatava potser pensant en aquesta trajectòria que el va convertir en un dels primers grans rostres de l’star-system popular de la cadena autonòmica catalana. Era un èxit que s’havia sustentat en una trajectòria treballadíssima d’aquest nen nascut al barri barceloní de Gràcia el 1944 i que als 13 anys ja intentava els seus primers passos radiofònics. No estava disposat a deixar aquest món, ni quan va començar venent pastilles de tos per a un laboratori farmacèutic, feina que compaginava ja amb la seva formació a l’escola radiofònica de Radio Juventud, obtenint un títol de radiofonista que va aplicar en la mateixa emissora als anys setanta del segle passat, amb dos programes que ja han passat a la petita història del mitjà: el magazín Quisicosas i El sacapuntas, aquest últim amb Jordi Estadella i José María Pallardó.

Consolidat a Radio Juventud va saltar a Televisió Espanyola a Catalunya. Allà va presentar diversos programes produïts als històrics estudis de Miramar a Montjuïc (Opinió, Giravolt...); però del que se sentia especialment feliç era d’haver estat el rostre visible dels Informatius catalans de la cadena durant una dècada. En realitat, era un gènere que combinava més amb la seva personalitat: un home que, encara que no era del tot cert, admetia que se’l podia veure com a "poc sociable", sobri, de cultura notable, imaginatiu i amb un humor de caire britànic. Va aprofitar algunes d’aquestes característiques per fer front a les propostes que el 1984 li van fer des de la recentment creada TV-3. Allà, després de presentar el magazín matinal Bon dia (del qual només es va emetre un programa) va abordar el concurs Tres i l’astròleg (1984). Menys d’un any després es va posar al capdavant de Filiprim (1986-1989), pel qual ha estat recordat sempre més. Amb un equip de guionistes del qual formaven part monstres de l’humor com Tom, Romeu i l’inoblidable Jaume Perich, abans del Telenotícies vespre va aconseguir una notable popularitat l’espai i ell mateix, entre altres coses per una falsa serietat que combinava amb les intervencions i l’attrezzo més singular, per deixar anar acudits sobre la localitat de Palau de Plegamans (que després va dedicar un carrer al concurs) i per l’expressió amb la qual acomiadava l’espai: "Tanquem la paradeta". La clau de l’èxit?: "Era un programa pensat per a adults però que va acabar enganxant els nens i la gent més gran, en realitat els amos del comandament a distància de les tardes abans dels telenotícies", argumentava.

"No sóc humorista; per això vaig decidir deixar-me un bigoti amb el qual em disfressava com si fos Carnaval, i així em tapava la cara i em feia menys vergonya fer el que feia", justificava temps després. Després va anar conduint a la cadena autonòmica espais com Dicciopinta, 2/4 de Bachs (1991) i 10 del 3 (1993). El bigoti va desaparèixer momentàniament quan aquell mateix 1993, potser a la cresta de la seva fama televisiva, va saltar a TVE per presentar l’emblemàtic concurs Un, dos, tres, que dirigia Chicho Ibáñez Serrador. Substituint el seu antic company de Radio Juventud, Estadella, va arrencar el primer programa assegurant: "Tant de bo que ens aguantin fins al final...". El final, desgraciadament, va arribar aviat; van ser tot just 18 programes: l’històric format semblava que s’havia esgotat.

El famós bigoti va desaparèixer del seu rostre de la televisió catalana el 1997, quan va tornar a la cadena per presentar Si l’encerto l’endevino: "Passaven els anys i, com que m’havien sortit cabells blancs, calia afegir algun pèl blanc al bigoti; i llavors vaig creure que ja era l’hora de deixar-ho". Semblava una metàfora de la seva trajectòria a TV-3, on el 2003 va presentar el seu últim espai: A+a+.

Des de llavors sembla que va tornar als seus orígens radiofònics, que en realitat va compaginar fins que la televisió el va absorbir del tot. Així, va acabar col·laborant en programes radiofònics a Catalunya Ràdio, Ràdio 4 i RAC-1. El 2008 va tornar momentàniament a la televisió, amb el magazín matinal Connexió Barcelona, de Barcelona Televisió. I fins i tot va tenir temps de publicar una novel·la: Un home indefinit (2011).

Durant els últims anys, Bachs es mostrava educadament crític amb el mitjà en general i, indirectament, amb la cadena autonòmica. "Feia aquesta mena de programes perquè el que em proposaven eren concursos", deia sobre una TV-3 de la qual els últims temps trobava a faltar "la il·lusió del principi de tot, quan, en el fons, tots començàvem, treballàvem 12 hores al dia i amb molta imaginació per esquivar les dificultats inicials... Tinc la sensació que avui no hi ha tantes ganes de fer coses noves, innovadores".

Sense mòbil ("localitzar-me al carrer tampoc és necessari") i sense ordinador, admetia que li feia "certa vergonya" veure "tanta caca de vaca a la tele d’avui". Però també ho deia ell sobre la seva trajectòria i sobre la vida en general: "Mirar cap enrere no és bo". Paradeta tancada.